La mateixa setmana, fa tres anys

Avui mateix comença (començava, cal dir ja, a aquestes hores) la Setmana Literària de Gandia. Podria haver assistit a un dels seus primers actes (un recital poètic: For Sale), però al cost d'avançar o diferir obligacions indefugibles, de complicar-me la vida una miqueta més del que m'abellia fer-ho aquesta vesprada de tardor, fosca i quasi freda. A més, hagués anat jo sol, i ja no tinc edat per a això. Fa cinc, sis, set anys, quan solia ser dels més joves assistents a aquests tinglaos culturals, potser era més comprensible que no trobara una companyia de la meua edat - tot i que Marta m'acompanyava sovint. Ara, però, sóc un adult tan dret i fet com els qui probablement hui acudisquen a llegir versos o el pròxim dilluns acompanyen la presentació d'un llibre de cuina: si després de tants anys continue seient en alguna cadira arraconada dels salons d'actes de la meua ciutat no pot ser ja degut a cap fingida rebel·lia generacional, sinó potser a alguna vena misantròpica que he descobert massa tard com per a corregir-la.

Hui l'excusa no era "l'altre" Emili, sinó la desgana aquest mateix que us escriu. Per això m'ha fet gràcia rellegir dues entrades de fa exactament tres anys en què em descrivia com a espectador de la Setmana Literària 2007: podeu llegir-les ací i ací. Per maldestra i incompleta que fóra la crònica (més aviat una imprecisa evocació) d'aquells actes, el pas del temps la il·lumina, li dóna valor. Vos trie un fragment:


[...] no hi ha massa gent de la meua edat que acudisca a aquesta mena d'actes locals. I lluny de criticar-los per això, els justifique: si són més joves que jo deuen estar estudiant a València; si són millors que jo, deuen estar estudiant o treballant a l'estranger. Si són funcionaris (per exemple professors de secundària, el gremi més representat en aquests cercles) potser estiguen encara destinats ben lluny de Gandia com per a acudir-hi. Si no són funcionaris, és probable que ni arriben a hora ni amb ganes d'acudir just després d'acabar la feina. Però per damunt de tot: si són gent normal de la meua edat deuen estar complint amb les mil i una obligacions que l'atzar i les circumstàncies m'han permès retardar en el temps - sense que em queden ja massa anys de marge. Entre els nostres deures cívics, l'exercici quotidià d'una paternitat responsable (per exemple) està per davant de les conferencietes i els recitals de poesia - sona cru, dit així, però és cert.

En això estem. I tanmateix, si puc m'escaparé a algun acte al llarg de la pròxima setmana.

0 comentaris: