Bon vent

Ahir mateix van acabar dues de les poques distraccions que han sobreviscut als meus sacrificis de final de campanya: la 32ª edició de la Copa Amèrica i la tercera temporada de “House”. Espere sincerament que totes dues tornen: crec que és segur que House tindrà una nova temporada, i bastant probable que Bertarelli i Rita prolonguen el seu idil·li mariner – després d’haver guanyat aquesta final màgica i increïble, l’únic que explicaria que aquests mercenaris (al servei dels) suïssos marxaren de València seria llur instint irreprimible vers la traïció (si no ho creieu, aneu a Nova Zelanda i pregunteu...). Aquests dos finals simultanis són tot un senyal, un indici de canvi de cicle: la vida diferida ja s’acosta, la puc percebre, olorar, quasi tocar amb els dits.

És clar que aquesta tampoc haurà estat la meua darrera temporada com a opositor: però justament per ser la primera, i en les condicions un tant salvatges en què me l’he plantejada, serà irrepetible. Encara hauré de prorrogar durant uns dies més el meu ritme de treball de tots aquests mesos: la meua segona prova és dijous 12, i això vol dir que tornaré a quedar-me adormit davant d’un llibre de batxillerat (!) unes quantes vesprades més entre setmana, i continuaré sense eixir de l’apartament durant els pròxims (els últims!) dissabte i diumenge. Però tot arriba, poquet a poquet, i només una catàstrofe podria aturar els canvis imminents. Aquestes notes a la xarxa intentaran ser la meua crònica tranquil·la, intermitent i pedant.