Fase oral

Fa cosa d'un mes, les possibilitats eren molt més variades, però ara mateix, amb quasi cinc mesos, a penes puc fer res de profit amb el meu fill Emili. En l'intent d'agafar les tecles negres del piano, el feia sonar: jo me'l canviava de cama, ara tocàvem els greus, ara els aguts, o li donava la volta i el feia tocar a cops de cul. En l'intent de dur-se a la boca les peces del metal·lòfon, les sacsava i feia un soroll com el d'una cortina de botiga, però més intens i acolorit. El més divertit era quan, mig assegut sobre mi, i col·locats el cos i els instruments en una disposició molt concreta, movia instintivament els braços i percudia amb força el pandero amb una baqueta. Jo ja em sentia com el vell Leopold, el pare metòdic, sacrificat i sever que duu al món un geni... I una merda.

Ha bastat un mes per a esvair les meues esperances. Tot allò que llavors eren intents fallits, ara són èxits segurs. Emili ja no aspira a agafar les tecles negres, sinó que té força i empenta de sobres com per a fer caure la tapa del piano; sort que estic jo per a evitar-li la dolorosa experiència de xacar-se els bracets. Amb el metal·lòfon o la flauta ja no m'atrevisc: es posa a xuplar les barres metàl·liques o estira amb força de l'altre extrem de la flauta, fent menyspreu del virtuosisme amb què li toque "Ramonet si vas a l'hort". Tot, siga el que siga, acaba irreversiblement en la boca: la bola de fusta de la baqueta, la fusta del pandero...

Això pel que fa a les ambicions musicals projectades sobre Emili. Però la cosa és pitjor: ni tan sols la meua inquietud musical sobreviu al terratrèmol. Quan intente escoltar alguna cosa mentre jugue amb ell, m'ho posa ben difícil. Si duc auriculars, els agafa del fil i me'ls lleva; si pose l'altaveu, busca fins a localitzar el meu reproductor MP4 fins que se'l rosega amb les seues genivetes encara nues. En el vídeo que vos pose a continuació veieu que m'he vist obligat a embolicar l'aparell per a que no mossegara el plàstic tan dur... i per a que no em trenque la pantalla o els botons, que s'ha acabat la garantia... El resultat: una versió plastificada del "Quartet de les dissonàncies", que esdevé quintet en els moments en què Emili decideix bramar. Antonio Salieri, sant patró dels mediocres, perdona les nostres misèries!

0 comentaris: