Pragmàtica de l'aficionat

Si no volem que l'esport, com a espectacle, esdevinga un estèril joc de suma zero, en què tot allò que guanya un ho perd un altre (o pitjor: ho perden molts altres), caldrà aplicar-se una norma com la següent: paladejar lentament els nostres triomfs i oblidar ràpidament les nostres derrotes. Jo, que presumisc sempre del meu utilitarisme d'anar per casa, poc rigorós intel·lectualment però pràctic i efectiu (i això, per a un utilitarista, ja és un criteri), fa anys que em prenc la competició d'aquesta manera: m'alegre si guanyen els meus, m'evadisc quan perden, però m'entretinc en qualsevol dels casos. No cal dir que, des d'aquest plantejament, alegrar-se per la derrota aliena té només sentit quan els propis se'n beneficien directament, i fins i tot en aquests casos, aquestes xicotetes celebracions convé que queden reservades a una decorosa intimitat.

No fa ni una hora que ha perdut el Barça un partit important: una llàstima, perquè és un dels meus equips. Noteu el plural: no és l'únic, i a qualsevol que haja entés el mecanisme emocional que he esbossat més amunt entendrà perquè. Sóc també del València, i només quan s'enfronten un i l'altre he d'especular sobre qui convé que guanye en cada ocasió - la meua afició a seguir els partits de l'Unió Esportiva Almoines, en canvi, no em duu mai a conflictes d'interessos d'aquesta classe. Amb dos, tres, quatre equips preferits (el Llevant? el Múrcia? el Betis? al vostre gust...), les possibilitats de tastar alguna victòria amb què endolcir un diumenge es multipliquen, sí, però l'esforç de seguir tants partits arriba un moment que ja no compensa...

La meua creixent fascinació pel futbol (esport que no he practicat mai) es basa no només en el que té d'entreteniment fabulós, sinó en la forma en què es transforma en metàfora del món: les passions identitàries, la xafarderia, la relació entre talent, esforç, atzar i justícia... El rectangle de joc i el circ que envolta l'esport són un espill de com som: apassionats, ressentits, somiadors, paranoics. Alguna cosa tindrà veure vint homes darrere d'un baló per a sostenir tanta càrrega simbòlica: no ens faltarien raons per a jutjar-ho ridícul... fins que pensàrem en les altres possibilitats, menys saludables, en què els humans som capaços de canalitzar les nostres passions.

Ho he avisat: mentre he escrit açò ja he oblidat el partit. Però dissabte hi ha més...

What is this thing...

Una de les millors coses de Youtube són els vídeos musicals: en funció de la qualitat (o la popularitat) de la música que algú ha penjat, hi ha tot un seguit de comentaris més o menys discrepants, d'entesos, intèrprets (o flipats de tota classe) que ajuden a afinar i entendre millor les diferències entre versions, entre formes de tocar un instrument, de cantar, etc. Deu passar amb tota classe de vídeos: els d'Operación Triunfo, els de Beioncé i els de Tony el Gitano, però m'ha fascinat poder explorar eixa possibilitat en la classe de música que més m'agrada, com la clàssica (sobretot) o el jazz (a temporades: la meua matèria sempre pendent). Duc uns quants dies examinant versions distintes de Chopin per alguns dels millors pianistes clàssics del segle recent, però hui he fet algunes cerques sobre jazz que m'han dut a escoltar de nou un músic fabulós, el trompetista Wynton Marsalis. Fins on arribe a entendre d’aquestes coses no és cap revolucionari ni ha obert cap nou període o tendència, però com a intèrpret és d’una claredat en el so, una expressivitat i un virtuosisme que em deixen bocabadat.

El jazz potser ha estat la meua oportunitat perduda com a músic. Després d’haver abandonat els meus estudis de piano clàssic, podria haver passat bones estones tocant en companyia, polint una miqueta la meua inventiva harmònica i el meu costum d’improvisar i fer variacions. Fins i tot com a oient, ja no com a pianista, podria haver-me endinsat en un univers musical que continue coneixent només d’una manera tòpica, amb un bagatge escàs de discos i mites. Però no: he perdut el temps en altres coses. A falta de majors sofisticacions, podem gaudir almenys d’aquest “What is this thing called love”, magistralment tocat entre amics en un d’eixos locals que no vaig visitar a Nova York, ara no recorde si per falta de diners o de pressupost...

La glossa infinita: Pensaments de Goethe

No sóc home d'aforismes. Posats a demanar, preferisc un discurs ben lligat i argumentat, no necessàriament encaminat a una conclusió provada però que almenys es passege pausadament pels racons del pensament, sense conformar-se només amb suggerir-nos direccions sense moure's de la cruïlla. Ignore en quina mesura aquesta preferència pel desenvolupament raonat té a veure amb la meua condició (formació? professió?) de matemàtic: com si l'aforisme, que és una paròdia seriosa de l'axioma, per ambivalent, per dens, em demanara a crits ser espremut, ser elàsticament prolongat. És clar que la peripècia lògica que inicia una premissa tan indeterminada, tan oberta com un aforisme, no pot deixar de ser ondoyante, com la vida mateixa. Però, tot i així, preferisc tornar a casa exhaust i escèptic que conformar-me amb el confús enlluernament de la sorpresa, del colp d'enginy, de l'acrobàcia verbal.

Amb motiu del meu recent aniversari la família de la Font d'en Carròs (ço és, la meua família político-literària) em va regalar un parell de llibres, un dels quals conté els "Pensaments de Goethe", triats i traduïts per Joan Maragall fa cent anys i reeditats fa poc més d'un any per 3i4 en la col·lecció d'assaig "Grans idees". Després del que he dit més amunt sobre els aforismes, el millor elogi que podria fer d'aquesta breu selecció dels de Goethe (300 anotacions, menys de 50 pàgines llevant el pròleg de Joan Garí, director de la col·lecció) és dir que un bon grapat d'ells mereixerien una glossa a consciència, una exploració minuciosa d'allò que impliquen. Les idees de fa dos segles i la traducció de fa un conviden a prendre nota d'en quines coses el món i la vida no han canviat gaire, i en quines altres el saludable hàbit de la sospita ha erosionat les nostres falsedats més apol·línies. Aquest xicotet volum aprofitaria de punt de partida per a un comentari personal, inacabable, com si en comptes d'escriure un blog hom decidira dedicar els dies, els mesos, els anys, a cobrir, enraonant, els intersticis que s'obren entre uns i altres pensaments del savi alemany. No cal dir que jo no m'atreviré a fer una cosa així, però que la simple possibilitat almenys servisca per a assenyalar i recomanar aquest xicotet volum.

[ Ací trobareu un comentari d'Enric Balaguer sobre el llibre, i ací el text digitalitzat de l'edició original de Maragall. Esperaré a fer-ne una relectura per a comentar també ací la traducció valenciana del Faust. ]

Dues tradicions

És ben curiós: durant aquests mesos d'espera, en què la paternitat m'és ja certa però només indirectament tangible, tot allò que abans eren projectes personals, prioritats i desitjos a llarg termini esdevenen ara obligacions morals, responsabilitats d'un cap de família. Aquesta mutació és tan fascinant com perillosa: la de prolongar-se, la de redimir-se mitjançant la descendència és una temptació a què cal cedir moderadament. Si no oferisc al meu fill la possibilitat de rebre el millor de mi, li hauré fallat; si faig d'aquesta herència una càrrega de què no puga lliurar-se, serà pitjor encara. Tot plegat ben arquetípic, ja ho sé, però confesse que la meua present expectativa de paternitat no s'està desviant massa dels tòpics: no cal ser original per a ser sincer.

D'entre els valors (no tan genèrics, ara) que intentaré transmetre al meu fill hi ha l'estima i el respecte per dues herències seculars de què he tingut el privilegi de participar: la nostra tradició religiosa i la nostra tradició musical. Com ho faré, això, i com de difícil serà, no em faig encara a la idea: jo mateix no he sabut mantenir durant els darrers anys la mateixa relació, personal i rica, amb la música i amb els costums religiosos que tenia deu, quinze anys enrere. Ben mirat, la meua pròpia inconstància podria servir de fre a la classe d'excessos que he assenyalat en roig més amunt: puc educar alhora en l'estima d'allò que m'és propi i en el rebuig dels fanatismes de tota classe. No tinc excusa per a no aconseguir-ho: al capdavall, el tranquil escepticisme amb què convisc amb els meus prejudicis i criteris és també fruit d'una educació familiar privilegiada.

Avui, Divendres Sant, no se m'ocorre millor manera de conjuminar les meues tradicions ètiques i estètiques que compartir amb vosaltres una gravació de la "Passió segons Sant Mateu" de Bach: no sóc gens original, tampoc, en açò. Es tracta de la versió dirigida per Richter, que és magnífica (la millor, per a alguns entesos), tot i que en els moments corals la seua solemnitat pot resultar un pèl lenta per als qui hem crescut escoltant una versió més "pop" (!). Podeu escoltar-la sencera des del cor inicial en aquesta playlist, però vos enllace el fragment corresponent a l'últim sopar de Jesús, que és el recitatiu més bell (i significatiu, per raons òbvies) de l'obra, sense envejar en res les peces més melòdiques de la "Passió" (com l'animada ària per a soprano que el segueix, "Ich will dir mein Herze schenken"). Passeu unes bones festes de Pasqua.