Flors a casa

A mode de parèntesi (que no de descans) entre les meues lectures estivals, que estan essent eminentment filosòfiques, m'he pogut detenir en la lectura d'un llibre de poemes de Mª Josep Escrivà que vaig encetar la primavera passada, i que les ja tan citades obligacions de final de curs van interrompre. No hauria de sorprendre ningú que un volum titulat “Flors a casa”, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona de 2007 parle, en molts dels seus poemes, de flors (no he pogut resistir-me a fer la gracieta, just abans de tractar més seriosament la qüestió). En efecte, si hi ha algun fil d'interpretació unitària d'aquest recull de peces, escrites al llarg d'un grapat d'anys de producció lenta i acurada, és la convicció que la natura, en totes les seues manifestacions (no només vegetals, sinó atmosfèriques, paisatgístiques, etc.) és una font ben vàlida, rica i dúctil, de metàfores i filtres estètics amb què explorar els estats personals d'ànim i les vicissituds de la humanitat en conjunt. No he sabut trobar un terme mig entre la broma de les flors i aquesta acrobàcia sintàctica per a expressar el que crec que és un dels trets principals d'allò que anomenem (sense entrar en més matisacions) Romanticisme i del qual “Flors a casa” participa plenament: estic segur que hi ha adjectius més “tècnics”, corrents estètics més recents (Modernisme, potser? No tinc “ni flowers”...) que ho delimiten amb més precisió, però el meu coneixement de la tradició literària no dóna per a més. La bellesa, un tant mística, del món com a possibilitat de redempció de la misèria humana – definitivament, no sé dir-ho millor.

Tinc la sospita (aviat ho aclariré) que, jutjat en els seus propis termes, el llibre és molt bo. No he trobat entre les seues pàgines el menor rastre d'eixa classe d'espontaneïtat que ofega qualsevol pretensió lírica, ans al contrari: versos i poemes sencers on cada paraula ha estat escrupolosament meditada per a arrodonir com cal una metàfora, una imatge. Si açò fos una ressenya (no pretén ser-ho), l'exposició d'aquestes virtuts intrínseques de l'obra ocuparia la major part de l'espai, de l'èmfasi. Però és el meu diari, i les meues lectures solen ser poca cosa més que excuses pedants per a acabar parlant de mi. I en aquest cas, “Flors a casa” m'ha posat davant d'una de les meues majors limitacions vitals i estètiques: la meua general insensibilitat vers la natura i tot el seu potencial estètic, evocador, espiritual.

No diré que siga dramàtic, però com a mínim és empobridor – i curiós. Igual em dóna la sublimitat d'allò salvatge o la classe de natura domesticada que m'és més pròxima i accessible (horts de tarongers, platges urbanitzades, jardins municipals): cap dels meus intents d'ordenació o de gaudi del món (he oblidat ja la diferència) passen per un contacte primigeni amb la terra, els cicles de la vida i els treballs que l'home hi aplica. No és que menyspree eixes possibilitats: al contrari, he crescut en una indiferència ja irredimible que, justament per això, m'agradaria estalviar-li a qualsevol altre (els meus fills, quan en tinga, o els meus alumnes). Em passava fins i tot quan estudiava Biologia: a mi el que m'agradava no era tot allò dels animalets i les plantes, sinó aquell microscòpic dominó molecular que fa ballar la vida com qui balla un minuet. Que la meua principal experiència artística haja estat durant anys la menys “natural” (per figurativa) de les arts, la música, no deu haver ajudat massa: sóc home de preludis i fugues, no de simfonies pastorals. O, per si algú no ho havia pensat ja: la “meua” també és la menys natural de les ciències. No és que jo estiga mancat de preferències estètiques, que les tinc, però són altres: se'm apareix més bella la Venus de Milo, o un cotxe de carreres, si m'apureu, que les cataractes del Niàgara.

Aquest contrast entre plantejaments creatius i limitacions en la recepció em sol passar amb gairebé tots els llibres de poesia que intente: potser per això els “intente”, i pense continuar fent-ho, amb l'esperança de sortir humanament enriquit de cada repte. Però amb aquest llibre de la poetessa del Grau de Gandia la tensió entre el material i el lector potser m'ha impedit accedir al que probablement (com puc saber-ho?) siga el millor que ofereix el llibre. Vull pensar que el fet que vos entretingueu llegint sobre les meues manies no significa que les compartiu, així que un altre dia penjaré un poema del llibre, sense precedir-lo de tanta morralla introspectiva i distorsionant: així acumularé una nota més per al mes d'Agost, i dissimularé la meua relativa inactivitat.

Blogs de la Safor a Gandia TV

Posats a fer excepcions estivals al llibre d'estil d'aquest diari (que, com sabeu, prohibeix corànicament la inserció d'imatges, vídeos, etc. en el cos de les entrades), res millor que la meua recent aparició a la televisió local parlant justament de blogs. En realitat, el protagonista de l'entrevista és Carlos Fuster ("primero de España y quinto de Alemania", com se sol dir), camarada blogger i impulsor (amb l'inestimable col·laboració tècnica del Browner, a qui saludem ara que està de vacances) del projecte web "Els blogs de la Safor". Aquesta pàgina fa d'índex i de punt de trobada dels mil i un espais que, com el meu, han aparegut sobretot des de fa un any cap ací, aproximadament, i que tenen per referent geogràfic la nostra comarca, tan fecunda en poetes, taronges i turistes en zel - i ara en blogaires.

Els lectors habituals d'aquest espai probablement coneixeu de sobres la blogosfera i les seues lleis no escrites com per a que us sorprenga res del que Carlos o jo diem al llarg de l'entrevista. Si l'he enllaçada és per a que la gent que no em coneix en persona, físicament, em puga veure a la tele. Espere no decebre les vostres expectatives, si les teníeu: no sóc un gran orador (i menys amb un grapat de càmeres gravant-me), així que d'ara endavant em conformaré amb continuar escrivint. En el meu cas, el parapet de la sintaxi no és sinó la vacuna per a la sofisticada variant de la timidesa que patisc: una curiosa mania per evitar ser malinterpretat o veure simplificades en excés les meues opinions o postures personals.

Jo sóc el d'enmig, amb camisa de ratlles, el qui diu això d'"un amic et presenta a un amic que et presenta a un amic..." - ja veieu, una setmana sencera desxifrant Heidegger per a després amollar eixes perletes filosòfiques. Aprofite per donar les gràcies a la gent de Gandia TV i a Marc Gomar, l'entrevistador, un bon coneixedor del món dels blogs (i a qui espere no li importe que hàgem "piratejat" l'entrevista per a penjar-la).