Una cloenda feliç

Aquest ha estat un any miraculós. Marta i jo ens hem casat, hem obtingut les nostres places com a docents i ara esperem una criatura (no sabem el sexe, encara) per als inicis del pròxim estiu (Marta ho va comunicar fa uns dies, després d'esperar-me inútilment per a que férem un anunci simultani). Tot plegat és fruit de les nostres millors voluntats adobades amb constància, esforç i alguns sacrificis; d'un programa de vida que, tot i desplegar-se d'acord amb una modesta racionalitat pràctica, en els seus resultats excedeix qualsevol càlcul utilitarista, qualsevol consideració sobre els nostres mèrits o expectatives. Hem tingut molta sort, i ens caldria ser-ne ja tres per a poder compartir tanta gratitud.

Com ja vaig comentar, estaré una temporada sense escriure (quasi me les havia agafades ja, les vacances: un poc més i se m'oblida acomiadar-me). El que vull és que el dia que torne no em falten coses bones que contar. Mentrestant, vos desitge que tingueu un any 2010 almenys tan bo com el meu 2009.

Una nadala i un himne

Aquesta hauria de ser la penúltima entrada d'aquest blog. Davant el dubte de si podré penjar el meu comiat abans o després del dia de Nadal, vos desitge el millor per a aquests dies de fred, família i compres compulsives. Disculpeu els errors al teclat: hi ha qui es queixa de no disposar d'accents quan escriu des de l'estranger, jo en canvi no m'acabe d'acostumar a no tenir pedal en aquest meu ja llarg exili pianístic...

Sant Francesc de Borja

[Un comentari igualment llarg, però més autoritzat, més "canònic", sobre aquests mateixos temes i llibres el podeu trobar ací.]

2010 serà l'any de l'apoteosi borgiana a Gandia i la Safor. Se celebra el cinqué centenari del naixement de Sant Francesc de Borja, descendent de rei i papa, virrei de Catalunya, quart duc de Gandia, tercer general de la Companyia de Jesús i patró de la seua ciutat. Les meues anunciades (i merescudes) vacances m'impediran donar testimoni dels primers mesos d'aquest esdeveniment tan carregat simbòlicament (i pressupostàriament, supose: és any preelectoral!). Però almenys sí podré dir alguna cosa sobre el preludi llibresc que se li ha donat a l'any Borja: un parell de biografies de Sant Francesc que han vist la llum a temps per a que la gent puga demanar-se-les per a regal aquest Nadal i arribar a l'efemèride amb els deures fets.

Sabia que Josep Piera estava preparant una vida de Sant Francesc per a l'ocasió, com havia fet fa uns pocs anys amb Ausiàs Marc aprofitant un altre centenari. Ell mateix ho havia comentat públicament en algun acte cultural, i jo mateix havia rebut altres notícies del que havia de ser la seua contribució a l'any Borja gandià. Però el que no hauria cregut mai fins que ho vaig veure en directe per Gandia TV és que eixa esperada biografia resultara guanyadora del premi local de narrativa, el Joanot Martorell: una decisió tan polèmica que no és gens estrany que algunes de les primeres declaracions respecte a la concessió del premi foren d'autojustificació. Els amants de les conspiracions literàries (que en segons quins cercles abunden més que els seguidors del València CF) han trobat en el cas els millors ingredients per a l'elucubració i la maledicència: un escriptor de Gandia guanya el premi de Gandia, del qual ha estat organitzador, jurat freqüent i recent homenatjat, amb una biografia del sant patró de la ciutat coincidint amb el cinqué aniversari del seu naixement. No sé si aquesta cadena de coincidències és la millor carta de presentació per al llibre, però jo que l'he llegit puc dir que m'ha agradat bastant; intentaré explicar perquè tot seguit. Una cosa és clara: si fins i tot l'immortal cavaller Joanot Martorell s'ha inclinat davant del sant patró, és que la que ens espera l'any vinent és grossa, ben grossa. Jo mateix ja estic escrivint una obra en vers sobre la vida sexual de María Enríquez (l'avia del sant) per a presentar-me al premi de poesia de l'any que ve.

"Francesc de Borja, el duc sant" és una documentada recreació de la vida d'un personatge fascinant. Si he entés bé Piera les ocasions en què ha descrit la seua "relació" amb Sant Francesc, la seua descoberta d'un home cabdal del segle XVI, ell mateix s'ha vist apassionadament sorprés per les variadíssimes dimensions d'aquest home, que fins ara en l'imaginari col•lectiu dels saforencs ha estat poc més que una icona beata però que faríem be de rescatar simbòlicament, culturalment, humanament. Tal i com Piera el presenta, a mi també m'ha captivat: tenim a la vora de casa algú bastant més gran que un nom o una estampeta, algú que coneix de prop grans personatges del seu temps en les més variades circumstàncies (com a xiquet cortesà, com a virrei, com a duc de Gandia i gran d'Espanya, com a jesuïta). Garcilaso de la Vega mor als seus braços, l'emperador Carles el té primer com a home de confiança i el reclama després per a ben morir en els seus darrers dies a Yuste, Santa Teresa de Jesús troba en Borja seguretats front als tentacles de la Inquisició (de què Francesc haurà de fugir més endavant, al seu torn), i Ignasi de Loiola veu en Francesc el Leo Messi de la Contrarreforma (i que Sant Borja em perdone per aquest símil futbolístic).

No és la primera vegada que confesse que he llegit massa poc de Piera. Tinc entés que fa una literatura molt personal, del gaudi de la qual m'hauria de sentir més pròxim que un lector més convencional - un motiu més per a reintentar-ne la lectura. Però qui s'adrece al seu llibre sobre Sant Francesc amb la por, el prejudici o l'expectativa de trobar-se una reinvenció poètica del personatge s'equivocarà del tot (a mi m'ha passat, en part). La prosa amb què se'ns conta la vida del duc sant és mesurada i senzilla, més documental que novel•lesca, més pendent de la correcció i l'eficàcia que de filigranes o excursionismes lírics de cap classe. Així, els paràmetres amb què hauríem de mesurar el llibre no haurien de ser tant els estrictament literaris (el plantejament "pedagògic" del llibre limita les possibilitats, en eixe sentit) com els relatius al rigor històric de la reconstrucció del personatge. I clar, profà com sóc en la matèria, no puc saber fins a quin punt el llibre es correspon amb fets documentats. La meua sospita és que sí, que Piera treballa des d'un profund coneixement de causa, que ha estat exquisidament assessorat, i que el propi estil de l'obra transmet efectivament aquesta voluntat de rigor. Però aquest salt des d'allò estrictament narratiu a consideracions de tipus historiogràfic em porten a parlar de l'altre llibre sobre la vida del sant que ha vist la llum quasi simultàniament.

És una "llàstima", en certa manera, que l'única comparació que puc fer amb una altra biografia recent del Sant siga amb un text també escrit per Piera: una obra encarregada per l'Ajuntament de Gandia en col•laboració amb dos il•lustres historiadors gandians, Santiago La Parra i Ximo Company, que ha publicat Bromera en la seua col•lecció de gran format. Dic llàstima perquè, d'haver sabut que Piera publicaria una "vida completa" del sant hagués resultat potser més interessant, més enriquidor que fos algun dels altres col•laboradors qui en narrés la vida, però no ha estat així. El llibre, magníficament il•lustrat, sobre Francesc de Borja, té tres parts diferenciades en tema i to: una introducció general a la família Borja a càrrec de Santiago La Parra (de qui ja vaig poder seguir un magnífic cicle de conferències ara farà tres anys), un resum de la vida de Francesc a càrrec de Josep Piera (que difícilment podia resultar en més que un resum de la seua biografia "llarga" de què he parlat més amunt), i un assaig sobre els aspectes artístics i espirituals del sant a càrrec de Ximo Company (que m'ha semblat interessantíssim, entre altres motius pel to, inusual, en què reivindica el sentit de la "santedat" en els nostres temps, a mig camí entre la reflexió de l'historiador i les preocupacions de l'home de religió). El treball de divulgació fet pels autors, l'ajuntament i l'editorial és immillorable, tot i la meua sospita, abans apuntada, que intercanviar els papers o els temes entres els tres col•laboradors hagués evitat redundàncies i ampliat perspectives.

L'any Borja promet. Crec sincerament que el personatge, de qui intentaré continuar aprofundint en els detalls històrics, mereix una celebració d'aquesta magnitud, que hauria de gaudir del consens tant de la gent de Déu com de la gent de País (o si em permeteu una altra simplificació ridícula, de la dreta i l'esquerra). No recorde si fou fa un any o dos, en un acte de la Setmana Literària gandiana, un membre del públic d'aproximadament la meua edat (a qui no coneixia ni puc recordar ara la cara) va expressar la seua protesta per dedicar tants diners i una tan fastuosa commemoració a algú com Sant Francesc, a qui va caracteritzar com a poc menys que cabdill d'una secta genocida i un violador dels drets humans. Jo mateix crec haver acumulat suficients intervencions descarades i destrellatades "des del públic" durant aquests anys com per a saber-me "vencedor" en el meu tram d'edat, però apostaria no haver-ne dit mai una tan grossa. Tinc la sospita que, com a espectador cultural d'aquesta comarca, em sent més a prop de les preocupacions i sensibilitats de la generació que em precedeix que de la que, per edat, em correspon. El dia que es produisca el relleu generacional dels nostres protagonistes culturals i cívics, faré bé de no abandonar la meua butaca entre el públic: tot allò que l'any 2010 tindrà d'apoteosi podria tindre-ho també de crisi, de relleu. He mig promés que tornaré, en part, per a contar-ho.

El camí i la meta

Llegisc, amb pocs dies de diferència, una biografia de Sant Francesc de Borja (que voldria comentar més extensament si arribe a temps) i el "Paradís" de la Divina Comèdia. I arribe a conclusions paral·leles, i previsibles: la vida (personal) del patró de Gandia fou més interessant mentre es debatia entre la glòria terrenal i la celestial que després de la pública victòria d'aquesta darrera. I el "Paradís" és, almenys com a destinació turística, menys captivador que l'"Infern": els capítols en què parlen Sant Tomàs d'Aquino (de Francesc d'Assís) i Sant Bonaventura (de Sant Domènec de Guzmàn) tenen un indubtable interés cultural, simbòlic, em "diuen coses". Però les tirallongues de decasílabs sobre les interseccions de les esferes del cosmos o l'explicació de si les taques de la Lluna són o no efecte d'una distinta densitat dels materials de què està feta i coses així, em fan enyorar eixes batalletes entre dimonis i condemnats que esquitxaven els cants de l'"Infern". Serà un altre moment el de meditar sobre la santedat, la saviesa, i la forma en què aquestes paraules tan gastades, tan aparentment obsoletes, poden il·luminar encara els nostres dies. Però el que està clar és que per sants que ens agradaria ser en la nostra vida personal, als lectors, als espectadors, el que ens interessa dels altres són més les seues lluites i misèries que el reflex immaculat de la puresa conquerida... O dit d'una altra manera: el camí, bastant més que la meta.

Una pausa

Aquest mes de desembre podria ser l’últim de “La vida diferida”: si no canvie d’opinió durant les pròximes setmanes, és ben probable que aquest blog faça un punt i a part a final d’any, i que em prenga unes vacances “blogger” d’uns mesos (potser dos o tres, potser més). He fet aquesta classe de pauses en les meues etapes anteriors a la xarxa: uns pocs mesos sense escriure i després torne amb més ganes, però pocs de vosaltres heu conegut els meus inicis.

Com a “projecte”, aquest meu blog comença a donar senyals d’esgotament: el títol ha perdut bona part del seu sentit (que si no l’heu intuït mai prové d’una de les darreres anotacions del meu blog anterior), i la meua forma d’escriure s’està ressentint de defectes que, curiosament, crec haver sabut evitar en un passat no tan llunyà. Faig articles massa llargs per a llegir en pantalla, escric massa sobre llibres (la lectura dels quals no és sinó una perifèria de les meues interaccions reflexives amb el món), i continue sense parlar d’alguns dels temes que més em preocupen, m’apassionen, m’interessen, com si una estúpida autocensura (que res té a veure amb la “privacitat” meua ni d’altres, sinó amb els “moments” i els “contexts” de l’escriptura) només em permetera posar damunt la taula una part de les meues inquietuds, dels meus dubtes, de les meues escasses conviccions.

Malgrat tots els motius que explique, l’humil balanç que puc fer dels meus últims dos anys i mig escrivint ací és sobradament positiu com per a sobreviure a l’autocrítica. He aconseguit unes quantes coses valuoses. La primera: conèixer gent, ja que escriure un blog és el millor incentiu per a llegir la classe de coses que altres han decidit contar tan lliurement com has fet tu. La segona: fer país, perquè cada cop que he anunciat un acte, n’he fet un resum, he comentat un llibre, o he explicat la meua vida en la meua llengua, li he donat un alè de vida al meu poble. I la tercera: incorporar definitivament l’escriptura a la meua petita llista d’habilitats; he fet de músic, matemàtic, home d’empresa, professor de secundària, i crec que ja podria dir-ho també, de “blogger”. Certament, he fet millor la resta de coses que escriure, però sense el blog ni tan sols podria haver-ne donat testimoni.

En qualsevol cas, el que no m’agradaria és deixar de llegir i comentar en els altres blogs. Fins i tot és la meua intenció dedicar un treball acadèmic (que estic ja tardant massa temps en concretar) a algun aspecte de la blogosfera, que és el que em falta per a obtenir el títol de Màster que, curiosament, vaig començar a estudiar al temps que obria aquesta pàgina. Entre unes coses i altres, que ningú diga adéu, que vindré de visita, com els jubilats...

Karaoke tridentí

He dedicat els darrers dies a retrobar-me amb una música que em fascina, però de la qual no he disposat mai de massa mostres ni els mínims de coneixement “tècnic” amb què m’agrada acostar-me a les meues audicions: la polifonia religiosa del Renaixement. Abans de res, vos posaré un exemple de qui podria ben bé ser el millor músic espanyol de tots els temps: Tomás Luis de Victoria (1548-1611).



Els qui sabeu música podeu intentar seguir les parts de les distintes veus, els qui no almenys teniu assenyalades les distintes aparicions contrapuntístiques del text llatí. Però amb o sense llegir la música, doneu-vos el gust d’escoltar-la.

Hi ha un abisme que separa aquesta música prodigiosa de la sensibilitat i les preocupacions de l’home modern. Pel camí ens hem deixat moltes coses: la primera de totes, la lletra, el llatí, el sentit religiós del cant al qual quedava subordinada la música. Aquesta composició és hereva del Concili de Trento, que si vaig entendre bé els meus rudiments d’història de la música, va reivindicar la claredat en la comprensió de la paraula, la victòria del text, del sentit, de la mesura sobre el potencial de sensualitat, d’arravatament de la música. Fins i tot l’oient habitual d’allò que anomenem música clàssica ha mig oblidat el que de més brillant tenia la polifonia del Renaixement: el seu contrapunt, la coexistència de les distintes veus com a iguals a l’hora d’imitar-se, defugir-se, alternar-se. La música que més abunda en els prestatges de l’amant de la música correspon aproximadament al triomf de la melodia sobre la polifonia: l’alegria del barroc italià, el Bach menys esotèric, el divinal Mozart, el Beethoven clàssic o heroic, i gairebé tot el romanticisme posterior. En aquesta caricatura ràpida que he fet del desenvolupament musical occidental, és la renúncia de la polifonia el que ens fa "digerible" la música clàssica: ho podem acceptar si d'acostumar l'estómac es tracta, però no hauriem de conformar-nos amb menjar "potitos" tota la vida...

De les mil i una qualitats que li atribuïm a la música, no és la menys important avui dia la possibilitat que ens ofereix d’allunyar-nos dels nostres maldecaps, d’evadir-nos, de “relaxar-nos”. Amb aquesta necessitat en ment, trobareu seccions senceres de les tendes de música dedicades a títols com: “les cent millors cançons contra l’estrés”, “despierta el Buda que hay en ti”, “pope Gregory is in da house” i altres sublims pallassades. La música vocal del Renaixement pot haver perdut per a nosaltres la seua significació primera, la seua rellevància cultual i espiritual: això és una llàstima, fins i tot una vergonya, pel que revela de la nostra ignorància d’unes arrels riquíssimes. Però en la seua evitació de l’excés, la seua submissió a un text que ens apareix ja distant i incomprensible, pot encara aturar el nostre temps profà i les seues misèries, i obrir-nos els sentits a altres formes del gaudi. I si d’això segueix el coneixement, la sensibilitat, i la comprensió d’una tradició musical i religiosa de què vull sentir-me part, doncs molt millor. En això estava aquests dies, i continue: "Així com el cérvol desitja l’aigua de la font...”

Com fer una ressenya sense fer el ridícul

Des que fa un parell d'anys Juli em va demanar que fera la meua primera ressenya per a la revista "Espai del Llibre" (publicació digníssima que crec que ara està "en suspens" per culpa de la crisi, si no vaig errat), em pregunte periòdicament (que no retòricament): "qui sóc jo per a escriure sobre aquest llibre (assaig, relats, novel·la, tebeo eròtic... el que siga)?" Home "de ciències" com sóc, em va espantar la "manca de mètode" amb què m'enfrontava a la redacció d'aquests comentaris (Guillem m'ha aclarit ja un parell de voltes que "ressenya" no és el terme més adient, però el camp semàntic de la "crítica literària" se'm queda gran, massa gran). Així que, en paral·lel als (pocs) articles crítics que he hagut d'escriure en aquest parell d'anys he desenvolupat una espècie de metodologia íntima, personal (però transferible per a qualsevol que en tinga una necessitat urgent) de com comentar seriosament llibres d'algú altre sense fer el ridícul, ni la pilota, ni perdonar-li la vida a l'autor, ni deixar de "fer país" (que ja ens el desfarà algú altre). Sense més rotllos previs (que per a allargar-ho més ja està l'opció de rèplica), ací va el meu decàleg:

1. Escriu, principalment, sobre el llibre que has llegit, i no sobre qui l'ha escrit, ni la seua trajectòria prèvia, ni sobre altres llibres semblants a què es pot comparar, ni molt menys encara sobre tu i les teues prescindibles opinions o experiències. L'article s'ha de restringir a l'obra. La meua formació com a humanista de butxaca em fa sospitar que hi ha corrents de la teoria literària o estètica que defenen aquesta restricció a l'obra, la unitat estètica o de creació, i altres que, per contra, reclamen la seua correcta contextualització, la seua inserció en un "discurs" més ample, etc. He d'aclarir que aquest consell "restrictiu" no té el menor fonament teòric, sinó un de ben pràctic. Has llegit la resta de l'obra de l'autor que comentes? Coneixes profundament les seues intencions, postulats estètics, ideologia? Has llegit suficients llibres semblants d'altres autors amb què fer una comparació justa i mesurada? Si la resposta és sí, no necessites seguir llegint els meus consells. Si la resposta és no, el més honest és parlar de l'obra que has llegit amb cura, intel·ligència i bona voluntat: deixa els judicis generals, de trajectòria, de context, a la gent més capaç de fer-los. Potser el teu comentari "concret", "restringit" els ajudarà en aquesta tasca.

2. Dóna tots els arguments que pugues per a recolzar allò positiu de l'obra, però sobretot, per a explicar allò que puga no haver-te "agradat" ("agradar", "gust": camp semàntic minat). La forma usual d'allò que he anomenat "argument" no és sinó una descripció d'allò que hom ha trobat al llibre: algunes descripcions estaran positivament tenyides, altres contindran algun punt negatiu, algun dubte. Però cal posar l'èmfasi en la descripció, més que en la valoració que se li afegeix, per un motiu: altres lectors del llibre o de la ressenya poden compartir aproximadament la descripció i tanmateix tindre criteris de valoració distints. Per exemple: quan llegisc als articles coses com "una excessiva preocupació per la forma" o "una certa manca d'espontaneïtat" (descripcions lleument negatives en la seua formulació original), jo pense: "la classe de llibre que m'agrada llegir". Quan llegisc coses com "una magnífica recreació del procés de maduració intel·lectual del protagonista, rica en referències culturals i tal", jo pense: "un altre assagista mig obligat a fer novel·les..."

3. Dedica l'espai (limitat) de l'article de forma proporcionada als seus temes, argument, punts forts i febles. Sigues ordenat i previsible: no comences opinant sobre un llibre de què encara no has dit "de què va", ni tan sols si és per a opinar bé. Poques coses posen més en guàrdia el lector de ressenyes que la lloança prematura i desproporcionada ("ja està: la típica ressenya d'amiguet"). I sobretot: tot i que cal explicar perquè hi ha coses que no ens han agradat, que no funcionen, o que no són "consistents" amb el plantejament de l'obra, no hem de deixar que la justificació d'allò "negatiu" ocupe més paraules de les que els defectes de l'obra mereixen. No dediques un sol paràgraf a dir que una novel·la és bona i en reserves els tres següents per a discutir (per molt que siga argumentadament) els seus defectes menors (eixa és una de tantes formes desagradables de "perdonar la vida" a l'autor). Com en la cuina, cal mesurar les proporcions i el "regust final" que deixa el plat.

4. Per molt que tingues la por al ridícul de què he parlat més amunt, no et recolzes, ni cites altres comentaris previs de la mateixa obra (sovint és difícil evitar llegir-los, però convé intentar-ho). L'argument que donaré ara sí que és una clara analogia científica-biològica-estadística: el foment i preservació de la diversitat de les opinions crítiques. Per a citar les paraules del blog de l'autor del llibre i les crítiques ja aparegudes (en blogs també, o en altres mitjans en paper) no cal ni llegir el llibre: qualsevol redactor hàbil pot fer refregits d'una qualitat passable. Resulta paradoxal trobar, en les publicacions crítiques de menor periodicitat (i que per tant sovint són les últimes en opinar de les "novetats" editorials), glosses dels comentaris que s'han fet en les primeres setmanes de difusió d'una obra. Això ajuda poc a mantenir el prestigi d'aquestes publicacions, que haurien de permetre lectures i comentaris més pausats, més rigorosos i analítics. Fes la teua lectura i el teu comentari de forma independent: només així les coincidències de la crítica tindran valor acumulatiu, només així podràs dir coses que altres no han vist, no han valorat, no han tingut espai de comentar.

5. Recorda que tu no ets l'estrella: és l'esforç de l'autor i la publicació del llibre el que justifica que tu en faces un comentari. Dedica el màxim espai disponible al llibre, i no a les reflexions que t'ha inspirat la seua lectura. Si per un moment creus que el llibre és l'excusa per a parlar de tu, de política, de les elevades metes de la creació literària i coses per l'estil, millor serà que t'òbrigues un blog. La major part de les ocasions que jo mateix he citat les meues lectures ací al meu blog ha estat per a acabar parlant de mi: però per això és ma casa, i dic el que vull. Certament, hi ha opinions i reflexions que sí mereixen omplir les pàgines de les publicacions crítiques - però probablement no siguen les teues, altrament hauries deixat de llegir aquest meu receptari improvisat fa ja uns pocs paràgrafs.

6. Usa amb dignitat la teua llengua: busca un terme mig entre eixes dos formes oposades del ridícul que són la col·loquialitat indecorosa i la petulància improcedent (tranquil: ja publicaràs la teua gran novel·la, però de moment dis-nos de què va el llibre, si t'ha agradat i perquè). Per cert, "usar amb dignitat la llengua" inclou també coses com respectar les normes d'ortografia (una de les meues majors obsessions i inseguretats, que hauria de ser universalment compartida entre els qui dominen la normativa tan poc com jo), i fer ús de les fascinants possibilitats que ofereix el "punt i a part".

7. Un llibre costa de fer entre cent i mil voltes més que una recensió: medita bé si has de condemnar una obra al foc etern, i si ho has de fer, estalvia't fer sang amb brometes i ironies, sigues compassiu. Eixa meditació pot consistir, simplement, en fer l'esforç de jutjar el llibre en els seus propis termes, i no en relació a les teues expectatives com a lector. Si un llibre d'assaig patriòtic (tot un subgènere!) defensa idees contràries (deixem-ho en "distintes") a les teues, això no vol dir que siga un mal llibre - ho serà si no sap triar i exposar correctament els "seus" millors arguments. Si en una novel·la "passen" moltes menys coses de les que haguérem desitjat ben bé pot ser que eixa fóra la intenció original de l'autor (a qui probablement no podem culpar de l'etiqueta de "història trepidant i frenètica" que podem llegir a la contraportada); el problema ve quan les poques coses que passen tenen un interés escassíssim...

8. Sigues honest. El lector perspicaç sap distingir la bona crítica d'una bona obra de la pura i simple propaganda. No deixes de dir el que no t'ha convençut, o d'explicar allò que el llibre "no és": això posa en valor tota la resta d'aspectes positius que has trobat i assenyalat. No sempre és fàcil. No fa massa vaig enviar un article amb el següent comentari marginal (que no apareixia en el text a publicar): "Estic segur que el llibre té defectes, però dues lectures atentes no m'han servit per a trobar-los." Hi ha llibres tan bons que el repte és comentar-los sense que semble que li fas la pilota a l'autor: algun dia aprendré a gaudir tant ressenyant-los com llegint-los.

9. Pensa quines de les recomanacions anteriors conserven el seu sentit quan el comentari del llibre el fas no a una revista sinó al teu blog. Les relatives al mètode, o a no parlar d'un mateix, queden immediatament abolides: jo, ací, sempre parle de mi - qui no vulga pols... Però les que fan referència a argumentar, a no ofendre l'autor gratuïtament, etc. són encara igualment vàlides. Les cerques de Google no inclouen les revistes en paper, però sí els blogs: la crítica més severa i injusta que podries fer d'un llibre podria aparéixer de les primeres quan algú posa el títol al cercador...

10. El teu article no acaba quan completes el número de caràcters o paraules que et demanen, sinó quan tens la convicció raonable que el que has escrit és més important que el que has omés. Si has deixat claríssims alguns aspectes del llibre al preu d'ometre'n altres, pensa si no has de retallar per un costat i cosir per l'altre. Aquest compromís entre allò que "cap" i el que "no cap" és especialment torturador per als qui, com jo (ho esteu comprovant), hem aprés a escriure sense límits d'extensió per a poder publicar. Tanmateix, el resultat de prendre's seriosament les restriccions d'espai hauria de ser positiu: incentiva per a trobar la paraula precisa, la millor forma de descriure, d'expressar...


Arribats a aquest punt, hom podria objectar que seguint estrictament aquesta caricatura de mètode el més a què es pot aspirar és a fer crítica de segona divisió, provinciana, temerosa, mediocre. Eixa és una veritat que no només no rebatré ara sinó que crec haver fet explícita en el títol de l'anotació: pot haver-hi guies per a la correcció, però no per a la brillantor. Més encara: hom podria dir que reconéixer com jo faig les meues limitacions a l'hora d'escriure sobre els llibres llegits em converteix en un intrús, i que hauria d'abstindre'm de fer coses per a les que no estic preparat (un altre pensament sensat que jo mateix he expressat, no sense angoixa, en més d'una ocasió anterior ací). Però la història recent d'aquest país ens ensenya una cosa: "això no hauria de fer-ho jo" no ha servit mai d'excusa per a alguns dels nostres més grans homes: menys encara ha de servir-nos als petits. I ara, em perdonareu, però he d'enllestir la meua pròxima recensió, que s'acaba el termini...

Redundància i rellevància

[El que havia de ser una resposta a un comentari del Príncep de les Milotxes s'ha complicat fins a merèixer una entrada de blog sencera, que aclareix i continua la del passat 9 de Novembre, i insisteix en el tema de les possibilitats i contrapartides d'un futur "mercat digital" per a la literatura.]

Imaginem, per un moment, un "univers literari" que ha superat els entrebancs tradicionals per a la publicació d'obres de creació i en què el "filtre" principal entre allò que s'escriu i el lector és, essencialment, una cadena de "recomanacions" públiques fetes per l'escriptor mateix, altres escriptors, amics de l'escriptor i lectors “no professionals”. És a dir: les obres estan disponibles amb un sol clic, però hi ha moltes més obres disponibles de les que podem "clicar" (llegir, descarregar, comprar online, buscar a la biblioteca, etc.) i per tant en llegirem unes o altres (entre altres coses) pels comentaris i recomanacions que trobarem a la xarxa.

En aquest escenari, la més directa i segura de les recomanacions (podeu dir-li "promoció", en aquest cas) és la del propi escriptor, que si disposa d'un espai propi actiu a la xarxa (per simplificar, suposarem que és un blog) podrà fer-se'ns present i fer visible la seua obra de forma "preferent", de la mateixa forma que els llibres que hi ha a piles a l'entrada del Carrefour (coses d'il•luminats i vampirs, generalment) són més "presents" per al lector que eixos llibres menys populars que hem de demanar-li al nostre llibreter que els duga d'algun obscur magatzem. En altres paraules (i Josep Porcar ho ha dit més clar que jo, crec, en els comentaris a la "seua" entrada): qui crea ha de formar part, quant més millor, en el procés de "difondre" allò que ha creat. Això ja està passant: molts camarades blogger parlen, entre altres coses (del seu gos, de Camps, del seu equip de futbol, de la crisi, del darrer llibre que han llegit), del seu últim llibre publicat. Això que ara ja ocorre de forma tan natural, i que és absolutament legítim (fan molt bons llibres els companys de la blogosfera!), podria esdevenir crucial, imprescindible, en un futur en què el segell d'una editorial, d'un premi, d'una referència en la "premsa especialitzada" hagen perdut importància davant allò que he anomenat, improvisadament, "cadena de recomanacions".

En aquest hipotètic escenari, si a més d'escriure vol ser llegit (no parle d'aspiracions materials) qui escriu una "obra" es veu obligat a mantenir un "blog", ço és, a esdevenir públic. La meua aportació a aquest debat "general" (perdoneu-me l'exageració, ja ens entenem) sobre la creació-distribució digital és la següent: la necessitat de fer-se notori, afegida a les exigències pròpies de l'acte genuí de crear, podria no ser cap avantatge per als creadors. Ho serà per a uns, però no per a altres. I dóna lloc a una situació que, fins a cert punt duta a l'extrem, pot resultar paradoxal, i de la qual exposaré uns exemples tan variats com ficticis:

1) Imaginem un "creador pur", algú que lluita cada dia amb els seus versos o que dedica hores i hores durant mesos o anys per a polir una novel•la, una història. És el que desitja fer, el que sap fer. No és algú "sociable" en el sentit en què ho som els bloggers: no li preocupa què diu Camps ni parlar de futbol, li té terror a fer pública la seua vida i les seues opinions privades. O més simplement, no té temps ni ganes de fer-ho. Quines possibilitats té d'aconseguir lectors per a les seues obres a la xarxa en el context que he descrit més amunt? Probablement menys de les que li ofereix el "sistema tradicional" d'editors i premis. No sé com de freqüent o de desitjable és aquesta actitud de "no mesclar-se": però si hi ha molt o pocs, d'aquesta classe d'autors, no crec que estiguen intervenint en els nostres "debats digitals", i per això m'he vist mig obligat a "recrear" la seua posició.

2) Imaginem ara el cas d'un blogger intel•ligent, perspicaç, que escriu amb estil i amb criteri de les qüestions més diverses i que per això mateix té ja un públic, un "nom" a la xarxa. Imaginem, a més, que fa un "llibre" (digital, en paper, és igual), que consisteix exactament en anotacions breus sobre temes molt diversos, tractats amb intel•ligència, perspicàcia, estil i criteri. Podem saber si serà bo? Doncs sí, com a mínim haurem de pensar que és tan bo com el que escriu al seu blog. Quin és el "problema", doncs? Clar i ras: la redundància. No cal convertir en un "llibre" digital (ni en paper) quelcom que es pot fer públic en el propi canal que l'escriptor fa servir per a promocionar-se. Mireu que en aquest exemple he evitat aclarir si el "llibre" en qüestió és un recull o reedició d'anotacions ja publicades o si són inèdites: és igual, ara, això. El cas és que, quan el que hom faria en un llibre és semblant al que hom fa en el seu blog, la separació esdevé innecessària, i només està motivada per un obscur fetitxisme, el del "llibre", el de fer passar com a una obra rodona, completa i unitària la classe de textos que bé podríem haver consumit en píndoles periòdicament administrades...

3) Però la major part de llibres que tenim a casa no són assimilables, compatibles amb el format blog. De manera que qui vulga fer versos, novel•les o assaigs dels que "que no caben" en les estretors de la publicació digital periòdica i promocionar-los a la xarxa s'haurà de desdoblar, artificiosament, en "escriptor-creador" i en "blogger". I és en aquest desdoblament on apareixen els dubtes de "rellevància", sobre els quals m'interrogava Josep Lluís en el seu comentari a la nota del dia 9. Posaré més exemples inventats: una xica simpàtica, que conta regularment al blog les seues experiències amb les amistats de la seua edat, que protesta (com fem tots) del govern i de la injustícia del món, que confessa les seues preocupacions més personals i quotidianes... un bon dia "publica" una novel•la, que molta gent (els seus lectors habituals) descarrega (compra, demana, etc.) amb les millors expectatives. I resulta ser una novel•la desastrosa, que mostra tots els defectes possibles de qui té ofici per a fer altres coses, qui té un hàbit polit d'escriure sobre sí mateixa i el món però que no ha sabut com recrear-ne un altre mitjançant una trama fictícia.

Un darrera il•lustració de la qüestió de la rellevància: un home gris i críptic, que escriu sobre la seua vida amb una cautela excessiva, que no encerta a l'hora d'expressar a la xarxa la classe d'opinions rotundes i polèmiques que el cos ens demana en les nostres lectures diagonals i apressades: té un blog, sí, però pocs lectors. En un racó del blog hi ha una icona des de la qual es pot comprar o descarregar una obra (en vers o en prosa) magnífica, treballada, que ofereix una riquesa de referències i lectures que són fruit d'una inspiració i sensibilitat molt amples - o que, senzillament, entreté com saben fer-ho pocs narradors. Pocs arriben a llegir el blog i saber de l'obra: ningú fa clic, ningú ho llegeix. Sota el blogger desconegut s'amaga el creador immens: és el nostre home de l'exemple número 1, que ha canviat l'esgotador pelegrinatge dels premis literaris pel suïcidi immediat de la publicació a la xarxa. Aquest és l'exemple invers del de la xica de qui amb tant de gust llegíem les aventures personals: la projecció pública de qui escriu (el blog) no és rellevant per a jutjar a priori l'obra (el llibre). Aquest judici previ, del qual a hores d'ara s'encarrega tota una indústria, amb els seus defectes, no passa a ser més just després d'aconseguir desmantellar-la.

* * *

A l'hora d'il•lustrar les meues opinions provisionals m'he vist forçat a posar exemples extrems, oposats els uns als altres: la realitat (dels qui escriuen i dels qui editen) es mourà probablement en l'amplíssim territori que queda així delimitat. Les meues pors són molt teòriques, i es poden expressar de forma caricaturesca: un hipotètic exèrcit de bloggers simpàtics escrivint i "publicant" novel•les i versos deplorables, i una minoria d'escriptors compromesos amb obres que no trobaran un lloc digne ni entre la caòtica immensitat de la xarxa ni en les estretors de la indústria.

L'origen personal d'aquestes meues reflexions no és altre que el de ser un "animal de xarxa": la meua relació amb la literatura ha brollat del contacte i la participació en la blogosfera. No li era prèvia, i no sé si sobreviurà al dia que decidisca "desconnectar-me" d'aquest canal. I per això mateix la sé esbiaixada, incompleta, reconec els buits que deixa la xarxa, allò que resulta difícil expressar quan el canal queda reduït - o si ho preferiu, infinitament eixamplat, sense horitzons ni guies. Després de quatre anys, ara no sabria escriure altra cosa distinta al que he aprés a fer al blog: parlar un poc de mi i opinar, de forma tan obscura com cauta, d'algunes qüestions a què dedique els pensaments. L'extensió, injustificada i prejudiciosa, que faig a tota la xarxa d'aquestes meues limitacions expressives em fa ser reticent davant les més exaltades promeses de la ciberliteratura. Si el que diferencia de mi els qui la propugnen no és cap apoteosi del talent sinó només la manca de prudència, el fruit de tants entusiasmes no serà més que una ridícula catàstrofe. El temps dirà.

Camus

Una nit de dilluns de l'any 97 o 98 vingué al meu Col•legi Major un professor de la Facultat de Teologia a parlar-nos d'Albert Camus, i més concretament, de la seua novel•la "La pesta", de la qual ens llegí alguns fragments i ens féu comentaris molt incisius i personals. No recorde el nom d'aquell sacerdot, que tindria al voltant de 60 anys aleshores, però el que se'ns va quedar gravat a alguns companys fou una de les sentències d'aquell comunicador apassionat i intel•ligent: "si jo fos ateu, m'agradaria ser un ateu com Albert Camus".

Fins on puc recordar els seus raonaments, el fonament d'aquesta admiració era en el compromís de Camus a bastir una ètica allà on ja no quedava lloc per a una metafísica, a esquivar aquell contundent sil•logisme d'un dels germans Karamàzov: "Si no hi ha Déu, tot està permés". Dos dels protagonistes de “La pesta”, el pare Paneloux i el metge Rieux representaven, als ulls del nostre conferenciant, el contrast entre un home de fe que creu veure en l'atzar de l’epidèmia una expressió de la còlera divina (i que quedarà paralitzat tan aviat com veja trontollar aquesta identificació entre malaltia i càstig), i un home de ciència que, amb una certa indiferència per les causes de la catàstrofe, no veu altra resposta possible que fer la seua feina d’intentar salvar vides.

Oposicions com aquesta, en la forma en què l’he poguda exposar, poden semblar simplistes i maniquees. Però no fan justícia a la novel•la: he fet dues lectures de “La pesta” posteriors a aquella conferència, i la manera en què Camus dóna forma a les complexitats de cada protagonista (i n’hi ha uns quants, de secundaris) ens els fa humans, ens acosta fins i tot a les postures que no són la que el propi autor sembla voler reivindicar (que és, clarament, la del metge, que pretén guarir els cossos sense haver de preguntar-se tan sols pel destí de llurs ànimes).

Crec haver-ho dit ací mateix, no sé quan (potser fa anys, ja): el vehicle més adient per a l’existencialisme és la literatura, més que la filosofia estricta, i “La pesta” és una magnífica novel•la. En Camus, la solidaritat humana sobreviu a aquella assumpció primigènia de la manca de sentit de la vida: honestament ignore si és així en la resta de la seua obra, o si es tracta d’una opinió explícitament compartida pels altres “existencialistes ateus”. Això no em porta tant a donar-li la raó a Camus, sinó a sentir-lo més pròxim: tot i tenir un origen ben distint (la seua evitació de les conseqüències fèrries de l’absurd i la meua creixença en la fe), bona part de les nostres esperances són compartides.

No fa massa que tinc a casa una traducció al català d’”El mite de Sísif”, una sèrie d’assaigs de Camus sobre les qüestions generals de l’existencialisme (etiqueta que li estic aplicant repetidament a pesar que el propi Camus la rebutjava). Ho aclareix el propi Joan Fuster al seu pròleg de 1965 (ell i Josep Palàcios són els traductors): són assaigs, no és filosofia “de la que fan els filòsofs”, i això segurament me’ls està fent accessibles, suggeridors, rics en matisos i en possibilitats com ho fou la lectura de “La pesta”. No sé si la nostra època és propícia a “existencialismes” de cap classe – no sé si cap època ho pot ser, de “propícia”, per a abocar-se als fangs de l’absurd. El pensament de la primera meitat del segle XX no podia sinó reflexionar sobre les conseqüències d’una absència recent, d’una pèrdua, del desplaçament de Déu des del centre de la vida en comunitat de milions de persones cap a una perifèria més ritual, individual, insípida. Fins i tot, en ocasions, l'intel·lecte va intentar omplir-ne el buit de forma més o menys barroera, acostant-se a una o altra forma de totalitarisme (i perdonant-ne els crims d’una manera que ens hauria de causar encara una indefugible repugnància intel•lectual: no parle només del cas Heidegger). Però ens hem anat acostumant a eixa absència de Déu fins al punt de tornar-la infecunda, d’evitar-nos els extrems, oposats però ja igualment desconcertants, de la fe i de l’absurd, de la consciència d’eternitat i de la plausibilitat del suïcidi. En l’intent de tornar arrere i explorar els meus propis límits, els fonaments més genuïns per a la vida, m’hauria de ser tan útil Camus com Sant Pau, Nietzsche com Pascal. Poc a poc els aniré llegint i rellegint.

[Amb les quatre darreres anotacions, impregnades d’una infumable seriositat, crec haver pagat ja la penitència corresponent a la meua entrada d’octubre sobre pixum de gossos i música bakalao. La pròxima, per a restablir un cert equilibri clàssic, inclourà un vídeo de Belén Esteban; he de fer bé la tria, que n’hi ha molts i de ben interessants. ]

Reflexions mig obligades sobre un cas d'edició digital

La nota llarguíssima (demane disculpes) que penge ací és una espècie de resposta que m’he vist mig obligat a fer a una cadena d’anotacions que podríeu seguir, en aquest mateix ordre aproximat, als enllaços següents. No és necessari que les llegiu abans, tot i que és probable que ho hàgeu fet ja.

http://tirantalcap.blogspot.com/2009/11/entrevista-al-levante.html
http://www.porcar.net/?p=2574
http://entrellum.blogspot.com/2009/11/blogs-versus-editorials.html

I

Vaig llegir "Els estius" de Josep Porcar poc després que aquest fes disponible l'edició digital. I m'ho vaig prendre seriosament, vull dir: el vaig baixar, el vaig obrir en pantalla completa (que és l'opció per defecte del seu PDF), i vaig reproduir, en la mesura en què em fou possible, la mateixa classe d'experiència lectora que acostume a tenir amb els llibres de versos "en paper". És a dir: no el vaig llegir de principi a final tot seguit, sinó que vaig rellegir algunes pàgines, vaig reprendre la lectura "per seccions" en alguna ocasió posterior, fins que un bon dia el PDF es va quedar al disc dur sense obrir ja més, d'una manera anàloga al que sol passar amb altres llibres de versos, que queden amuntegats en algun racó de casa fins que un dissabte de matí Marta o jo el tornem a la prestatgeria per un temps indefinit. En resum: el que vaig fer no fou simplement "descarregar" el llibre, sinó que vaig replicar una experiència de lectura tan pareguda com em fou possible a la d'un llibre que hagués comprat a la llibreria i hagués tingut a la vora del sofà (o del wàter) durant uns quants dies o setmanes.

Com que sóc un blogger lent de reflexos i inconstant, no vaig arribar a escriure mai un comentari sobre els versos de Josep Porcar ací, a la meua pàgina: no és tan greu, ja que molts altres ho van fer en el seu moment, donant-li a "Els estius" un grau de notorietat tan inusual, tractant-se d'un llibre de versos, com merescut, per la iniciativa de publicació que va suposar. A penes recorde els temes concrets tractats al llibre (bona excusa per rellegir-lo ara que ha passat un temps), però sí puc dir un parell de coses: la primera, que el llibre em va agradar, i la segona, que vaig sospitar, malgrat (o per causa de) la meua consciència d’estar participant d’una variant distinta de l’experiència de lectura, que hagués gaudit (aprofundit, sentit, com preferiu) més llegint-lo en paper. Quan dic “paper” pense més en una certa ergonomia de la lectura (postura, grandària de la lletra, proximitat als ulls, comoditat del sofà) que en el suport material estricte; és una incògnita encara si els dispositius lectors de tinta electrònica de què tant ens parlen (i que tan “verds” estan en el mercat) s’acostaran molt més a la classe de recepció del text a què estem acostumats.

Deu haver poques coses més difícils de reduir a un “ordre objectiu”, o just, de qualitat que la poesia. Però mantinc la sospita que “Els estius” podria ser millor obra que algunes altres que han estat premiades en la classe de concursos a què l’obra va optar originalment. Diem-ho d’una altra manera: tot i no haver estat premiada en tres convocatòries, tinc la relativa certesa que, per la seua qualitat (i fins i tot, si em passeu l’argument, pel “potencial comercial” i pel nom, conegut i respectat, de l’autor en el moment de la seua publicació) “Els estius” hagués pogut guanyar el quart, cinquè, o sisé premi a què hagués optat. Entenc que l’autor preferís estalviar-se aquesta classe de suplici endèmic dels qui fan versos en català, però en allò essencial el que vull dir és: “Els estius” no és, en cap cas, una d’eixes obres que el sistema editorial o de premis (que són gairebé el mateix) fa bé de deixar perennement inèdites per a evitar que els lectors hi perdem el temps i ens sentim estafats, sinó una obra que va topar amb una conjunció desfavorable de jurats i poetes competidors (deixem-ho així, sense furgar més en aquestes qüestions astrològiques). Ho vaig creure així quan vaig llegir el llibre, i el fet que haja arribat al paper més tard (i si ho he entès bé, amb un èxit més que acceptable) és una prova a posteriori de que no anava tan errat.

II

Tota la discussió anterior sobre “Els estius” és només un preludi, que la cautela i el desig de precisió m’han dut a allargar en excés, per a la següent reflexió: “Els estius” és una obra que, amb absoluta independència del seu contingut i qualitat poètiques, pot servir per a traure a la llum algunes de les contradiccions, potencialitats i restriccions de l’escriptura i publicació a la xarxa. M’explicaré. La seqüència que dóna lloc a la publicació digital del llibre ve a ser la següent (i no és cap reconstrucció fantàstica, sinó que està bona part basada en el propi pròleg a l’edició digital, que és l’única que tinc a l’abast): l’autor intenta publicar de la manera “convencional”, çò és, presentant l’obra a alguns premis literaris en què els jurats trien altres obres com a guanyadores, i després de tres intents d’aquesta classe opta per l’autoedició digital. En aquest moment, i d’una forma completament explícita, sense pretendre enganyar ningú, Josep Porcar fa de la necessitat virtut, i converteix l’anomalia dels canals de publicació tradicionals en tota una oportunitat per a reivindicar les possibilitats de la publicació en xarxa: desaparició dels filtres editorials clàssics, ús de recursos multimèdia (hiperenllaços, música i vídeo, etc.), i minimització de l’impacte ecològic associat a la publicació en paper.

Tots aquests avantatges són preceptes fonamentals per als entusiastes de la publicació directa a Internet, i foren convenientment glossats en més d’una de les ressenyes, comentaris o enllaços promocionals que altres bloggers feren de l’edició digital d’”Els estius”. Però en general, aquests altres comentaristes no deixen tan clar com el pròleg del llibre un detall: l’edició i difusió digitals d’”Els estius”, tot i els seus avantatges, representen una “segona millor opció” (i em perdonareu el llenguatge economicista), que no s’haguera materialitzat si algun dels jurats de premi hagués premiat l’obra en el circuit “tradicional”. No és que jo estiga ara fent lectures esbiaixades del periple editorial del llibre, ans al contrari: el propi Josep Porcar descriu la seqüència amb una honestedat que l’honora, i que el posa un esgraó per damunt dels entusiasmes més miops sobre les possibilitats de la xarxa.

Per a mi, “Els estius” era un llibre publicat de ple dret des del moment en què centenars de persones se’l van descarregar de la pàgina del seu autor. Però entenc que molts altres tinguen encara opinions distintes i legítimes del que signifiquen les paraules “publicar”, “obra” o “llibre”. Així, després de l’èxit de difusió i lectura que fou l’edició digital d’”Els estius”, és perfectament comprensible (i no ho veig com una traïció de cap classe) que Josep Porcar volgués que el llibre arribara també als qui només llegirien els versos en un suport tradicional. No és culpa de Josep Porcar que, curiosament, aquesta edició “tradicional” del llibre és la que haja estat objecte dels comentaris “tradicionals” (crítiques als suplements culturals o revistes específiques, cita del llibre en alguna columna d’opinió al diari, etc.) de la mateixa forma que la publicació digital va causar un afortunat allau de “comentaris digitals”. Aquesta separació entre allò digital i allò imprès encara ens pesa, i jo mateix l’he comentada al parlar de la meua recepció dels versos. Però el que vull fer notar és com aquest “final de trajecte” d’”Els estius”, que ha acabat a les llibreries, a les biblioteques, a les publicacions crítiques, ajuda a relativitzar encara més les fabulacions utòpiques que sobre l’escriptura digital podem, en ocasions, arribar a formular els qui la practiquem amb més o menys perícia.

III

El passat dimarts 27 d’Octubre vaig participar en una sessió de Màster a la Universitat de València en què, amb el pretext de parlar “entre amics” de blogs i de les formes de creació i publicació a la xarxa, vaig exposar una xicoteta “teoria personal” sobre les relacions entre blogs (o Internet) i literatura. De tan “personal” com era aquesta interpretació meua, vaig fer el possible per transmetre als alumnes del Màster altres perspectives, altres visions sobre les potencialitats literàries de la xarxa que jo mateix no compartia (i que gaudeixen, potser amb justícia, d’una major repercussió a la pròpia blogosfera o en els cercles acadèmics). En un moment donat de l’exposició, Voro, un dels assistents a la “xarrada” (en realitat: una sessió de classe amb una desena de persones que saben més que jo d’aquestes coses) em va proposar “Els estius” de Josep Porcar com a contraexemple reeixit de la classe de reticències que jo mateix estava mostrant al voltant de la creació literària digital.

Des de la més absoluta humilitat, i amb una oratòria encara més pobra que la que he usat més amunt per escrit, vaig intentar explicar com l’exemple d’”Els estius” em semblava més representatiu d’un estat de coses “ambivalent” que de cap “revolució” o “ruptura” en favor de les formes digitals de difusió i recepció. Quan he llegit el tercer comentari (anònim) a l’anotació anterior d’aquest meu blog he descobert que en el blog de Josep Porcar s’han posat sobre la taula algun dels arguments que jo mateix vaig comentar en aquella mateixa xarrada sobre el cas d’”Els estius” (amb aportacions personals de Voro, que puc o no fer meues depenent dels matisos que ell ha introduït), i m’he sentit en la responsabilitat d’aclarir jo mateix ací les meues postures originals, per a contribuir, en allò possible, a un debat que ara resulta apassionant, i que dintre d’uns pocs anys podrà tenir el seu valor documental, retrospectiu, sobre el punt en què ens trobem d’una “evolució” editorial o literària.

Una última qüestió sobre els “filtres”. Qualsevol dels qui han hagut de patir les estretors del sistema de primer-guanya-un-premi-i-després-ja-publicaràs sap explicar millor que jo com de pervers pot arribar a ser en ocasions (supose que no sempre, però no ho puc saber) el sistema de capelletes, connivències amb l’editor, favoritismes del tipus hoy-por-ti-mañana-por-mí, que regeix tàcitament les convocatòries literàries. Una reformulació d’aquesta crítica és que, allà on haurien de regir criteris “estrictament literaris”, acaben imposant la seua empremta criteris de tipus “social” (amistat, reciprocitat, compensació econòmica, etc.). En principi, la publicació en xarxa hauria d’acabar amb aquesta classe de filtres “socials”. Però només en principi: la realitat (i ara tornem a les meues hipòtesis casolanes) és que, quan hom escriu a la xarxa, aquest caràcter social de l’escriptura es multiplica, i allà on hi havia un obscur tribunal de lletraferits amb més o menys criteri i coneixences, ara apareix una subtil jerarquia d’enllaços mutus, de jo-et-comente-a-tu-i-tu-a-mi, de comentaris agradables a altres blogs sense més intenció que la de mantenir els vincles, i per tant sense dur aparellada cap consideració de caràcter “estrictament literari”, etc. Hi ha, ho vulguem o no, una “jerarquia” de bloggers que té entre les seues diverses justificacions la qualitat literària d’allò que escriuen; no obstant, com en el cas d’editors, jurats, escriptors, etc. estaria fora de lloc esperar que fos aquest l’únic criteri de valoració i posicionament. (No és gens casual, i ho apunte per a la reflexió, que un entre tants criteris que ajuden a elevar algú dins d’eixa jerarquia blogger és, de fet, si ha publicat alguna cosa en paper o no). Ens hem saltat uns filtres i jerarquies, al preu de crear-ne uns altres: no em queda espai per a discutir què guanyem i què perdem amb el canvi, ni sabria bé com fer-ho.

Imagineu, per a acabar, que algú fa un llibre tan bo com “Els estius” (o molt millor o molt pitjor, tant se val), el presenta a tres (o set, o cap) premis sense aconseguir publicar-lo, i decideix finalment fer-ne una edició acurada en PDF per a que qualsevol puga descarregar-lo i llegir-lo. A quanta gent arribarà? Quantes descàrregues tindrà en un cert temps? Quantes d’aquestes descàrregues seran lectures efectives, és a dir, homologables amb l’experiència convencional de llegir poesia en paper? Quants bloggers comentaran l’obra? Quines possibilitats hi ha d’aconseguir publicar-la en paper i arribar als “mercats” convencionals? Depèn de molts factors, entre els quals està si és o no és una persona tan ben situada (i tan merescudament) en la nostra “jerarquia blogger” com Josep Porcar, que ha treballat tan activament per a posar de relleu les possibilitats literàries de la xarxa i que fa tant de temps que ens regala generosament les seues anotacions sobre qüestions ben diverses. L’èxit digital primer, en paper després, d’”Els estius” és una recompensa tant a la qualitat de la seua factura poètica com als esforços de Porcar per fer país i fer llengua a la xarxa – i una tal constatació no hauria d’espantar cap “purista” de la creació i difusió poètiques. Aquest esbós de descripció em sembla més ric, més complex, i més interessant que la simple suposició que la xarxa fa desaparèixer els filtres entre qui escriu i qui llegeix. Aquests nous filtres podrien ser encara més implacables per a segons quin tipus d’escriptor (el “poc social”, el qui no té blog o no té amics bloggers, el polemista antipàtic, el qui només fa novel•les o versos però no té el menor interès en escriure sobre Camps o sobre la seua vida personal, etc.) que el més corrupte dels jurats. Però he esgotat ja de sobres l’espai per a les coses interessants: si algú en té alguna guardada, és el seu torn.

La moral de la guerra

No sé si us ha passat mai com a mi: cada cop que m’adrece al prestatge d’una gran llibreria qualsevol que respon a la categoria d’”Història Contemporània”, “Història del segle XX” o alguna cosa per l’estil, m’entren ganes de substituir el rètol per un altre que diga simplement: “Hitler”. I és que la representació bibliogràfica corresponent a la Segona Guerra Mundial és, al meu entendre, desproporcionada: per cada llibre que tracta sobre alguna de les altres convulsions del passat segle (la Primera Guerra, la Guerra Freda, o la més plàcida construcció europea) hom compta fins a dos o tres monografies sobre la invasió de Normandia, l’Holocaust, la guerra en el Pacífic, o alguna ratllada esotèrica sobre els tractes de Hitler amb dimonis o extraterrestres.

No seré jo qui minimitze la importància de la que és, sens dubte, la clau de volta del segle XX: és temptador (però simplista) interpretar els vint anys anteriors com un avanç irrefrenable cap a l’abisme, i resulta més fàcil encara llegir la Guerra Freda com si fos un epíleg tens i allargassat de les catàstrofes d’Hiroshima i Nagasaki. Però la quota d’espai (físic, almenys) que la Segona Guerra Mundial ocupa entre els llibres de la història recent sempre m’ha deixat inquiet, en un sentit: en el nostre imaginari, es tracta d’una guerra de “bons” contra “roïns”, en què els “roïns”, afortunadament vençuts, van donar mostres d’un grau de barbàrie que ens creiem incapaços de repetir, però en què sovint ens delectem morbosament. Aquest maniqueisme, no exempt de fonament (sí, és cert: el malvat era Hitler, no ho discutirem ara, això), ha servit menys per a estendre entre el públic un sentit crític de la història que per a proveir a polítics i demagogs de tota classe d’un catàleg ràpid de llocs comuns i de desqualificacions extremes (“això que fan ells ara ho feien els nazis”). Com si el de la Segona Guerra Mundial fóra un tema còmode, fàcil, entretingut, per a tots els qui la venceren o no hi participaren (com és el nostre cas), i com si l’única analogia amb el present que ens podria suggerir fos la d’equiparar els nostres “contraris” amb els nazis: una postura molt honesta i crítica, sí, sí...

He intentat evitar aquest biaix en les meues lectures (poques, però metòdiques) sobre Història Contemporània, i crec haver posat l’èmfasi necessari en els precedents, en la menys escandalosa història del “segle XIX llarg”, en l’absurd col•lapse de la civilització europea que és la Gran Guerra (la Primera), o en una Guerra Freda de la qual encara vaig viure, amb ulls de xiquet, el seu fingit final feliç. Doncs bé, des de fa uns pocs dies m’he retrobat amb la Segona Guerra Mundial pel camí més inesperat: l’encàrrec per a escriure un article crític, a la revista Caràcters, sobre el llibre “Una tragèdia francesa”, de Tzvetan Todorov, traduït al català i publicat per L’Avenç, que s’ambienta en una regió del centre de França durant els dies del desembarcament aliat, l’estiu de 1944. He acabat ja el llibre: ara em cal digerir-lo, madurar-lo i fer-me un esquemeta dels meus abans de redactar, amb tanta cura com siga possible, una crítica (que serà positiva, però que em caldrà argumentar i explicar convenientment). Aquesta lectura m’ha redescobert la dimensió més humana, més inevitablement contradictòria del conflicte: els fets que es narren a “Una tragèdia francesa” no involucren a penes l’exèrcit alemany, sinó que revelen les tensions entre els col•laboracionistes, la resistència, i els civils “no mobilitzats” en la França de les setmanes posteriors al dia D. Todorov posa damunt la taula, amb noms i fets concrets, una certa ètica del conflicte, en què la lluita per les postures ideològiques de cadascun dels participants no determina, de cap manera, el grau de brutalitat o de compassió amb què es duu a terme aquesta pugna. L’enfrontament entre francesos a la reraguarda del gran conflicte se m’ha fet pròxim en tota la seua complexitat: maquis, milicians, nazis, jueus, amb noms i cognoms, amb motivacions entre la simple inèrcia i la més sincera utopia, són peces d’un joc d’escacs tan tràgic com el títol suggereix. La de Todorov és una mirada lúcida i plena d'empatia, un exercici de memòria que, lluny de desterrar la guerra als territoris de l’absurd ens la mostra en la seua humanitat: terrible, impredictible, cruel.

També a nosaltres, que vam tindre la nostra Guerra Civil (ara en majúscula: més explícita, més fratricida, d’arrels més antigues i profundes), ens convindria mirar el passat des d’eixa altura intel•lectual i moral a què Todorov ens convida. Els ecos que la Guerra Civil Espanyola desperta entre nosaltres són, encara, polaritzats i destructius, més atents al patiment dels nostres i a la crueltat dels altres que a les seues imatges especulars. Personalment, em sent hereu d’una mescla de causes que ocuparen bàndols distints del conflicte: sóc catòlic, d’esquerres, nacionalista (tot i que, per força, no puc sinó adscriure’m imperfectament a etiquetes tan dispars). El meu temperament, la meua reticència vers els judicis absoluts, m’inclinen a sentir totes les vergonyes, tots els crims, totes les esperances frustrades, com a pròpies; i crec honestament que aquesta meua disposició moral és l’única productiva amb què encarar la guerra d’Espanya. Al que no arribe encara és a la comprensió intel•lectual, a eixe coneixement dels detalls del conflicte que tants altres han cultivat, en massa ocasions amb motivacions menys nobles que la meua. Prenc nota, i ho afegisc a les meues (fingides, pretensioses) responsabilitats culturals.

Lectures i comentaris

Duc més novel•les llegides en 2009 que cap altre any des de la meua adolescència. En part, perquè he rebut alguns encàrrecs i suggeriments: aquest estiu vaig haver de recomanar uns pocs llibres en el magazine estival de Gandia Televisió, i quan haja llegit el meu pròxim llibre i n’haja fet un article crític hauré completat tres col•laboracions a la revista Caràcters. I en part, també, perquè crec estar pausadament redimint aquell meu pecat original que em duu a veure el món vaporitzat, elevat de forma sobtada a les més pures abstraccions (i per això sovint tan estèrils, tan magres). La narrativa no té prohibit l’accés a aquests àmbits de la idea, però ha d’arribar-hi lentament, destil•lant amb cura i sensibilitat els fets d’una vida fingida, inventada, sí, però més pròxima i tangible com major siga l’habilitat del narrador.

Continue essent home de poques pàgines, però vaig aprenent a assaborir-les cada vegada més subtilment, amb una profunditat que, probablement, només resulta accessible a qui ha fet de l’estudi l’avantsala de la lectura. Un corol•lari d’aquest procés de maduració lectora deu ser que poc a poc he aprés a explicar perquè no m’agraden les coses que no m’agraden: tan poc dogmàtic com sóc en aquestes qüestions de gust, aquests criteris negatius no haurien de ferir ningú les poques voltes que m’atrevisc a explicitar-los. Algun dia hauria de penjar ací un decàleg (incomplet, segurament, inferior al la rodonesa numèrica dels deu preceptes) que he posat en pràctica de forma tàcita quan he hagut de fer els meus articles crítics: una espècie de “Guia ràpida de com evitar el ridícul per a comentaristes de llibres principiants”. El ridícul és encara, per a mi, el concepte clau al voltant del qual bastir una pràctica personal de la crítica literària: intentaré explicar-me amb exemples molt genèrics.

Lloar un autor sense argumentar és fer el ridícul, perquè un lector perspicaç pot entendre que estàs fent la pilota de la manera fàcil, còmoda. Exposar defectes d’una obra sense explicitar des de quina perspectiva són jutjats com a defectes és també d’una presumptuositat rebutjable, considerant que els criteris, si és que els té, del comentarista “junior” estan lluny de ser amplament coneguts per qui llegeix els seus articles. I cometre errors, no de “doxa”, de gust, de perspectiva, sinó errors “objectius”: d’ortografia, d’ús de l’idioma, de coneixements de cultura general, és el ridícul més absolut. Vull pensar, per a la meua tranquil•litat, que tinc dret a una certa quota d’errades ortogràfiques en un lloc com aquest, que no és més que el recipient de les meues manies i defectes: però quan el text que escric ha d’aparéixer en una publicació especialitzada, no he de tacar un prestigi de què no sóc partícip. En les meues col•laboracions he d’usar la llengua (lèxic, sintaxi) acuradament, dignament, però sense la pretensió, que estaria fora de lloc, d’embafar ni impressionar ningú: una altra temptació de principiant, que cal evitar. I hi ha els errors per manca de precaució o cultura, que són comprensibles en el lector comú però que requereixen un puntet més d’atenció per part de qui escriu críticament. Hui m’he trobat un article crític que situa repetidament l’acció d’una novel•la a l’Imperi Mongol, quan de fet del que parla és de l’Índia del segle XVI i l’imperi, per tant, és el “Mogol” (sense “n” al mig, tot i que hi ha una relació clara, etimològica, entre un i l’altre): uns pocs segles i uns quants milers de quilòmetres de distància. No és res que impedisca fer una avaluació literària del llibre: però els qui com jo tenim una cultura més “genèrica” que no específicament literària faríem bé d’evitar estes confusions – ja ens hauran de perdonar algunes altres.

Avui, vespra de Tots Sants, he acabat de llegir un llibre sobre el qual no he de fer cap comentari crític: “La mort a Venècia”, de Thomas Mann. M’ha semblat un exquisit tractat d’estètica, una filigrana d’estil narratiu, una exploració delicada, digníssima, dels abismes de la naturalesa humana, un recordatori de la facilitat amb què tot l’embalum de restriccions i conceptes de què la civilització ens revesteix pot cedir a l’instint, a una pulsió entre l’amor i la mort, al salvatge que tothom duu dins. El més disciplinat, clàssic, i respectable dels artistes sucumbeix a una passió irracional, a un desig sublimat en el sentit més purament freudià: la cruesa del sexe soterrada sota el llenguatge de les perfeccions estètiques. No hi ha millor escenari per a aquesta degeneració que una ciutat de Venècia que, a més de mostrar tot el seu esplendor orientalitzant i el seu fascinant romanticisme, veu arribar una epidèmia, una plaga simbòlica i mítica com la que assotà Tebes regida per Èdip, l’heroi degenerat, l’innocent incestuós. El protagonista, l’escriptor Gustav von Aschenbach, acabarà cedint fatalment a la plaga, o a l’amor vers Tadzio, l’adolescent que l’obsessiona; la seua mort a la vora d’una platja veneciana representa l’ensorrament de tot un edifici intel•lectual, de sensibilitats domesticades, causat per un terratrèmol al nivell dels seus fonaments, de la seua (i nostra) animalitat indefugible.

És una sort no haver de fer comentaris crítics de llibres com “La mort a Venècia”, més enllà d’unes poques frases a l’atzar com les que he amuntegat abans, en el meu diari personal. Perquè un últim punt de tot el que he dit més amunt sobre el ridícul és una necessitat, una norma d’etiqueta literària que no resulta còmode traspassar: la que exigeix, per a les grans obres, grans comentaristes. Enfrontar-se a les cimeres de l’art és una cura d’humilitat que els petits crítics, els iniciats recents, no mereixem ni necessitem: podem practicar-la en el nostre temps lliure, innocents i juganers, però sense que la seriositat de la tasca ens pose en evidència. Són altres coses, les que la nostra llengua i el nostre país demanen de nosaltres: anem fent-les, mentrestant.

Música de merda, pixum i sofre

[ Hui he fet un post de protesta, d’eixos que tan bé li ixen a Urbà Lozano però que a mi se m’allarguen més que el final d’”El senyor dels anells”... ]

Ahir, després de la setmana més dura del que portem de curs (amb exàmens que corregir i un grapat d’avaluacions preliminars) vaig arribar a ma casa al voltant de les sis de la vesprada i em vaig gitar: sé que no són hores de fer la migdiada, però jo no era ja persona, no podia amb la meua ànima. Els tres cafès que havia pres al llarg del dia van fer que em costara agafar la son, però quan ja ho havia aconseguit, em va despertar la vibració rítmica i monòtona de les parets del meu edifici: tenim, entre els veïns, un melòman d’after-hours, un especialista en música màquina. Crec que és algú de les primeres plantes de la meua pròpia escala, però igual dóna: jo visc bastant separat, en el quart pis, i les parets de paper de fumar de l’edifici em fan arribar no tant els arabescos melòdics de les típiques cantants-go-go de discoteca, però sí el fonament, contundent i greu, el xim-pum-xim-pum inflexible del “techno” menys sofisticat. Ho dic sense petulància ni hipocresia: jo també acostumava a dissoldre’m amb les masses, de jove, en la tediosa i obsessiva atmosfera musical de les discoteques valencianes; però el “bakalao” a segons quins llocs i a quines hores, traeix tot el que pot tindre de social i esdevé un instrument de tortura per als qui habitem les 78 cel•les d’aquest rusc de ciment.

Un cop em vaig convèncer que seria impossible continuar dormint a eixes hores i amb aquella compulsiva cançó de bressol, vaig creure, ingènuament, que era el moment d’encarar-se a alguns problemes de la comunitat que em tenien mosca. No només el del soroll, sinó un encara més desagradable: la guerra bàrbara que sembla haver-se declarat fa poc entre els amos de gossos que els deixen pixar i cagar en les zones comunes de la finca, i el veí anònim que ha decidit venjar-se unilateralment, escampant sofre per tots els racons del passadís d’accés a les escales. No sé què és menys higiènic i estètic, si els cagallons de gos que un troba de tant en tant o la polseta groga que ara es veu a tothora (i sobre la qual ja m’han contat que ha caigut algun xiquet de vora un any que passejava corrents per allà sense que els pares pogueren aturar-lo). Una comunitat modèlica, la nostra, com podeu comprovar: a Déu pose per testimoni que algun dia tindrem un bungalow, com a mínim, amb un veí veterinari i l’altre violinista, i no aquesta tropa de “maquinorros” i males bèsties.

Doncs bé, em vaig armar de valor i vaig començar a redactar una educadíssima carta oberta als meus veïns, amb la intenció de penjar-la de les portes (o dels ascensors) de les distintes escales. No volia ser contundent, per no ofendre ningú, i això em duia a explicar els perquès d’açò i d’allò, demanant les coses per favor i pel bé de tots: per això em va quedar tot un pèl massa llarg. Un cop escrit i revisat el text, el vaig traduir automàticament al castellà i el vaig revisar amb cura: perquè ja sabeu, els qui no són d’ací i no ho entenen, es que en este pueblo como manda el Bloc todo es en valenciano, me parece una falta de respeto que siendo tantos habléis en valenciano porque algunos no lo entienden, que cómo se nota que en el colegio de Almoines os han catalanizado desde pequeños... Cap problema: dues columnes de text, una en el valencià en què acostumeu a llegir-me, l’altra en el castellà més polit que hom pot trobar a l’est de la Font de la Figuera. Torne a revisar-ho tot, assenyale en negreta les coses importants, per a la gent que llegeix en diagonal (una precaució que no prenc quan penge coses ací al blog), i ho imprimisc.

I en el moment en què veig el foli davant meu, tan pulcrament escrit i imprés, tan ple de bones intencions i raons, tan considerat amb els defectes i manies del proïsme, me n’adone del meu error, de l’enorme paradoxa de què he estat víctima. No dubte que molts dels meus veïns llegirien la nota si se la trobaren a l’escala: concretament, tots els que no necessiten llegir-la per a estar d’acord, secretament, tàcitament, amb tot el seguit de pràctiques que anomenem “bona educació”. Però els qui es relaxen d’un dia dur de feina martiritzant-nos amb la música al màxim, els qui deixen pixar i cagar al gos a la porta de casa o els qui no tenen més pensaments que fer patir als animalets (que no tenen culpa dels amos que els han tocat), no estan per a reflexions, ni literatures, ni hòsties. Si veieren la nota penjada, evitarien llegir-la per si resulta ser un altre pagament, l’ordre del dia d’una altra reunió amb l’administrador, o pitjor encara, algun paper de l’Ajuntament que els recorde l’amarga realitat de què no viuen a Gandia, melic del món, seu del poder militar i espiritual, far de les civilitzacions, sinó en aquest poble obscur i perifèric, voltat d’horts de tarongers que no són dignes ni d’un cagalló dels seus gossos.

En resum: que no he penjat la nota, ni crec que torne a perdre mai el temps escrivint res per l’estil. La lletra, per a qui la sap llegir i l’agraeix – çò és, vosaltres, el meu públic tan escàs com pacient. La pròxima vegada intentaré tractar temes més elevats: allò de ser més breu ja m’he cansat de prometre-ho...

De amicitia

He parlat fa uns minuts per telèfon amb un amic dels meus anys universitaris que des de fa unes quantes setmanes ha caigut en una depressió de les de veritat. Pren dosis de medicació que serien pur verí per a un cervell sa, fa visites regulars a un psicòleg (ja duu anys fent-les, eixa és la veritat) i els seus símptomes físics són immediatament visibles per a qualsevol que compartisca amb ell una estona: tremolor, mans suades, una tendència instintiva a estirar-se al llit o al sofà per a calmar-se una miqueta, un desànim perenne i un pessimisme immune a tota evidència...

Viu relativament lluny de mi, i per tant veure'ns exigeix pràcticament que un dels dos faça nit en casa de l'altre. Això minva la freqüència dels encontres, però els enriqueix amb una qualitat, intimitat i transparència que són difícils de cultivar entre les nostres (almenys les meues) coneixences de l'edat adulta. En la telefonada de hui no he sabut dir-li res més que la classe de tòpics que un amic està obligat a dir (i a suportar, a l'altra banda de la línia) en estes situacions: que tinga paciència, que no se senta culpable, que pot estar segur i confiat de sí mateix, que té les portes obertes de ma casa... No he afegit res a allò que ell mateix podria arribar a concloure racionalment en la frenètica centrifugació de pensaments de què és esclau: però com a amic em toca repetir-li ritualment tot aquest rosari d'obvietats que la malaltia ha soterrat. Rese a Déu per a no haver de passar mai per això: sé que, arribat el moment de ser jo qui patira, les mateixes bones paraules que jo dic no tindrien el menor efecte sobre mi...

Hem passat, al llarg dels anys, grans moments junts, el meu amic i jo: no hem esquivat preocupacions i tristeses, però en circumstàncies normals sabem riure'ns de nosaltres mateixos i del món sencer si cal (ja he explicat alguna volta als meus lectors que sóc, de cos present, bastant menys seriós que el que suggereixen les meues homilies digitals). Hui, en canvi, he estat incapaç d'arrapar-li cap somriure fins al final de la conversa, quan arribada l'hora del comiat afectuós li he dit eixes noves paraules màgiques que arrenquen rialles allà on són escoltades: "te quiero un huevo", "lo nuestro es muy bonito", "amiguito del alma"... Ja ho veieu: el cas Gürtel fa parlar (i escriure) de política gairebé a tothom aquests dies, però als esperits sensibles com el meu ens transporta al camp semàntic de l'amistat.

Analítics i continentals

T’ho resumisc breument: a l’esquerra del mapa
hi ha els qui ajuden la mosca a eixir de la botella.

Al costat de la dreta hi ha els altres, que amb la mà
segellen l’obertura i amb un dit ritualment
percudeixen el vidre polit on s’emmirallen
pensant: “aquest sóc jo, una ànima reclosa
en una ofegadora, delirant transparència,
insecte intranscendent, caprici d’un absurd
totpoderós absent que em tortura i se’n riu”.

Lamente haver de ser qui et diga que no tens
gaire temps per pensar: si dubtes, ja has triat.

Broma filosòfica dedicada a Tobies Grimaltos (que és dels "analítics"), escrita fa ja mesos i inexplicablement oblidada en un calaix. De tan simples com són, em fa vergonya explicar els versos. A més, els bons poetes no es rebaixen a fer-ho, això... :-)))

Gustav i jo

Punxeu (si voleu) més avall per a escoltar la banda sonora d’aquesta anotació, sense dubte més valuosa que les batalletes que jo conte:



Quan tenia divuit anys jo encara feia el COU a Gandia, però visitava València cada setmana per a anar al Conservatori (i frustrar així definitivament les meues esperances musicals). Aprofitant alguna d’aquestes escapades setmanals vaig adquirir la meua col•lecció completa de les simfonies de Gustav Mahler. No sé exactament de quina tenda es tractava (un “Corte Inglés”, molt probablement), però quan em vaig adreçar a la caixa per a pagar una integral dirigida per Sir Georg Solti, una venedora a qui semblava preocupar-li alguna cosa més que passar els codis de barres per l’escàner em va preguntar per quin motiu havia triat eixa versió, o si ja en tenia alguna altra. Sorprès per l’interés, li vaig dir que no, i que no sabia dir-li exactament perquè l’havia triada – no puc recordar cap altre criteri, en aquella època, que no fos la ràtio entre el preu en pessetes i el número de CDs: justament per això comprava col•leccions senceres, perquè eixien més a compte i em permetien aprofitar millor els diners que els meus pares sacrificaven als meus vicis. Doncs bé, la venedora em va acompanyar fins a posar-me en les mans la col•lecció integral de simfonies dirigida per Rafael Kubelik, i em va dir que l’agafara, que era millor que la meua primera elecció. Per a bé o per a mal, li vaig fer cas, i prompte farà quinze anys que la de Kubelik esdevingué la “meua” versió de Mahler, la que escoltava en les meues vesprades infinites al Col•legi Major, i la que, amb menys freqüència he posat al meu cotxe durant els darrers anys. Segur que hi ha interpretacions distintes o millors, i sé tan bé com vosaltres que el pressupost ja no és cap restricció per a tastar almenys altres perspectives orquestrals: ho tinc apuntat i provaré de fer-ho un dia.

Quasi des que la vaig escoltar per primera vegada m’ha fascinat l’amplitud de recursos de la música de Mahler: la facilitat i l'elegància amb què la música transita entre les regions de l’esperit, fent sonar ara una marxa fúnebre, ara una cançó quasi infantil dins d'un mateix moviment, o l’atreviment amb què es combinen les melodies i harmonies més anguloses amb passatges d’una simplicitat que posa els pèls de punta, de tan directa com arriba a l’oient. Durant anys Mahler va ser per a mi una frontera musical que no em vaig atrevir a ultrapassar, com si el segle XX musical només m’atrevira a mirar-lo des del balcó mig ruïnós de la tonalitat clàssica. He fet alguns intents tímids d’anar més enllà, de créixer musicalment, i els he comentat en alguna ocasió ací i al blog musical de Guillem, però en Mahler (i en Wagner) acaba la música que conec i és meua, i comença una aventura fascinant però que reprenc massa intermitentment.

Fa anys que em ronda pel cap la idea de dedicar-li a Mahler una de les meues “xerrades musicals” al meu Col•legi Major: es tracta més aviat d’audicions comentades, que cada cop faig amb més vergonya perquè entre els estudiants que simulen prestar-me atenció hi ha músics millor formats del que jo he arribat a estar mai. El problema per a intentar “explicar” alguna cosa sobre Mahler (siga en una d’aquestes xarrades privades i en confiança, siga per escrit ací mateix) és que la seua música es desplega en de moviments de simfonia generalment llarguíssims, estructuralment més complexos del que jo mateix m’atreviria a desballestar analíticament, i que escoltats a les hores a què celebrem eixes xarrades (a partir de les 22h, després del sopar) provocarien més somnolència entre l’escàs públic que una sincera passió pel romanticisme tardà. Una llàstima: tot això que em quedaré sense aprendre, per no tenir ocasió d’haver de contar.

Ben probablement la peça més coneguda de Mahler siga el moviment lent (el quart) de la seua Cinquena Simfonia, l’”Adagietto”, tot i que no tinc clar si la seua fama fou causa o efecte del fet de ser usada insistentment com a banda sonora de la pel•lícula “Morte a Venezia” (sinopsi: un senyor que va a Venècia i allà es mor). Jo, per a no insistir en aquest "superhit" mahlerià, he triat fer-vos escoltar un altre fragment, el moviment lent de la Sisena Simfonia (si no heu premut el “play” al principi encara esteu a temps: no sé qui la dirigeix i fins i tot sospite que està "retallada"). Divendres passat l’escoltàvem al meu cotxe Marta i jo, quan anàvem de camí a una presentació poètica de la qual ella i Juli han parlat als seus blogs (de la relació de Mahler amb la poesia xinesa ja parlarem un altre dia, si de cas). Marta em va dir que aquesta peça de Mahler li sonava molt “cinematogràfica”, i no crec que anés desencaminada, en el següent sentit: fins on jo entenc d'aquestes coses, devem justament a homes com Mahler (Wagner, Bruckner) la classe de textures orquestrals amb què s’embolcallen les millors (bé, i les pitjors) pel•lícules d’avui dia. Per ambició, per la seua profunditat musical, personal i filosòfica, la música de Mahler és molt més que una simple banda sonora: però m’ha acompanyat durant molts anys de la meua vida, i n’és ja una part, o una partitura, gens original però insubstituïble.

Collage i narrativa

Amb la important excepció de la pedofília, tinc un grapat de coses en comú amb C. L. D., el protagonista del llibre "El col•leccionista de fades" de Josep Ballester (editat per Bromera). Tots dos ens dediquem a ensenyar matemàtiques, duguem una vida rutinària i sense més sobresalts (aparentment) que la de qualsevol altre i mantenim l’hàbit d’escriure un dietari, el d’ell més secret que el meu, però igualment esquitxats d’obsessions recurrents i d’observacions tan pedants com diverses sobre el nostre món circumdant. Això sí: el temps i l’energia que ell dedica a fotografiar xiquetes i evocar-ne les olors íntimes jo l’he repartit entre vicis més innocus.

Tanmateix, tot i les nostres afinitats he estat incapaç de connectar amb la història de C. L. D. tal i com el llibre ens la presenta: i no tant per l’escabrositat de la desviació sexual del protagonista, que quasi sempre es narra de forma sublimada, lírica, amb una correcció victoriana, sinó per una qüestió d’estil, de plantejament. El mínim intent que segueix d’explicar aquesta distància, aquest fracàs meu, no té tant la intenció de “desrecomanar-vos” el llibre (que a altres els ha agradat bastant més que a mi, incloent al jurat que li va concedir un premi tan important com el d’Alzira l’any passat: més avall teniu una llista de comentaris positius de l’obra) com d’acabar parlant de mi mateix, dels meus gustos, prejudicis i limitacions. “El col•leccionista de fades” està concebut com si es tractés del dietari personal d’un pacient trobat entre els papers de Sigmund Freud. I és justament la coherència amb què aquest plantejament és perseguit el que m’ha desconcertat del llibre. Entre les característiques d’aquest dietari hi ha la brevetat (i escassetat) de les anotacions en què es narra alguna acció, la reiteració en els temes i en la forma de tractar-los, la freqüència amb què el protagonista s’abandona a eixa classe d’hipersensibilitat lírica que tan sovint ens espanta quan llegim alguns blogs dels d’ara (jo mateix no estic verge d’aquestes escapades tan obscures com supèrflues), i la forma abrupta i escassament relacionada amb la “trama” amb què s’encaixen aforismes o consideracions sobre la vida cultural de l’època, la religió, l’art, les matemàtiques, o el propi hàbit de l’escriptura personal i secreta (un altre tema en què els bloggers hauríem d’evitar caure amb tanta facilitat).

Per resumir-ho amb les meues paraules: quan més s’acosta el llibre a la versemblança en continguts i estil d’un dietari personal, més s’allunya de la “narrativitat”, d’aquest fluir natural de les històries que ens sol atraure de les novel•les. Reduït a allò que puga tenir d’essencial (per a la construcció del personatge i la seqüència de fets del llibre), el dietari de C. L. D. quedaria tan retallat com aquest meu o el de tants altres, de 200 a 20 pàgines, evitant redundàncies, elucubracions de valor dubtós o divagacions matemàtiques que potser siguen millor enteses pels qui no heu dedicat tants anys com jo a estudiar-les. Caldria la màgia i l’art d’una veu de narrador per a que la vida de C. L. D. (o la meua, o la vostra) alçara el vol i atrapara el lectors: però aquesta és la primera de les renúncies deliberades del llibre, el seu axioma estilístic, i les seues conseqüències són seguides fèrriament al llarg de les seues pàgines.

La digressió anterior, com ocorre en tantes ocasions, no ha pretés fer del llibre en si un tema sinó un mitjà per a arribar al meu reiterat “classicisme” (els qui no el compartiu podeu dir-li “conservadorisme estètic”, o “virus comercial”, tant m’és): hi ha intents literaris que, tot i que crec comprendre’ls en la seua “lògica interna” no m’arriben a l’ànima. En especial, no és el primer cop que l’estratègia del “text dins del text” em deixa un tant gelat, com si el que esperés d’una novel•la és l’escalfor d’una llar encesa i la gràcia i l’abundor de recursos de qui conta rondalles, i no un collage de textos juxtaposats, siguen dietaris, testaments o converses de Messenger. En comptes de cartes (tan ben treballades per a que puguen passar per “originals” que resulten avorrides de llegir) de Sigmund Freud trobades entre les pàgines d’un diari personal per un doctorand que les prologa i en fa les anotacions al peu de pàgina, jo hagués preferit la mà del cronista movent les titelles i contant-nos, per exemple, el moment en què pacient i doctor es coneixen a París; però reconec com d’injust és mesurar una obra amb el patró d’allò que no pretenia ser.

Ja ho he dit: sóc un “conservador”, i amb això en ment tot el que he descrit abans respecte a “El col•leccionista de fades” pot fer pensar a més d’un dels meus lectors que el llibre paga la pena de llegir, per atrevit, acurat, ambiciós, coherent (qualitats indubtables de la prosa de Josep Ballester). Però no deixa de donar-me què pensar el fet que en l’era del “storytelling”, en què els polítics en campanya o els noticiaris de televisió han substituït l’exposició d’arguments i fets pels mecanismes encisadors del relat, la narrativa puga permetre’s abandonar allò que té de més genuí. M’ha passat amb més d’un llibre darrerament, així que el problema ben probablement siga meu...

He sentit, en acabar-lo, la mateixa necessitat d’exposar la meua reacció al llibre com la que tinc ara d’evitar la propagació dels meus propis prejudicis, així que vos enllace altres opinions sobre el llibre (totes positives, i més autoritzades que la meua). Ja em direu la vostra si el llegiu.

http://oficidelector.blogspot.com/2009/04/laltre-costat-de-lespill.html
http://www.ecamps.cat/post/68268
http://manelalonso.blogspot.com/2009/05/el-colleccionista-de-fades.html
http://josepmanel.wordpress.com/2009/05/17/el-col%C2%B7leccionista-de-fades-de-josep-ballester/
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/05/el-colleccionista-de-fades-una-de-les.html
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/06/lucid-delicat-cosmopolita.html
http://1en2.blogspot.com/2009/06/el-colleccionista-de-fades-josep.html
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/07/una-obra-de-gran-sensibilitat.html

René i jo

Estic llegint per primer cop, amb un plaer sense mesura i quinze anys després de quan deuria haver-ho fet, el "Discurs del mètode" de René Descartes. La meua inclinació a les generalitats filosòfiques m'ha proporcionat, des de fa anys, una idea aproximada i esquemàtica de les aportacions revolucionàries d'aquest gran home a la història del pensament occidental. És d'aquest coneixement de segona mà d'on brollava la meua sospita que entre Descartes i jo hi havia quelcom més que una simple "afinitat professional". Certament, tinc sobre ell l'avantatge que donen quatre segles de filosofia i de ciència, i per això no puc acceptar moltes de les seues treballades conviccions. Però els progressos d'eixos quatre segles s'edifiquen, entre altres fonaments notabilíssims, sobre Descartes: nos sumus sicut nanus positus super humerus gigantis, som com nans que només veuen més lluny perquè es recolzen sobre els muscles d'un gegant. L'obsessió per la fonamentació rigorosa, la importància donada al mètode, i la humilitat i la moderació preventives amb què crec que cal enfrontar-se a allò que el mètode no abasta fan de mi un cartesià instintiu: ho era abans de xafar la Facultat de Matemàtiques, i la meua experiència universitària no va fer sinó esmolar aquesta meua compulsió analítica.

Però tot i ja saber o sospitar aquestes coses arrapades d'apunts, exposicions sintètiques o divulgatives i audiollibres diversos, l'experiència directa del "Discurs" m'està regalant quasi en cada paràgraf frases que diuen el que jo mateix pense d'una forma que jo no hagués sabut trobar ni superar. De totes aquestes píndoles de "trellat filosòfic", vos n'he copiat una que es troba en el capítol final del "Discurs". L'he triada no tant per la seua especial rellevància sinó perquè parla precisament d'aquesta reivindicació del text original (de la qual, en general, no sóc un entusiasta incondicional, però que en el cas concret del prosista magnífic que és Descartes jutge del tot justificada):

[...] aunque he explicado frecuentemente algunas de mis opiniones a personas de muy claro entendimiento, y aunque mientras les hablaba parecían entenderlas muy distintamente, sin embargo, cuando las repetían, casi siempre observaba que las cambiaban de tal manera que ya no podía reconocerlas como mías. Y me complace aprovechar la coyuntura para hacer un ruego a los hombres del mañana, y es que no crean nunca que las cosas que se les digan proceden de mí mientras no hayan sido expresamente divulgadas por mí mismo. No me sorprenden en manera alguna las extravagancias que se atribuyen a todos estos antiguos filósofos cuyos escritos no poseemos, ni juzgo por ello que sus pensamientos hayan sido muy irrazonables, puesto que figuraban entre los talentos más esclarecidos de su tiempo, sino que pienso solamente que se nos han transmitido falseados. [...] se hacen en cierto modo menos sabios que si se abstuviesen de estudiar aquellos que, no contentos con saber todo lo que en su autor [Aristòtil, principalment] está inteligiblemente explicado, quieren encontrar en él la solución a muchas dificultades de las que no dice nada y en las que quizá no pensó jamás...

Podeu trobar ací una traducció al català dels primers capítols del "Discurs" (no inclouen el fragment, que he copiat de l'edició en paper que li he agafat a mon pare).

De la nit al dia

Del meu pobre curs i mig d’experiència docent, les dues terceres parts corresponen a l’institut nocturn en què vaig treballar l’any passat (la modalitat lunar, més monàstica que vampírica, del mateix institut de Gandia on jo mateix vaig fer el BUP i el COU fa 15 anys). Aquest meu plàcid parèntesi del curs passat tenia, entre els seus pocs desavantatges, la possibilitat terrorífica que se m’oblidara com de complicada i dura és la realitat d’un centre “normal” de secundària, i em convertira en un inadaptat al sistema educatiu abans d’hora. Afortunadament, i com sol passar, a l’inici del nou curs les meues pors s’estan revelant exagerades: encara em queden un grapat d’anys per endavant per a entonar allò de “cualquiera tiempo pasado fue mejor”, “això abans no passava”, “a mi no em paguen per a fer açò”...

El primer contacte amb els meus alumnes de 3er, de 4at i del PQPI a l’institut de Pego (que és on estaré tot el curs) m’ha recordat el que vaig aprendre el meu primer dia de classe a Elx: que l’adolescència és “la natura humana posada a bullir”, i que això no és cap desgràcia, ni cap símptoma de la degeneració de la raça ni d’una irresponsabilitat paterna generalitzada. És el que toca: a eixes edats, en l’estat de naturalesa rousseaunià, elles haurien d’estar ja criant família i ells caçant mamuts (en la versió de Hobbes, elles moren parint i ells a la guerra). Que estiguen repartits en classes, arrenglerats de dos en dos en les seues taules i cadires ortopèdiques, i canviant de matèria cada 54 minuts durant sis hores no ens ha de semblar el mínim punt de partida exigible, sinó un miracle quotidià que no sempre aconseguim repetir.

És amb aquest ànim que vull començar el curs: si la del professor fos una tasca fàcil, no em molestaria en intentar-la. (Espere no haver de canviar d’opinió abans de Nadal...)

Concert inaugural del curs blogger 09-10

Dec haver escrit, en més d'una ocasió, que l'espontaneïtat no és cap virtut, i que hem de jutjar els actes per les seues conseqüències, més que per les intencions que els motiven. Doncs bé, si en algun moment heu quedat convençuts d'alguna d'aquestes meues tesis, agraïria que les oblidareu durant els dos minuts que dura el meu vídeo musical, que no tenia altre objecte que inaugurar d'una manera "distinta" la meua cinquena temporada com a blogger (això em recorda que he de recuperar encara un grapat de textos de les dues primeres i posar-los ací). El so i la imatge estan descoordinats: confesse que no és cap joc conceptual amb el títol del meu blog, sinó un error tècnic que no sabria com corregir sense tornar a gravar de nou - i no pense intentar-ho...



(He de dir al meu favor que al piano "de veres", i amb pedal, sona bastant millor, i no se sent el tic-tic de les tecles...) A la vostra salut, lectors i amics!

L'ull digital


Una de les coses que més recordaré de les meues recents visites als millors museus d'art dels Estats Units serà una escena que em va resumir, en uns pocs segons, els riscs de la nostra quotidianitat mediàtica, i l'absurda possibilitat que en comptes d'extensions dels nostres sentits, com predicava el pare McLuhan, les nostres omnipresents interfícies puguen ser usades de forma suïcida, devaluant les experiències potencialment més enriquidores.

Marta i jo estàvem al Museu d'Art Modern de Nova York, vagarejant per una impressionant última planta que recull el bo i millor de l'art europeu de la primera meitat de segle XX. Ja em resultava molest que permeteren fer fotografies a l'interior: això de veure una parella de turistes posant al costat de qualsevol quadre que jo volgués examinar amb un mínim de calma se'm feia tan inacceptable com, posem per cas, sentir algú parlar pel mòbil dins una església. Ens fotien a la resta de visitants, sí, però almenys ells guardaven un record personal d'haver estat al museu: ho puc entendre, tot i pensar que hagués estat millor prohibir-ho.

Però el més aberrant de tot em va passar mentre contemplava, des de la distància prudent de poc més d'un metre, una obra de Salvador Dalí que tots coneixereu, "La persistència de la memòria", que jo mateix (en una reproducció a gran escala) vaig tindre decorant la meua habitació de Col•legi Major durant bona part de la meua estada a Burjassot. L'obra és minúscula, del tamany aproximat d'un foli, i això em va sorprendre: la meua reproducció era de l'ordre de 10 vegades més gran, i per la profusió de detalls tan daliniana mai hagués pensat que l'original fos tan menut. Doncs en això i més coses tenia jo el cap quan se'm va posar davant una dona jove amb una càmera digital petita a la mà (fins i tot potser fóra un mòbil d'aquests que fan de tot, que allà als EUA tothom sembla tenir-ne un). Va apuntar l'objectiu vers el quadre, el va fotografiar, es va acostar més a la paret, va enquadrar dins la petita pantalla el rètol amb la descripció de la peça (l'autor, el títol, l'any, etc.), la va fotografiar i sense haver retirat en cap moment la vista de la pantalla es va desplaçar al quadre del costat per a repetir mecànicament la mateixa operació d'enregistrament, la seua íntima perversió del ritual de la contemplació estètica. En algun moment aquella dona havia substituït els ulls del gaudi, de la vida, per l’estrany plaer de l’acumulació digital, i ho vaig prendre a l'instant com una mostra certament extrema d’una tendència general.

Ja vaig pensar alguna cosa per l’estil fa uns mesos, quan vaig veure a tanta i tanta gent seguint els moments més emocionants del Misteri d’Elx a través de la minúscula pantalla dels seus telèfons mòbils. Potser ells creien estar guardant un record, quan en realitat estaven rebaixant allò genuí a la categoria de succedani. Deu ser una malaltia transitòria, pròpia de nouvinguts com som a aquest oceà mediàtic, a aquesta abundància digital on tot pot ser sistemàticament enregistrat i acumulat sovint al preu de deixar de ser senzillament viscut. No sé si nosaltres tenim remei encara: tot plegat ens ha vingut per sorpresa a una edat ja adulta. Però algú els ho hauria d’explicar bé als xiquets: a l’escola, a l’institut, on faça falta. No podem dedicar anys i anys d’escolarització a què aprenguen el que la major part d’ells no faran mai (llegir) i oblidar mentrestant la seua alfabetització mediàtica. En això darrer els convindrà fer-ho millor que nosaltres.