Romanticisme

La meua aversió pel romanticisme té escletxes, punts febles en les seues defenses. La majoria estan relacionades amb la música, la més sublim de les arts per als romàntics (judici en què em veig obligat a reconèixer-los l’encert). A principis d'esta setmana Marta i jo vam acudir a una sessió nocturna de música per a piano, en l'església del Monestir de Simat, envoltada de ruïnes valuosíssimes i de camps de tarongers que ben aviat seran també objecte d’interès per a l'arqueologia. Certament, símbol de la identitat valenciana: taronges, música, ganes de lluir a colp de talonari. I ruïnes.

L'intèrpret, un andalús molt simpàtic a qui Marta havia entrevistat a la tele aquell mateix matí, era magnífic, i el programa resultava d'allò més atractiu i accessible: quatre impromptus de Schubert, i algunes peces de Chopin que tot i tractar-se d'obres aparentment menors, vaig poder escoltar com mai havia fet abans en els meus CDs - un piano Steinway sonant en directe a pocs metres de mi, l'entorn, la circumstància...

Durant el parell d'hores que vam estar a Simat em vaig sentir envaït per la nostàlgia de la que fou primera en la sèrie de les meues renúncies: jo mateix havia tocat un dels impromptus (op. 90, n. 4) de Schubert en alguna audició d'estudiants en què vaig participar. No sabia, quan vaig deixar el piano fa uns deu anys, que després vindrien unes quantes ruptures més - la meua estranya mania d'abandonar de forma un tant radical activitats a què m'he lliurat durant anys, que m'han omplert, que he arribat a saber fer raonablement bé. Però tot i la costum de la fugida, em dol encara recordar els meus dits àgils sobre el teclat - i saber-me incapaç de tocar així ara, potser mai més.

El concert inclogué també una peça contundent i vistosa de Falla, que em va recordar quelcom menys sentimental però més bàsic: el piano, romanticismes a banda, continua essent un instrument de percussió - la sublimació, la pitagorització d'un instint. És l'edat: la visió estètica del món potser va esmolant-se, però els dits ja no acompanyen.

Censura

Cada cop que comprove que el efecte de l’aplicació de la censura és més d’amplificador que no de sordina, acostume a interpretar-ho com a símptoma de què vivim en una societat civilitzada i lliure. Els jutges li han fet a “El Jueves” la millor operació de màrketing de la seua història recent – i dubte que la pròpia monarquia s’haja implicat en un error d’imatge de tal magnitud.

Tanmateix, el problema veritable sempre seran les formes més subtils, més dissimulades, de control de la informació. Ara que aparentment res ja no és ocult, només un just terme mig entre la credulitat i la paranoia ens pot orientar. Que el que se’ns mostra és una realitat mutilada, és segur – però no es sempre evident en quina direcció ha estat més sagnant el tall.

Vida universitària

Exactament un any després d’haver-me llicenciat en Humanitats, des d’aquesta setmana torne a ser alumne d’una universitat – precisament de la mateixa que m’ha permès estudiar de forma continuada tots aquests anys, la UOC. Això vol dir que tot just havent deixat enrere (amb un èxit relatiu) una meta aproximadament acadèmica fa una setmana, ja tinc una nova fita futura en què tancar els temaris, les pràctiques i les obligacions del pròxim semestre (pels volts de desembre i gener em tocarà fer els assaigs finals de cada assignatura).

Sembla de bojos, però crec que no ho és tant: no hi ha cap relació entre el que m’ha obsessionat fins fa pocs dies i el que ben aviat començarà a absorbir-me el temps lliure i les energies. Això és el que em provoca una necessària discontinuïtat intel·lectual, forçada però sana, entre la meua primavera matemàtica i un estiu i tardor més humanístics: no sé si hagués aconseguit aquesta desconnexió radical de no haver-me embarcat en aquest Màster.

Vull pensar que el manteniment d’aquest meu nou blog no només serà compatible amb les meues responsabilitats acadèmiques, sinó que pot resultar fins i tot complementari. Si alguna setmana no tinc altra cosa que penjar que alguna acrobàcia filosòfica sobre la dissolució de la identitat en les hiperxarxes metastàtiques, doncs mira: millor això que no res, faré copia-i-pega sense miraments de les meues pràctiques d’alguna assignatura. Científic de dia, postmodern de nit: Jekyll i Hyde. És el més semblant a una aventura que arribe a concebre per a la vida diferida que ara encete.

Aprenentatge significatiu

La metàfora germinal de tota bona pedagogia és la del burro i la safanòria. L’excés insuportable de correcció política que regna en la matèria pot fer que aquesta veritat nuclear se’ns presente ofensiva i degradant. Però si tant ens irrita aquesta comparació, ni tan sols ens aturarem a considerar de quina altra forma es pot fer anar un burro. Eixa és la llavor de tota mala pedagogia: negar-nos a posar-li una safanòria davant al burro perquè no volem enganyar-lo, i veure poc després com finalment algú altre acaba fent-lo anar donant-li pals.

Queda dit, mentre espere la trucada de la meua germana, que està a l’altra banda de la porta d’on el tribunal fa les seues últimes deliberacions.

Final de trajecte

Fa ja molts mesos, quan vaig començar a repassar i a treure-li la pols a les meues Matemàtiques per a preparar aquestes proves que acabaré demà, vaig pensar que l’esforç que em separava d’unes mínimes garanties d’èxit era immens. “Intentar-ho”, “provar”, etcètera, són una cosa: hom sempre pot confiar en la sort i en no haver perdut certes gràcies personals per a eixir ben parat de situacions inusuals. Però quan l’objectiu esdevé tan simple i rotund com “no fallar”, les variables aleatòries que s’han de controlar passen a ser moltes més. A més, no hi ha lloc per a la brillantor en els plantejaments quan la meta és tan modesta com un simple “aprovat”, sinó només per a una certa ètica del sacrifici, una forma humil i silenciosa d’heroisme, un instint racionalitzat de supervivència. He sentit molta més por que no il·lusió durant tots aquests mesos – i aquesta sensació ha resultat ser una motivació efectiva, però cruel.

No em vaig equivocar respecte de les meues previsions: m’ha costat molt arribar fins on estic ara. Però el que he tardat més temps en assumir, fins que ho he pogut experimentar directament les últimes setmanes, és que el meu intent no només era exigent en termes intel·lectuals, d’esforç i constància personal, sinó que era una aventura estranya, exòtica, en què no he deixat de trobar-me sorpreses fins l’última hora (i encara queda un dia). El que he fet tot aquest temps ha estat una veritable “marcianada”: hi ha mil i una coses que ignore encara del món a què pretenc incorporar-me, i aquesta ignorància és potencialment més catastròfica del que els meus encerts poden arribar a compensar. En un any he après coses bastant difícils, potser inaccessibles per a molta de la gent amb qui “competisc” per un lloc a les llistes, però que difícilment em seran de cap utilitat en aquesta oposició, ni enguany ni en anys vinents. I per contra, el que per a molts aspirants són experiències i evidències del dia a dia, per a mi són buits que honestament no he pogut omplir fullejant els meus llibres.

Conveniències legítimes

Ben sovint, “vocació” és el nom pretensiós que algunes persones fan servir per a referir-se a l’única cosa que saben fer bé. En aquests casos, la restricció que fan, implícitament, de l’amplitud de les potencialitats humanes és llur defensa contra un fet pertorbador: l’existència dels “altres”, gent que pot elegir, que farà bé unes coses o unes altres depenent només de quina siga la seua tria, de la seua conveniència en un moment donat. L’especialització i el costum atrinxerats contra el talent: és en batalles com aquesta quan el meu liberalisme surt a la superfície, i pren partit. No cal dir quin.

Bon vent

Ahir mateix van acabar dues de les poques distraccions que han sobreviscut als meus sacrificis de final de campanya: la 32ª edició de la Copa Amèrica i la tercera temporada de “House”. Espere sincerament que totes dues tornen: crec que és segur que House tindrà una nova temporada, i bastant probable que Bertarelli i Rita prolonguen el seu idil·li mariner – després d’haver guanyat aquesta final màgica i increïble, l’únic que explicaria que aquests mercenaris (al servei dels) suïssos marxaren de València seria llur instint irreprimible vers la traïció (si no ho creieu, aneu a Nova Zelanda i pregunteu...). Aquests dos finals simultanis són tot un senyal, un indici de canvi de cicle: la vida diferida ja s’acosta, la puc percebre, olorar, quasi tocar amb els dits.

És clar que aquesta tampoc haurà estat la meua darrera temporada com a opositor: però justament per ser la primera, i en les condicions un tant salvatges en què me l’he plantejada, serà irrepetible. Encara hauré de prorrogar durant uns dies més el meu ritme de treball de tots aquests mesos: la meua segona prova és dijous 12, i això vol dir que tornaré a quedar-me adormit davant d’un llibre de batxillerat (!) unes quantes vesprades més entre setmana, i continuaré sense eixir de l’apartament durant els pròxims (els últims!) dissabte i diumenge. Però tot arriba, poquet a poquet, i només una catàstrofe podria aturar els canvis imminents. Aquestes notes a la xarxa intentaran ser la meua crònica tranquil·la, intermitent i pedant.