Fase oral

Fa cosa d'un mes, les possibilitats eren molt més variades, però ara mateix, amb quasi cinc mesos, a penes puc fer res de profit amb el meu fill Emili. En l'intent d'agafar les tecles negres del piano, el feia sonar: jo me'l canviava de cama, ara tocàvem els greus, ara els aguts, o li donava la volta i el feia tocar a cops de cul. En l'intent de dur-se a la boca les peces del metal·lòfon, les sacsava i feia un soroll com el d'una cortina de botiga, però més intens i acolorit. El més divertit era quan, mig assegut sobre mi, i col·locats el cos i els instruments en una disposició molt concreta, movia instintivament els braços i percudia amb força el pandero amb una baqueta. Jo ja em sentia com el vell Leopold, el pare metòdic, sacrificat i sever que duu al món un geni... I una merda.

Ha bastat un mes per a esvair les meues esperances. Tot allò que llavors eren intents fallits, ara són èxits segurs. Emili ja no aspira a agafar les tecles negres, sinó que té força i empenta de sobres com per a fer caure la tapa del piano; sort que estic jo per a evitar-li la dolorosa experiència de xacar-se els bracets. Amb el metal·lòfon o la flauta ja no m'atrevisc: es posa a xuplar les barres metàl·liques o estira amb força de l'altre extrem de la flauta, fent menyspreu del virtuosisme amb què li toque "Ramonet si vas a l'hort". Tot, siga el que siga, acaba irreversiblement en la boca: la bola de fusta de la baqueta, la fusta del pandero...

Això pel que fa a les ambicions musicals projectades sobre Emili. Però la cosa és pitjor: ni tan sols la meua inquietud musical sobreviu al terratrèmol. Quan intente escoltar alguna cosa mentre jugue amb ell, m'ho posa ben difícil. Si duc auriculars, els agafa del fil i me'ls lleva; si pose l'altaveu, busca fins a localitzar el meu reproductor MP4 fins que se'l rosega amb les seues genivetes encara nues. En el vídeo que vos pose a continuació veieu que m'he vist obligat a embolicar l'aparell per a que no mossegara el plàstic tan dur... i per a que no em trenque la pantalla o els botons, que s'ha acabat la garantia... El resultat: una versió plastificada del "Quartet de les dissonàncies", que esdevé quintet en els moments en què Emili decideix bramar. Antonio Salieri, sant patró dels mediocres, perdona les nostres misèries!

2ons Premis Blogs CCV

Fa un parell d'anys, quan em vaig assabentar casualment de la convocatòria dels primers Premis Blocs (o blogs) de les Comarques Centrals Valencianes vaig mostrar un indissimulat entusiasme per la idea, i una sincera admiració pels qui la proposaven i duien endavant, els components i col·laboradors de la revista digital El Penjoll, art de paraula, amb centre espiritual a Xàtiva. El fet que siguen una quadrilla de socarrats els qui ho organitzen és digne de menció, almenys per a mi, venint d'on vinc. Des de la Safor-Gandia és temptador sentir-nos el centre del nostre xicotet món cultural: hem tingut els poders locals a favor durant dues o tres dècades, i això s'ha fet lluir en cada ocasió en què s'han posat recursos públics al servei d'allò nostre. Em basta amb conèixer superficialment la situació de Xàtiva, pel que fa a la política cultural, per a sospitar-la ben distinta. I tanmateix, hi ha gent que continua movent-se, hi ha iniciatives que no moren: els saforencs no hauríem de perdre de vista aquestes manifestacions de cultura local "de resistència", a la qual no sabem en quin moment ens podríem veure abocats de nou.

Dos anys després dels primers premis (en els quals qui vos escriu no va guanyar res però va eixir a recollir el premi d'una institució que no va enviar ningú més pròxim: em voreu fent el ridícul en un vídeo ací), em veig gustosament obligat a repetir les bondats de la iniciativa. En primer lloc, l'àmbit geogràfic i lingüístic dels premis és ben adient: blogs en valencià relacionats d'alguna manera (lloc des del qual es fa o procedència de qui hi escriu) amb les Comarques Centrals. Aquesta demarcació, no exempta d'arrels històriques i factors comuns que la justifiquen, després d'un inicial suport per part de les institucions, s'ha anat deixant morir - i la "crisi", que està servint de comodí per a soterrar projectes interessants de tota classe, podria no haver fet més que "rematar" la idea. Per tant, allà on el poder (ajuntaments, diputacions, etc.) no ha deixat més que fonaments a mig fer, o ruïnes, podem acudir, més modestament però amb més ganes, els ciutadans compromesos. Si d'ací uns pocs anys algú ressuscita des de la política el concepte de Comarques Centrals, caldrà que es faça memòria de la gent del Penjoll, que ha ajudat a mantenir les constants vitals de la iniciativa.

En segon lloc, hi ha una característica dels premis blogs que convé assenyalar. La convocatòria de premis de caràcter literari o cultural té un caràcter ambivalent al nostre país. D'una banda, la maquinària d'aquesta classe de competicions ajuda a fer de filtre del bo i millor de la nostra producció cultural, i és una de les escasses formes en què s'injecten diners en el món de la lletra. Però els premis, com els icebergs, amaguen a la vista un aspecte amarg i desencoratjador: són molts els qui no guanyen, i veuen com llurs creacions romanen en la intimitat dels seus cercles íntims sense aconseguir cap compensació, ni reconeixement, ni públic. Si aquestes funcions de filtre i de gratificació econòmica podrien ser dutes a terme de manera més eficient o honesta, no aquest és el moment de discutir-ho. El contrast amb els premis d'El Penjoll és ben gran: per a que ho tingueu clar des del principi, diners a guanyar no hi ha. Però pel costat positiu, fins i tot els qui no guanyen obtenen com a recompensa ja inicial un grau important de visibilitat a la blogosfera, amb el que això comporta: la possibilitat de ser visitats, llegits, "enllaçats" en el sentit més ample, menys tècnic, més suggeridor del terme. Almenys tal i com jo els veig, en l'àmbit de les Comarques Centrals Valencianes, la importància dels premis blogs rau més en la seua funció aglutinadora, de catàleg i dinamització dels llocs més pròxims de la xarxa, que en la de filtre. No en som massa els qui escrivim sobre les nostres coses en aquestes comarques: no podem, per tant, permetre'ns el luxe d'ignorar-nos mútuament. Premiar-nos els uns als altres, podem fer-ho, que és de bades - però és del tot secundari.

Per tot plegat, vos anime a participar, apuntant els vostres blogs (o els espais que més vos agraden: qualsevol pot inscriure blogs encara que no siguen seus), visitant els espais participants i votant els qui cregueu que ho mereixen quan arribem a la segona fase de la convocatòria. Els detalls de les bases i el lloc on inscriure's els trobareu ací, o encara millor, en el banner catxondo que sobre els Premis Blocs he afegit ací dalt, a la dreta.

So i silenci, de Guillem Calaforra

He parlat ací mateix, en altres ocasions, del blog "So i silenci" de Guillem Calaforra, que gairebé des dels seus inicis ha estat referenciat ací a la dreta, en la meua llista d'enllaços: n'he estat un fidel seguidor, i un participant secundari en els debats que allà s'han encetat, ocasionalment. Doncs bé: no fa massa setmanes que Riurau Editors (iniciativa heroicament regida per Jaume Ortolà) ha publicat un llibre amb el mateix nom que el blog, que conté, ordenats, retocats i completats, alguns textos ja penjats i altres inèdits, en qùe el seu autor ha intentat explorar aquesta espècie de terreny de ningú que separa l'assaig literari de la prosa musical més tècnica, més analítica. L'intent, agosarat sense dubte, d'escriure sobre aquestes coses en català mereix tota la propaganda que se li puga fer. Però Guillem sembla de la classe de persones amb qui només es pot quedar bé si s'és honest, de manera que intentaré escriure alguna cosa més que una asèptica lloança. En aquest noble intent se m'ha avançat algú a qui no sóc digne de deslligar-li les corretges de les sandàlies: Enric Sòria li ha dedicat la quarta pàgina del Quadern de 23 de setembre (ací en PDF, ací copiat al web de l'editor).

"So i silenci" inclou textos d'una enorme varietat, d'acord amb la seua explícita voluntat literària i assagística: aforismes, experiències personals, dissertacions genèriques sobre l'estètica i l'experiència musicals i anàlisis d'obres concretes o dels seus enregistraments. En l'intent (molt propi de mi) de posar-hi un ordre, encara que siga amb una voluntat només descriptiva o analítica, podríem classificar-los maldestrament en funció de la seua proximitat a un referent musical concret, obra o autor. Així, d'una banda, hi ha reflexions d'abast amplíssim sobre els estils musicals d'antics i moderns, una exploració de les varietats de l'experiència musical o algunes excursions biogràfiques o històriques com la que protagonitza l'innominable Herbert von Karajan. De l'altra banda trobem comentaris detallats i informats sobre autors, obres o passatges musicals: és aquesta darrera classe de textos la que més sovint es veu il·lustrada amb exemples musicals (pentagrames, per a entendre'ns). No sé si aquesta escissió bipolar (exagerada, sense dubte) que he fet dels textos del llibre sorprendrà l'autor o els qui l'han llegit, però respon a una obvietat: el gaudi o interés per part del lector dels fragments de text que tenen un referent musical concret dependrà no només de la qualitat literària dels seus paràgrafs, sinó de la coneixença, íntima, superficial o nul·la (com ha estat el meu cas en un grapat d'ocasions) que el lector tinga de la música de què es parla. En el fons, aquesta limitació òbvia no és sinó la fecunda paradoxa de què naix aquest intent d'assaig musical, i que es fa explícita, oracularment, en més d'un passatge del llibre: qui entèn de música la sap inaccessible a la paraula, i tanmateix, es veu impel·lit a parlar-ne.

Els textos del llibre que parlen sobre música "en general" són magnífics, brillants. I ho són incondicionalment: el lector podria ser sord i encara així gaudir d'aquesta broma intel·ligent i profunda que són els "Quatre pamflets sobre música" (a saber: a favor i en contra, respectivament, o caldria dir, distributivament, de la música "antiga" i la "moderna"). Són un dels primers textos del llibre (tot un encert d'ordenació), i en la seua generalitat, fan una exposició de les tensions a què se sotmet qualsevol experiència estètica (no només musical: plàstica, literària) que resultaria profitosa de llegir per a qualsevol que pretenga gaudir de l'art (i més encara si té intenció de jutjar-lo críticament, o de crear ell mateix). Els passatges més nostàlgics, més autobiogràfics, que tracen una formació musical sovint heterodoxa i voluntariosa, m'han arribat especialment, en part perquè puc identificar-me amb la perspectiva de "músic frustrat" des de la qual sovint se'ns adreça l'autor. Com que els meus estudis musicals van ser més breus i menys intensos, imagine, que els de Guillem, el meu abandonament de la música com a vocació pràctica potser fou menys heroic (i més radical, dissortadament): però l'afinitat de la nostra experiència de formació ens acosta, a autor i lector. El llibre va ple d'aquesta vivència personal, apassionada i meditada, de la música que es transmet al lector de forma (molt: massa!) honesta, lliure, divertida: aquesta saviesa musical, originàriament inefable, es combina amb les millors virtuts (ja estrictament literàries) que ens pot oferir un assagista.

Els textos que parlen d'una obra concreta, ja ho hem dit, fan dependre la seua recepció no tant del grau d'instrucció "tècnica" de qui llegeix, sinó de la seua experiència i memòria musicals. Guilem Calaforra és un home d'una vastíssima cultura musical, que deixa en ridícul els qui, abans de llegir-lo, podríem haver-nos tingut per melòmans: allò que per a ell representa el nucli essencial, bàsic, de la nostra herència musical ultrapassa extensament l'abast d'una discografia "clàssica" mitjana. En aquest sentit, "So i silenci" pot resultar "problemàtic", en el sentit més estimulant, no negatiu, del terme: examinem-ho. Per exemple: una secció sencera del llibre es dedica a l'exploració i glossa d'allò que per a l'autor és la perifèria, la frontera eternament en expansió de les seues coneixences musicals: bé podem imaginar que, per a molts lectors potencials d'aquestes pàgines sobre música classica aquests límits poden resultar estratosfèrics, ignots. Així, els comentaris sobre l'obra de Schnittke, Hartmann, Loewe, Adorno o Arriaga o l'excursió discogràfica que recorre vint versions de la Novena Simfonia de Bruckner poden descol·locar-nos, per l'absoluta manca de referències, pel "silenci de la memòria" amb què el lector topa mentre intenta llegir-los. Certament, parlar de música menys "popular" (i compte, que allò "popular" ací pot voler dir Schönberg o Xostakóvitx) serveix per a conferir a la resta de les reflexions de l'autor la solidesa de qui sap bé què diu i perquè, i esdevé una invitació personal, íntima, confiable, per a anar descobrint tots aquells racons sonors que no surten als mapes de butxaca dels qui no passem de turistes musicals. Però no deixa de suggerir-me paradoxes: si hi ha, entre tots els "catalanolectors", uns pocs centenars (desenes, si voleu) de persones capaces de resseguir aquestes exploracions, és que el nostre país és un empelt de Centreuropa a la vora de la Mediterrània i la cosa no està tan malament com Calaforra sovint apunta. Apostaria que el propi autor és conscient d'en quin dels dos sentits es resol aquest dilema.

Tot i al preu de divagar en excés, no vull abandonar encara aquesta reflexió sobre la problematicitat (!) d'escriure i llegir sobre músiques estranyes, inusuals, complicades. Jo mateix, que tinc una cultura literària més aviat pobra, no sé si m'atreviria a qüestionar un assagista a l'ús per citar o glossar versos d'algun poeta maleït escandinau o per referir-se al protagonista secundari d'alguna narració desconeguda i inaccessible. La doble convenció, pel que fa a la recepció de l'assaig literari, sembla aquesta: l'escriptor fa servir els referents que més li plauen sense preocupar-se excessivament per si són compartits, i qui el llegeix s'atribueix a sí mateix (d'una forma un tant aspiracional i ingènua) la responsabilitat per no saber de què dimonis estan parlant-li: passa les pàgines amb vergonya o fingeix, per a sí mateix, que el que li diuen és interessant i profund (un fingiment solipsista i absurd). En canvi, quan es tracta de música, matèria en què vaig poder formar-me més dignament que la majoria, ací em teniu, qüestionant la conveniència de tractar músiques que jo, com molts altres, no he escoltat. Aquesta distinta tolerància pel que fa a l'especificitat dels referents literaris, històrics, filosòfics, d'una banda, i els musicals, de l'altra, se'm mostra ara del tot injusta: i per als qui sentim encara una favorable inclinació vers l'art dels sons, ho hauria de ser més encara. No seré jo, ací, l'esperit que nega.

Al capdavall, amb quin criteri decidim què és massa difícil, estrany, impropi, i què no ho és? Vull imaginar ara que, entre els lectors de "So i silenci", hi ha algú que ha llegit el capítol sobre la darrera sonata per a piano de Beethoven i ha sentit alhora la decepció de no conèixer-la i l'impuls per descobrir-la. Potser s'ha preguntat, com jo més amunt, si l'autor no ha volat massa alt, fins a quedar-se sol en les seues meditacions. Doncs resulta que no: jo mateix, que fa anys que m'esborrone escoltant aquella Arietta enfilar-se cap al sostre difús d'allò expressable, puc justificar el llibre sencer per eixes poques pàgines. Per tot plegat, i tot i la meua sordesa selectiva, puc assegurar-vos que a "So i silenci" no li sobra cap nota: vos convide a gaudir-lo sense pors ni reserves.

La mateixa setmana, fa tres anys

Avui mateix comença (començava, cal dir ja, a aquestes hores) la Setmana Literària de Gandia. Podria haver assistit a un dels seus primers actes (un recital poètic: For Sale), però al cost d'avançar o diferir obligacions indefugibles, de complicar-me la vida una miqueta més del que m'abellia fer-ho aquesta vesprada de tardor, fosca i quasi freda. A més, hagués anat jo sol, i ja no tinc edat per a això. Fa cinc, sis, set anys, quan solia ser dels més joves assistents a aquests tinglaos culturals, potser era més comprensible que no trobara una companyia de la meua edat - tot i que Marta m'acompanyava sovint. Ara, però, sóc un adult tan dret i fet com els qui probablement hui acudisquen a llegir versos o el pròxim dilluns acompanyen la presentació d'un llibre de cuina: si després de tants anys continue seient en alguna cadira arraconada dels salons d'actes de la meua ciutat no pot ser ja degut a cap fingida rebel·lia generacional, sinó potser a alguna vena misantròpica que he descobert massa tard com per a corregir-la.

Hui l'excusa no era "l'altre" Emili, sinó la desgana aquest mateix que us escriu. Per això m'ha fet gràcia rellegir dues entrades de fa exactament tres anys en què em descrivia com a espectador de la Setmana Literària 2007: podeu llegir-les ací i ací. Per maldestra i incompleta que fóra la crònica (més aviat una imprecisa evocació) d'aquells actes, el pas del temps la il·lumina, li dóna valor. Vos trie un fragment:


[...] no hi ha massa gent de la meua edat que acudisca a aquesta mena d'actes locals. I lluny de criticar-los per això, els justifique: si són més joves que jo deuen estar estudiant a València; si són millors que jo, deuen estar estudiant o treballant a l'estranger. Si són funcionaris (per exemple professors de secundària, el gremi més representat en aquests cercles) potser estiguen encara destinats ben lluny de Gandia com per a acudir-hi. Si no són funcionaris, és probable que ni arriben a hora ni amb ganes d'acudir just després d'acabar la feina. Però per damunt de tot: si són gent normal de la meua edat deuen estar complint amb les mil i una obligacions que l'atzar i les circumstàncies m'han permès retardar en el temps - sense que em queden ja massa anys de marge. Entre els nostres deures cívics, l'exercici quotidià d'una paternitat responsable (per exemple) està per davant de les conferencietes i els recitals de poesia - sona cru, dit així, però és cert.

En això estem. I tanmateix, si puc m'escaparé a algun acte al llarg de la pròxima setmana.

Quatre mesos

Hui Emili fa quatre mesos. El fet que gairebé cada dia faça coses noves és motiu de celebració constant per a la família, però res que meresca destacar-se públicament: Emili sembla un xiquet d'allò més normal, fa més o menys el que fan tots a eixes edats, i això em fa sentir la mateixa inexpressable gratitud que fa mesos, quan posava la mà damunt la panxa de Marta i no podia notar res perquè la criatura tenia el tamany d'un cigronet. En aquest sentit, és un pensament consolador saber que la majoria de les millors experiències associades a ser pare (d'un xiquet de quatre mesos, almenys) són genèriques, universalitzables, inconcretes: tothom, a la meua edat dalt o baix, hauria de poder gaudir-les. Sé que no és el cas, i aquesta certesa de la fragilitat em fa cautelós, melancòlicament feliç, com ara que la casa dorm i jo faig guàrdia ja només de mi mateix.

Fa massa dies que no escric. Ha vingut el Papa, sí, però ací a casa l'esdeveniment religiós dels passats dies ha estat el bateig d'Emili el dia 24 d'octubre. Tots els meus avantpassats, fins on arriba la memòria familiar (no els d'Emili, que és mig de la Font d'en Carròs) han estat batejats, com ell, en la parròquia de Sant Jaume Apòstol d'Almoines, fundada en 1574 per Sant Joan de Ribera en l'intent (errat, estèril, tràgic) de cristianitzar els moriscos que poblaven aquestes alqueries. Tots els qui han mort ja ho han fet també cristianament, en la mateixa església: una setmana després del bateig vaig poder visitar-los al nostre cementeri vora el Serpis, on serenament reposen - el cementeri, per si no ho sabeu, és com el Facebook d'abans (i de després, clar) del Facebook. No sé en quina part del món morirà el meu fill, ni en què creurà aleshores, si és que encara queda alguna cosa en què creure. Però, de moment, com a pare, he fet el que crec que havia de fer: començar a transmetre-li la religió del meu país, de la meua família.

Algú em va suggerir no fa massa si no seria més sensat no obligar el meu fill a iniciar-se en cap religió concreta, per a que poguera triar lliurement què creure, més endavant. Li vaig respondre d'una forma que trobe que no el va convèncer gens ni miqueta, de tan paradoxal: que, tal i com anava el món, preferia donar-li al meu fill la possibilitat de descreure's, en el futur, la religió de son pare, que la llibertat, sempre hipotètica, d'optar per altres creences la imperfecció de les quals li resulte menys evident, menys immediata, menys denunciada pels fets. I és que ni els més volterians d'entre els meus escassos lectors m'ho podreu negar: nàixer i créixer catòlic, a hores d'ara, és una invitació de luxe per a practicar, des de ben prompte, el saludable hàbit de l'escepticisme.