Tecnologia i ensenyament

Observant l'estat actual de l'educació pública, hom pot plantejar una qüestió paradoxal: al ritme a què l'escola es modernitza tecnològicament, qualsevol avanç arriba força més tard a l'aula que a les cases o les habitacions dels nostres alumnes. Almenys pel que fa a l'ensenyament secundari, els ordinadors i internet arribaran a les taules dels alumnes uns quants anys que s'hagen acostumat al seu ús diari fora dels instituts. I podem projectar-nos un poc més cap al futur: el dia que hi haja una pissarra digital a cada aula, farà anys que la tecnologia tàctil serà un element del tot incorporat a l'experiència tecnològica de l'alumnat: en un institut de gent humil com el meu, ja he vist uns quants alumnes amb mòbils tàctils, i no tardaran en usar iPads o succedanis en cosa de dos, tres anys. Aquest no és un argument global en contra de la modernització tecnològica de l'aula, sinó en contra d'una creença concreta que genera entusiasmes infundats entre els nostres pedagogs més tecnòfils: la idea segons la qual l'ús de les últimes tecnologies ajuda a il·lusionar, motivar i centrar l'atenció dels alumnes. Si les últimes ho fan, mai ho sabrem a l'escola pública: però de les penúltimes, poca cosa podem esperar més enllà d'evitar-los als alumnes la sensació de viatjar en el temps quan entren als nostres centres educatius.

Hi ha, a més, un altre argument escèptic sobre la tecnologia que no està tan relacionat amb les realitats pressupostàries del sistema educatiu. Deu haver-ho exposat un grapat de gent abans que no jo, però en desconec la formulació genèrica ("Homo Videns" de Sartori planteja aquesta classe de temes d'una forma lúcida però no sé si massa apocalíptica). Un vídeo, una imatge, una aplicació interactiva, ajuden a fer present, immediat, concret als alumnes quelcom que, sense l'ajut de la tecnologia els resultaria massa abstracte. Entre llegir una exposició de llibre de text sobre la vida a l'Edat Mitjana i veure un documental o sèrie que s'hi inspire i la reflectisca dignament, no hi ha dubte que això segon complementa fabulosament allò primer - noteu que he dit "complementa". He vist aplicacions en què la màquina demana multiplicar 6x8 i si li respons 48 se sent un calorós aplaudiment enllaunat - si això ajuda a fer més pròxima i significativa aquesta operació simbòlica que agafant un llapis, creuant sis línies horitzontals i huit verticals i contant les interseccions, no em queda gens clar. Però, concedint que en tots aquests casos l'ajut de la tecnologia faça possible l'acostament a certs descobriments i coneixences, en què ens ajudarà la tecnologia quan la meta siga l'adquisició d'habilitats abstractes, complexes? Per exemple:

Per a anar del meu poble a una tenda de València recórrec 7/8 del trajecte en tren, 1/10 en autobús i els 2 km que em queden a peu. Quina és la distància que he recorregut? 

En aquest problema (que és de 2on o 3er d'ESO, i que presenta una complexitat infernal per a la majoria dels meus alumnes), a què podria ajudar-nos la màquina? A fer un dibuix acurat del trajecte: de València, de l'autobús, del tren, etc. A fer automàticament alguns càlculs amb decimals o fraccions (o fins i tot a resoldre una equació directament, com fan algunes calculadores web). A aplaudir-nos quan escrivim la resposta correcta (que és 80 km) en la casella de resposta de l'aplicació. En resum: a res veritablement significatiu. L'alumne, a l'hora de la veritat, queda sol davant d'un paper (o pantalla) en blanc, amb mil alternatives per a intentar resoldre el problema, de les quals unes poques són correctes, un bon grapat són incorrectes però comprensibles, corregibles, i la resta (la majoria) són simplement absurdes. Si això passa en Matemàtiques als 13 o 14 anys, em direu l'escàs consol que rebran de la tecnologia quan hagen de comentar un text o resoldre un problema d'equilibris als 17 o 18 anys. Eixa és una conseqüència possible de la universalització de la tecnologia a l'ensenyament: separar els alumnes que la necessiten d'aquells per als quals ja no resulta massa útil. Distingir els qui comprenen, imaginen, raonen (habilitats abstractes totes elles) dels simples operaris: el mateix paper de filtre, de classificació jeràrquica que l'educació ha tingut sempre. Tanmateix, aquest corol·lari rarament és explicitat o rebatut pels entusiastes de l'educació tecnològica. Per a ells potser fóra una conclusió exagerada o dramàtica: crec que és simplement realista. El drama, i ja ho vaig explicar fa pocs dies, són els alumnes que no aprofitaran com a operaris: cap pròtesi no els farà persones senceres, completes.

Horitzons

Després de la meua anotació de fa dos dies, d'un pessimisme tan impropi de mi com d'aquestes dates assenyalades, em veig obligat a compensar-vos hui amb la meua felicitació de Nadal.

Al llarg dels anys i dels segles, per atzar o per designi, una petita secta apocalíptica va anar eixamplant els seus horitzons fins a permear universalment la nostra civilització. Més avall he copiat, seguint el meu costum anual, el testimoni que ens ha arribat d'un d'aquests primers intents d'ampliació, més generós que altres que seguiren, sense el qual el nostre món sencer hagués rebut una altra decoració moral, altres fonaments, esperances distintes. Siguen quines siguen les vostres esperances, els vostres fonaments, gaudiu d'aquestes festes amb la gent que més vos importa. Per a nosaltres, com que la festa ens dura ja quasi sis mesos, la diferència haurà d'estar en el menú: no tardarem en lliurar-nos, ben paganament, al gaudi del pernil i les gambes... Bon Nadal!

Fets dels Apòstols 15, 1-29 (tria, complet ací)

Llavors alguns van baixar de Judea a Antioquia i adoctrinaven així els germans:
- Si no us feu circumcidar d'acord amb la Llei de Moisès, no us podeu salvar.
Com que això va provocar un conflicte i una discussió no pas petita de Pau i Bernabé amb aquells, els germans decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d'aquesta qüestió amb els apòstols i els qui presidien la comunitat.
[...] Quan arribaren a Jerusalem, van ser acollits per la comunitat, els apòstols i els responsables que la presidien, i contaren tot el que Déu havia fet per mitjà d'ells. Però alguns del grup dels fariseus que s'havien convertit a la fe van intervenir dient que calia circumcidar els pagans i manar-los que observessin la Llei de Moisès.
Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat es van reunir per estudiar la qüestió. Quan la discussió s'havia fet molt viva, Pere es va aixecar i els digué:
--Germans, vosaltres sabeu que des dels primers dies Déu em va escollir d'entre vosaltres perquè els pagans sentissin dels meus llavis la paraula de l'evangeli i creguessin. Déu, que coneix el fons dels cors, ha testimoniat a favor d'ells donant-los l'Esperit Sant igual que a nosaltres, sense fer cap diferència entre nosaltres i ells, un cop ha purificat els seus cors per la fe. Ara, doncs, per què poseu a prova Déu, volent imposar als deixebles un jou que ni els nostres pares ni nosaltres no hem tingut la força de suportar? Ben al contrari, creiem que tant nosaltres com ells som salvats només per la gràcia de Jesús, el Senyor.
Tota l'assemblea va callar i sentien explicar a Pau i Bernabé els senyals i prodigis que Déu havia fet per mitjà d'ells entre els pagans.
[...] Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat van decidir, amb tota la comunitat, d'elegir-ne alguns d'ells i enviar-los a Antioquia, juntament amb Pau i Bernabé. [...] Els donaren aquesta carta:
"Els apòstols i els qui presideixen la comunitat de Jerusalem, germans vostres, saluden els germans no-jueus d'Antioquia, Síria i Cilícia. Hem sabut que alguns de nosaltres han vingut, sense cap encàrrec nostre, a pertorbar-vos amb les seves opinions i a trasbalsar els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d'elegir uns representants nostres per enviar-vos-els juntament amb els nostres estimats Bernabé i Pau, que han dedicat la seva vida a la causa del nom de nostre Senyor Jesucrist. Us enviem, doncs, Judes i Siles, que us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit. L'Esperit Sant i nosaltres hem decidit de no imposar-vos cap més càrrega que aquestes indispensables: absteniu-vos de la carn sacrificada als ídols, de menjar sang, de menjar animals ofegats i de les relacions sexuals il·legítimes. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Us desitgem que estigueu bé."

La República

Ara que el temps és escàs i la vida més generosa que mai, cal recuperar, si és que l'he practicada anteriorment, la virtut de la concisió.

Qualsevol docent imagina, a l'hora d'atorgar-li a la seua tasca un sentit que excedisca la noble lluita del dia a dia, que hi ha alguna classe de correlació entre la quantitat i qualitat de formació, de cultura, que reben els seus alumnes i el grau de llibertat de què podran gaudir en la seua vida adulta. Fent servir un llenguatge sistemàtic que en mi no és habitual, podríem expressar-ho així: els qui estudien, els qui superen amb èxit els seus reptes escolars, tindran el seu destí a les mans; la resta, els qui van quedant pel camí, seran explotats i viuran arrossegats per la marea del sistema.

Tanmateix, fins i tot per als qui acceptem aquestes simplificacions rotundes com a filtres inicials de la realitat, aquest esquema bipolar se'ns revela ja obsolet. El drama que endivine en els meus pitjors alumnes no és que tinguen l'explotació per condemna, sinó que podrien tindre-la vedada fins i tot com a meta. Tal i com va el món, les seues escasses capacitats intel·lectuals, la seua misèria de caràcter i emocional i la seua percepció fantasiosa de l'entorn (que tan sovint comparteixen amb els adults de llurs famílies) els poden fer rebre de ben joves la més cruel de les etiquetes: inútils fins i tot per a ser explotats. Quan pense en les professions més rutinàries i més alienants a què podrien dedicar-se d'ací deu, vint anys, tinc dubtes de si aprofitaran per a exercir-les: els exigiran uns mínims de competència intel·lectual o tècnica, de disciplina (submissió, si ho preferiu), d'amabilitat en el tracte i en la relació - i de sentit comú per a administrar el sou miserable que rebran. Ho expressaré paradoxalment: m'esforce cada dia per a que els meus alumnes puguen ser explotats en un futur no massa llunyà, i ben sovint concloc que el meu intent arriba tard. Amb tretze o quinze anys, la via d'escapament dels marges els ha quedat barrada.

Tant de bo m'equivoque, però eixa és la caricatura de la República platònica que se'm presenta massa dies al sortir de les meues classes. Entre els habitants d'aquesta polis tripartita i grotesca hi ha els qui treballen, la majoria, feliçment explotats per un sistema que els encadena subtilment, amb petites gratificacions periòdiques i addictives: donen més del que reben, però reben suficient. Hi ha els pàries, que no podran participar del flux de treball i recompensa més que ocasionalment, com a peces de recanvi o com a objectes per a la llàstima: res no els impedirà dur fills al món que, ben probablement, tampoc podran ser salvats. I hi ha els homes lliures, que veuen el paisatge des d'un modest turó i que han de triar entre dominar o lamentar-se. Lamentem-nos, doncs.