Una de les coses que més recordaré de les meues recents visites als millors museus d'art dels Estats Units serà una escena que em va resumir, en uns pocs segons, els riscs de la nostra quotidianitat mediàtica, i l'absurda possibilitat que en comptes d'extensions dels nostres sentits, com predicava el pare McLuhan, les nostres omnipresents interfícies puguen ser usades de forma suïcida, devaluant les experiències potencialment més enriquidores.
Marta i jo estàvem al Museu d'Art Modern de Nova York, vagarejant per una impressionant última planta que recull el bo i millor de l'art europeu de la primera meitat de segle XX. Ja em resultava molest que permeteren fer fotografies a l'interior: això de veure una parella de turistes posant al costat de qualsevol quadre que jo volgués examinar amb un mínim de calma se'm feia tan inacceptable com, posem per cas, sentir algú parlar pel mòbil dins una església. Ens fotien a la resta de visitants, sí, però almenys ells guardaven un record personal d'haver estat al museu: ho puc entendre, tot i pensar que hagués estat millor prohibir-ho.
Però el més aberrant de tot em va passar mentre contemplava, des de la distància prudent de poc més d'un metre, una obra de Salvador Dalí que tots coneixereu, "La persistència de la memòria", que jo mateix (en una reproducció a gran escala) vaig tindre decorant la meua habitació de Col•legi Major durant bona part de la meua estada a Burjassot. L'obra és minúscula, del tamany aproximat d'un foli, i això em va sorprendre: la meua reproducció era de l'ordre de 10 vegades més gran, i per la profusió de detalls tan daliniana mai hagués pensat que l'original fos tan menut. Doncs en això i més coses tenia jo el cap quan se'm va posar davant una dona jove amb una càmera digital petita a la mà (fins i tot potser fóra un mòbil d'aquests que fan de tot, que allà als EUA tothom sembla tenir-ne un). Va apuntar l'objectiu vers el quadre, el va fotografiar, es va acostar més a la paret, va enquadrar dins la petita pantalla el rètol amb la descripció de la peça (l'autor, el títol, l'any, etc.), la va fotografiar i sense haver retirat en cap moment la vista de la pantalla es va desplaçar al quadre del costat per a repetir mecànicament la mateixa operació d'enregistrament, la seua íntima perversió del ritual de la contemplació estètica. En algun moment aquella dona havia substituït els ulls del gaudi, de la vida, per l’estrany plaer de l’acumulació digital, i ho vaig prendre a l'instant com una mostra certament extrema d’una tendència general.
Ja vaig pensar alguna cosa per l’estil fa uns mesos, quan vaig veure a tanta i tanta gent seguint els moments més emocionants del Misteri d’Elx a través de la minúscula pantalla dels seus telèfons mòbils. Potser ells creien estar guardant un record, quan en realitat estaven rebaixant allò genuí a la categoria de succedani. Deu ser una malaltia transitòria, pròpia de nouvinguts com som a aquest oceà mediàtic, a aquesta abundància digital on tot pot ser sistemàticament enregistrat i acumulat sovint al preu de deixar de ser senzillament viscut. No sé si nosaltres tenim remei encara: tot plegat ens ha vingut per sorpresa a una edat ja adulta. Però algú els ho hauria d’explicar bé als xiquets: a l’escola, a l’institut, on faça falta. No podem dedicar anys i anys d’escolarització a què aprenguen el que la major part d’ells no faran mai (llegir) i oblidar mentrestant la seua alfabetització mediàtica. En això darrer els convindrà fer-ho millor que nosaltres.
4 comentaris:
Emili,
Aquesta sensació que tu tens s'ha incrementat, com ben bé apuntes, amb l'era de les càmeres digitals (que, d'altra banda, ens són infinitament beneficioses, almenys econòmicament parlant). Com que la gent pot fer milers i milers de fotos al mateix preu, s'hi obsessiona i deixen de percebre directament la realitat: ho fan a través del vidre, d'un "succedani), sense viure directament el món, sense gaudir-lo a través del més directe dels filtres perceptuals que tenim: els sentits. I és trist, perquè moltes vegades -la majoria- val la pena arraconar la càmera i pair les coses amb naturalitat. Fins a quin punt som ja més virtuals que naturals?
Sí, és una bona paradoxa: l'obsessió pel record impedeix viure allò que hauria de ser l'objecte del record.És a dir, es tracta d'un record sense objecte, sense record.
Hi ha el tòpic --sembla que empíricament contrastat-- dels japonesos que van de guiris a tota velocitat fent milers de fotos i que després, a casa, admiren el que no han "vist" a través dels seus succedanis tecnològics. Tota una metàfora, sens dubte, que coincideix amb l'anècdota que has contat ací.
Em sembla que aquest fenomen constitueix una extensió (o metàstasi) del que denunciava Sergiu Celibidache respecte de la música en viu i de la fonografia. És a dir, que s'estableix entre l'obra i el públic una relació que ja no és estètica sinó tècnica: el que ens afecta ja no és l'obra en si, o la nostra relació directa amb ella, sinó una barreja entre el seu substitut tecnològic i els pre-judicis que hem absorbit de l'ambient. La senyoreta que passeja la càmera pel museu sense mirar ni un sol quadre ja no reacciona "estèticament" respecte dels quadres, sinó respecte de les seues fotos dels quadres, i la tria de quadres a fotografiar no l'ha feta ella, sinó el museu, els crítics o el sursum corda. El resultat és que desapareix la vivència estètica original, autèntica, que queda desplaçada per una ficció industrial i massiva. El concepte d'aura que es va enginyar Walter Benjamin no és gens forassenyat, sinó més actual com més mecànica, estereotipada i "precuinada" és la nostra experiència de l'art.
Una altra consideració important és la que apunta Tobies: la relació entre nosaltres i el record, mediada ací de manera brutal per la industralització. Fins al punt que, com en la presumpta anècdota dels japonesos, el record no té objecte, esdevé una pura fantasmagoria. Tot plegat molt interessant.
Rellegisc el meu text amb els vostres comentaris, i el corol·lari que puc traure de les nostres impressions (més o menys coincidents) és que en certa manera hem desplaçat els nostres sentits i la nostra memòria a una estúpida perifèria de la cadena mediàtica.
La fotografia, el vídeo, l'escriptura més o menys autobiogràfica o la simple acumulació d'objectes fan la funció d'alimentar de nou els nostres records, de facilitar la reconstrucció, no sempre acurada però genuïna, del que hem viscut. Fent un símil pobre i ja desgastat, però que ve al cas, el nostre cervell és el "disc dur" principal, mentre que els enregistraments (ara ja tots digitals) són estímuls auxiliars per al record, el poden fer més viu i evocador.
Ara és com si ens haguérem encegat pels aspectes en què la memòria digital és superior a la biològica: precisió, acumulació il·limitada, facilitat per a compartir... Quan en realitat aquests són aspectes més o menys auxiliars: no és l'exactitud o el volum el que ens ajuda a donar sentit a què som, a què hem fet en les nostres vides.
Jo estava assegut a les escales del Capitoli, veient el crepuscle sobre el National Mall de Washington, quan el director d'una banda de la U.S. Navy va aparéixer, es va adreçar al públic i digué: "posem-nos tots en peu per a cantar l'himne dels Estats Units d'Amèrica". Jo estava gravant, aleshores; però la solemnitat sobtada del que allà va ocórrer em va fer apagar la càmera i escoltar en silenci, tan emocionat com envejós d'aquella classe de patriotisme que en nosaltres resultaria tan estranya com inaudita. Els meus néts potser mai voran el vídeo interromput: però algun dia els contaré on vaig estar i què vaig veure aquell dia. El dubte és si ells m'escoltaran, o em gravaran amb el seu mòbil-ordinador-rellotge-càmera-generadordonesalfa...
Publica un comentari a l'entrada