RC - Intermezzo

[No sé on vaig llegir que quan hom duu massa temps sense escriure en el seu blog hauria de molestar-se en penjar una nota explicant perquè. Com els motius que m’han distret d’aquesta sana costum són bastant prosaics (feina, desgana, i un hardware rebel), recorreré a un altre recurs d’urgència del qual no s’ha d’abusar, tampoc: explicar, de forma pretensiosa i recargolada, els motius pels quals escric. En el meu cas són sempre les mateixes raons, contades amb paraules distintes – així que podeu botar-vos-les i esperar que m’inspire per a contar-vos alguna de les mil i una historietes apassionants que veig passar cada dia davant meu.]

Escriure, per a mi, ara, és com pintar ratlles a la paret per a comptar els dies dins la cel·la: així, el dia que estiga ja fora, si hi torne de visita, tindré la prova que vaig estar ací de veritat, i que les coses que he cregut viure no són només un engany de la memòria. És cert que he omès molts detalls concrets (massa!), i que qui travesse aquestes notes se sentirà sovint perdut – però no jo. Aquestes molletes de pa que vaig deixant caure pel camí em seran traça suficient.

No fa massa, quan dubtava si encetar o no un espai com aquest, el motiu que més em frenava era una insostenible sensació de provisionalitat: la meua vida era i és encara un dubte, un pont – no era així fa un any, i no ho serà l’any vinent perquè no podré suportar molt més temps les meues incerteses. Pensava que aquesta circumstància faria d’aquestes notes quelcom sense fil conductor, sense coherència ni la possibilitat de sedimentar lentament.

No estava equivocat respecte d’eixes mancances. Però finalment li vaig donar la volta a la truita i vaig caure en què precisament aquest intermedi, aquesta tensa sala d’espera, era millor ocasió per a escriure que algun altre període de quietud i serenitat. Ben mirat, només així podré rellegir-me en el futur i recordar aleshores que els dies, els mesos provisionals, ens els descompten igual que els que són de veres. Tant se val que els moments hagen estat del tot viscuts o que els hàgem sacrificat per un demà millor. “Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.

I potser, qui ho sap, un matí lluminós m’alce del llit i me n’adone definitivament de la veritat més clara, més innegable: que l’endemà millor, quan arribe, serà tan provisional com el dia de hui. I que per tant, podem bescanviar decididament els sacrificis d’ara pels beneficis del futur, sense por ni càrrec de consciència. Viure hui és la nostra primera responsabilitat – viure demà, la segona, com a molt. Eixa sembla una revelació inevitable: quan arribe, no em sorprendrà gens. Però, no em pregunteu perquè, encara no sent que haja arribat. Paciència.

* * * * * * * *

Un estrany incident informàtic em fa dubtar si podré escriure una nota de felicitació de Nadal durant els pocs dies que falten. Aprofitaré, per tant, per a felicitar-vos ara. Fins i tot la gent que viu aquestes dates des de la més pura rutina hauria de recordar que són eixes convencions les que eviten que el món (i el nostre món personal també) no es faça miquetes. Per la meua banda, aquest serà un Nadal magnífic amb la família, i un any nou amb més metes de les que probablement podré aconseguir: no per repetir-se cada hivern aquests llocs comuns perden la seua importància.

Queda pendent per a una altra ocasió recuperar una dimensió primigènia, religiosa, del Nadal, a la qual no he renunciat mai, malgrat la meua deixadesa dels últims anys. Siga quin siga el significat que tinguen per a vosaltres, gaudiu d’aquestes festes que recorden l’alegria del naixement de Jesús. Bon Nadal!

[Entrada original ací]

RC - Nocturn

Quan entre cada matí a aquesta secció de blogs i veig que n'hi ha d'actualitzats a hores intempestives de la nit, no puc sinó pensar que qui els escriu o bé no treballa l'endemà, o per contra té el vici de treballar a deshora, fins a ben tard.

Doncs bé, endevineu quin és el meu cas aquesta setmana... La freqüència de les meues últimes notes vos serà de molta ajuda. Intentaré ser bo aquest Nadal i escriure una miqueta més. Però primum vivere, deinde philoblogari. Fem el que podem!

[Entrada original ací]

RC - Fred

La combinació entre el meu estil de vida, un tant auster i monàstic, i el fred que comença a escolar-se per totes les escletxes del meu pis mal aïllat, està començant a afectar-me la salut mental. L’estufa d’oli a penes fa efecte les poques hores que arribe a passar en el menjador cada nit. El radiador, que sí escalfa de forma immediata, proporciona un consol per als rigors de l’hivern que decreix amb el quadrat de la distància – en cristià: a dos metres ja no notes la caloreta. I els dos aparells en marxa alhora poden fer saltar els ploms en qualsevol moment!

L’any passat vaig arribar a un fràgil equilibri que em permetia sobreviure llegint o fent zapping cada nit. Em posava espatarrat al sofà, amb la meua bata de Lord anglès ben lligada i amb les cames damunt una vella cadira plegable. I la part principal: a l’altra banda de la cadira, havia de col·locar el radiador perpendicular a les cames, damunt de la llibresca torre de Babel que formaven una recent edició bilingüe de la Divina Comèdia i el Diccionari de l’IEC: només des d’eixa altura filològica el radiador podia mantenir calents els meus peuots sense socarrar-los. (Enguany intentaré fer la torre amb llibres roïns de butxaca, per a evitar-me problemes de consciència amb Dante i Mira...)

Però la major de les meues obsessions durant aquests dies i nits té a veure amb les portes, que han d’estar sempre tancades. Sempre. Ahir mateix, mentre mirava House, vaig arribar a posar-me nerviós per un moment de veure la lleugeresa i la despreocupació amb què els doctors travessaven sales i passadissos deixant que les portes es tancaren soles, parsimoniosament: l’efecte en mi era com si ràfegues d’aire gelat isqueren directament del televisor! Quan em vaig adonar de la meua incipient bogeria induïda pel fred, vaig posar a riure – per no plorar, com se sol dir. Si no em donen prompte les claus del meu nou pis, hauré de dipositar totes les meues esperances en l’escalfament global...

[Osti, em torna això de l’ull, durant aquests dies no m’havia passat. L'esperit del Nadal...]

[Entrada original ací]

RC - Pont

La crueltat dels ponts del calendari és aquesta: per llargs que siguen, només uneixen dos punts pròxims de la mateixa ribera del riu, fent una enganyosa corba en l’aire que et produeix la il·lusió que vas a creuar-lo. He aprofitat el temps al màxim, aquests dies, fent coses útils – i he alimentat així tots eixos projectes dels quals mai s’extingeix la brasa tot i el contacte persistent amb la realitat. Però arriba el dilluns, i quanta més carrereta has agafat, més gran és l’hòstia que et dones. I no perquè acabe el temps de no fer res important – sinó perquè comença de nou.

* * * * *

No sé si és motiu d’alegria o de frustració que la natura aquest cop s’haja avançat a la justícia (i mira que la natura s’ho ha rumiat una bona estona...). En qualsevol dels casos, els debats i els judicis al voltant del dictador tenien ja poc que veure amb la vida o la llibertat d’un assassí vell i decrèpit. És amb altres morts amb qui Xile ha de fer justícia – i amb més d’un viu segurament també.

[Entrada original ací]

RC - Estrés adventual

Si cada dia quan ens alçàrem del llit engegàrem la COPE durant uns minutets, i ens preguntàrem qui està definitivament com una puta cabra, si ells o nosaltres, la resposta, de tan simple i rotunda, ens posaria de bon humor per a començar el matí. Està bé fer inventari de les nostres xicotetes certeses abans d’abordar els grans dubtes. El que passa és que la gent no dosifica, s’hi enganxa escoltant una brofegada darrere de l’altra, i quan arriba a la feina ja fa una cara de maldous episcopal que veges tu qui ho arregla.

Ara: no sé si és per culpa de Federi & co. (no m’ha paregut sentir-lo hui entre les feres de la tertúlia) o de la N. que m’ho ha encomanat via bloc, des d’aquest matí l’ull esquerre em fa un tic-tac intermitent, com si anara a avançar un camió d’auto-escola com els que em trobe cada dia venint a l’oficina. Serà que vaig massa accelerat, aquests últims dies – no em passa mai, això de l’ull. De moment, m’agafaré les coses amb més calma, almenys fins el pròxim dilluns.

[Informació turística: qui li haja trobat el puntet eròtic a la guerra de les banderes, que baixe ací a València un pont d’Octubre qualsevol i tastarà la nostra orgia perpètua de símbols: tricolor, amb pollastre, amb estrella... tenim més varietats que el menú d’un restaurant italià. En qüestió de senyeres, pirotècnia i crispació política, hauríem de pensar-nos on està realment l’avantguarda i on la perifèria.]

[Entrada original ací]

RC - Encadenats

Si cada dia quan ens alçàrem del llit ens preguntàrem si estem mentalment sans o no i intentarem donar-nos, amb els nostres criteris, una resposta raonada, tant se val que els primers dies fos rotundament afirmativa: després de poques setmanes de constant interrogatori, acabaríem completament grillats – amb independència de si ho estàvem o no d’inici, i de si les nostres respostes continuen essent positives un matí rere l’altre. Aquesta és només una analogia pedestre que pot ajudar-nos a entendre els límits del nostre autoconeixement, els perills de preguntar-se encadenadament els perquès de cada cosa.

En el cas de l’individu, aquesta recerca introspectiva no tarda en topar-se amb l’absurd, amb aquest neguit que les paraules no aconsegueixen ultrapassar. Així, no és gens estrany que un terme com “existencial” haja pogut passar al llenguatge quotidià: la experiència prefilosòfica que fonamenta l’existencialisme ens és més bastant més accessible i familiar que les abstruses reflexions que s’hi inspiren, i que sovint resulten només en arabescos de paraules tan estranyes com supèrflues. Ex absurdo sequitur quodlibet.

En el cas en què la cadena infinita d’explicacions causals s’intenta aplicar no a un mateix, sinó a la societat sencera, el punt d’arribada més probable ja no és tan destructiu, sinó molt més tolerable - fins i tot autocomplaent. De la visió quadriculada del món que resulta en diem Sistema: una lent filtrada que només ens permet veure angles rectes, en comptes de la sinuosa superfície de les coses, i fa del món quelcom irreal en el propi procés de fer-nos-el comprensible. Aquesta és la barreja entre utopia i paranoia que ens pot dur a alçar-nos del llit cada dia i preguntar-nos: “estem tots bojos?”, repetir-nos cada dia que sí, oferir el nostre diagnòstic d’un món insà, i preveure (sempre encertadament) el com i perquè del rebuig que rep el nostre crit d’alarma.

En definitiva: si podeu esperar poques hores i un cafè abans de fer-vos cap pregunta difícil, millor. Si no se la feu en tot el dia, potser millor encara. Passeu un bon pont de la Constitució – o passeu-vos la Constitució pel pont, com preferiu.

[Entrada original ací]

RC - Silencis

Des que jo vaig arribar (i no fa tant, d’això) m’ha semblat veure-la sempre igual: asseguda a les primeres files, discretament, veient passar un per un davant d’ella tots els qui creien tindre alguna cosa a dir. Ha esperat tot aquest temps, mentre escoltava i prenia les notes més acurades – a voltes les ha escrites des d’una justa admiració, però d’altres també per a que algunes estupideses proferides ex-cathedra no gaudiren d’un oblit impune.

Absolutament tothom, els qui seien al costat seu i els qui la vèiem des de la darrera fila, sabíem que el dia que alcés el braç per a dir la seua, el dia que pujara a la tarima per a trencar el seu silenci, no ens deixaria indiferents. Doncs bé: ja ha parlat. Ara, alguns l’aplaudiran, altres l’envejaran – i la gent pràctica, que en som la majoria, buscarem alguna forma sana d’aplaudir-la i envejar-la alhora (ja he escrit massa, darrerament, d’aquestes meues admiracions casolanes). I li demanarem que continue: ara que li coneixem la veu, ja no sabrem tolerar-li que calle de nou.

Fa dies, setmanes – fa més temps que tot això, potser – que sent com els meus errors i les meues angoixes comencen a tenyir obscurament les notes desordenades que prenc i penge ací. Per a hui mateix tenia ja enllestida una altra lletania trista i resignada, un altre volantí de subordinades sobre els meus somnis soterrats. Afortunadament, i per sorpresa, una bona notícia ha arribat a temps de redimir-me, i m’ha permès parlar-vos, encara que siga crípticament, dels èxits aliens en comptes de les misèries pròpies. Com les meues obsessions estan lluny encara de poder dissoldre’s, ja tindré ocasió de publicar la nota que s’ha quedat en el calaix. Però mentrestant, estem de festa: la mesura de les seues paraules endolcirà els nostres silencis.

[Entrada original ací]

EM - Final

Avui, que s’inaugura l’era post-Zidane amb la inauguració de la Universitat d’Estiu de Gandia (Internacional? Però si el tema és el País Valencià! Intranacional, en tot cas!), he decidit tancar aquest espai per vacances. Estaria bé dir ara que tinc grans idees per al futur – però no seria cert, del meu futur només em preocupen els números: els del compte corrent (els negatius) i algun altre (les arrels quadrades dels negatius, per exemple).

Ben prompte, no sé exactament quan, li donaré la volta al blog per a poder llegir-lo de dalt a baix i copiar-lo a un arxiu. Així, algun dia, quan els números deixen d’obsessionar-me, tornaré a llegir aquestes notes per a comprovar, molt probablement, que les conviccions ací expressades no eren suficientment profundes i fermes com per a veure’m forçat a rectificar-les.

EM - La indiferència

Amb la gent que, per alguna estranya mania, se sent virulentament perseguida i arraconada per les seues idees i postures particulars, només hi ha una estratègia possible: fer-los veure que és justament la nostra indiferència el que ens fa més fàcil tolerar-los sense reserves. Això mateix, veure’s tolerats sense adhesió ni oposició, se’ls pot arribar a fer insuportable.

EM - Octubre 2003

[Aquest fragment de correu electrònic és d'Octubre 2003, ja fa quasi tres anys. El destinatari era Robert, a qui havien ofert la possibilitat d'escriure un llibre sobre comunicació local. Ho comente, amb perspectiva, més avall. ]

Aquest diumenge tinc una festa (la festa anual d'antics alumnes del col•legi major), i la pròxima setmana un examen sobre un curs de Qualitat a l'Empresa que he fet a distància: això em lleva temps per a estudiar Humanitats, però bé, què li he de fer. Estic bastant més ocupat del que estava a Barcelona. O sense eufemismes: vaig tant de cul com quan estudiava el batxiller ací a Gandia.

Escriu llibres ara que pots. Arriba una edat (o millor: "situació", perquè per edat tu i jo en tenim la mateixa) on la feina et deixa poc de temps com per a grans projectes. Jo no tinc temps fora de la feina per a aprendre tant d'alguna cosa com per a fer-hi un llibre. Quan un sap una miqueta de cada cosa, però només una miqueta, com crec que és el meu cas, se li tanquen les portes de la creació cultural.

No sé si aquesta reflexió te l'havia feta abans, però la tinc assumida des de fa un cert temps. Pensant en servir la meua societat en alguna cosa, si poguera triar entre ser un intel•lectual (de ciències, de lletres, això és igual) i ser un polític, triaria ser un intel•lectual (de segona o tercera categoria, això és irrellevant). Va més amb la meua forma de ser, crec jo. Però les circumstàncies fan que cada dia estiga més lluny de fer una vida cultural important, perquè al que dedique la major part del meu temps és a tasques "de gestió". L'única cosa en què sume dia rere dia experiència i vàlua és en el "fer" més que no pas en el "pensar": i això, en la disjuntiva anterior, em condemna a la política més aviat o més tard. I no sé si tinc tantes condicions per a la política com per a altres coses, no ho tinc gens clar.

Tot això venia pel que deies de fer un llibre, o un curset: fes-ho fins que s'acabe el "compte enrere" que ens separa de la vida plenament "adulta". Jo, almenys, ja note que se m'acaba el crèdit, em queden dos anys de la segona carrera i després ja s'ha acabat.

[Continue anant tan de cul com quan feia el Batxiller - però potser les coses que faig no les faig tan bé com aleshores. Dels desavantatges de la manca d'especialització cultural sóc encara més conscient ara que fa tres anys - per això probablement l'única cosa semblant a un llibre que he pensat en escriure tenia a veure amb la divulgació científica, i tot i així em sent profundament incapaç.

Però el paràgraf que més m’impacta és el que parla del “fer” i el “pensar”, amb el qual estic d’acord encara – però a estes alçades he d’extreure conseqüències més radicals. La primera és que sóc negat per a la política: quan em faig una idea de què espere d’un polític, veig qualitats (no diré virtuts, perquè no sé si ho són) que em són alienes, i que no arribe a temps d’adquirir. La segona és que, de tant de “fer”, el pensar se m’ha quedat excessivament lligat al sentit comú, a una certa prudència i moderació que, justament per ser tan útil en la vida quotidiana, resulta supèrflua i innòcua en àmbits que haurien de ser més lliures i originals, com els del pensament.

Idees, en tinc – afegiré, immodestament, que a voltes crec que les que tinc són millors que les dels qui es dediquen precisament a tenir-ne i exposar-les públicament. Però no em pareix que siguen gens originals ni interessants: no són més meues que de molta gent amb qui les compartisc, i no veig quin sentit tindria exposar-les com a pròpies. Confie en que la forma en què veig el món em faça feliç, però no crec que em puga fer famós, ni conegut. I potser la gent que tinc a prop espera exactament el mateix de mi. ]

EM - Essències

Genial ocurrència de Forges en El País de hui: "España es, me temo, una unidad de ladrillo en lo litoral" - i afegeix un mapa de la península que pren forma de rajola en la seua façana est. Podeu veure-ho ací.

Front a la visió espiritualment unitària d'Espanya que s'ha intentat formular recentment des de la teologia (sense sort, perquè la teologia és poc donada a consensos), aquesta, més materialista, té més evidències empíriques al seu favor. No és del tot unitària - però d'això no sé si alegrar-me o lamentar-me, perquè ja ens aniria bé repartir millor la rajola per la península. Més solidaritat que la del ciment, impossible.

(Els curiosos podeu explorar la formulació clàssica en què es basa Forges en l'enllaç següent:
http://www.filosofia.org/his/h1933a1.htm)

EM - Metro

En un sentit estrictament polític, el colp que han rebut els dirigents valencians pocs dies abans de la gran celebració amb el Papa pot haver sigut enorme. Tota administració té preferències i deficiències. Les preferències del govern valencià són ben clares, m’estalviaré citar-les. Les deficiències, que en són moltes, solen esperar ocultes fins que un atzar desastrós les trau a la llum del dia. Que el govern valencià pague les seues responsabilitats com les ha de pagar depèn de com se sàpiguen explicar i explotar.

Recordar que una ciutat la fan centenars de milers de treballadors que passen hores en el metro, en l’embús del trànsit, que necessiten metges, jutges i mestres, i no només els edificis i els grans esdeveniments, és una reflexió necessària. Una reflexió que el dia a dia mediàtic potser fa emmudir, però que ara sonarà amb una força i una profunditat inesperades – i que tampoc desitjàvem. Les mateixes paraules sonen més fortes avui que fa una setmana, sense que calga alçar la veu: ens convé, doncs, vocalitzar bé, no cal cridar més.

Però lliurar-se a la demagògia més oportunista, més injusta, més bàrbara, no és només condemnable des de moltes sensibilitats – sinó que a més, juga contra els propis interessos polítics dels nostres demagogs, amateurs o professionals. Per exemple (i no m’ho invente), comparar els morts del metro amb els morts per la fam o la sida que l’Església no ajuda a combatre no és només estúpid – és com fer-se l’harakiri amb un boomerang. Allunyar-se d’una mínima serenitat en la crítica és fer el paper que els bufons feien per als monarques: convertir la crítica quelcom tan ridícul que resulte, al capdavall, inofensiu.

Em falla la memòria, i no sé si la línia 1 és exactament la mateixa que agafava quatre cops per setmana fa 6, 8, 10 anys, quan vivia prop de l’Empalme. Si era així, ja donava una miqueta de llàstima – i la comparació amb altres línies més noves era del tot desfavorable. Però mai vaig pensar que tindria un accident: no podríem viure si pensàrem a totes hores en els múltiples fils de què penja la nostra supervivència. Quan es trenca un fil, quaranta fils, és l’hora de les preguntes: i les respostes haurien de ser ben clares. Fins ací és on vull saber – qui vulga anar més de pressa, que tinga compte de no descarrilar.

EM - El preu de l'error

Els dominis del que és exacte i del que és vivencial es diferencien, entre altres coses, per la manera d’errar que els és pròpia. En el terreny de la ciència, dues persones, cent persones, s’equivoquen amb més facilitat que una sola. En la vida, en canvi, les opinions de la massa frenen sovint algunes temptatives estrictament individuals – que dutes a la pràctica, difícilment evitarien el desastre. No parle de tallar tothom amb el mateix patró: només reivindique el valor, vagament estadístic si voleu, de l’experiència de la resta de la gent, que està lluny de ser uniforme. (De passada: l’estadística, aplicada amb més o menys formalitat, té poca cosa a fer amb el que és uniforme – és més aviat la ciència de la variació.)

Les fites en l’evolució del coneixement humà estan marcades per homes singulars, a qui habitualment recordem per haver anat contra corrent en el seu temps. El que s’ha esborrat de la nostra memòria és la part submergida de l’iceberg, la quantitat enorme de teories i postures contra corrent que han resultat negatives, desgavellades o ridícules. La ciència reclama com a necessària eixa purga, i només aprofita els millors materials per a la seua constant reconstrucció. El material de què està fet la vida, però, és molt més valuós, i no es pot llençar a perdre perquè sí: l’error, la pèrdua, la desgràcia, no queden redimits per cap felicitat futura, per cap mena de progrés polític o moral de la humanitat. No hi ha, no hi pot haver purga per a una vida malmesa.

EM - La provocació

Per a provocar no és suficient tenir ganes de provocar, ni creure que tothom està escandalitzat pel que un fa. Fan falta, a més d’això, dues coses. La primera és algú disposat a sentir-se ofès, atacat, amb ganes de respondre activament. Per a bé o per a mal, aquesta condició es fàcil de complir, sempre que no fixem condicions numèriques massa exigents per a considerar oberta una polèmica: la víctima professional (i n’hi ha uns quants, d’eixos!) hauria de descomptar-se d’entre el públic objectiu d’una provocació.

El segon requisit, per contra, no sol acompanyar tots els agitadors vocacionals: el talent. Trasbalsar els ànims de la gent que, altrament, no s’implicaria en algunes disputes: eixe és el difícil repte de qui vol fer de la provocació un punt de partida, i no una estació més d’un trajecte circular i previsible. I aquesta vegada no parle de “provocar amb mesura”: això, evidentment, ni és provocar ni és res – com a molt una contradicció en els termes. Parle de provocar amb intel•ligència, defugint tòpics, atacant amb subtilesa els punts menys fortificats de l’adversari. Això no el durà mai a reconèixer la derrota – però el farà perdre, que és el que importa.

EM - Somnis

Després que el realista va aconseguir alliberar-se del setge constant de les seues fantasies, ja no pogué suportar per molt més temps les seues misèries.

Només una instintiva flexió separa a qui toca de peus a terra de qui viu a genollons.

EM - Les obligacions

Ja he acabat: he lliurat el text complet del meu treball (que supose que donaran per bo), i he fet l’últim examen, en què hauré de confiar que sabran valorar la meua imaginativa recreació del poblament a Catalunya (i tan imaginativa: ni ho havia mirat!). I efectivament, en comptes d’eufòria i alegria, el sentiment és de buidor, tedi, depressió... “I ara què?” Hauré de reconsiderar apuntar-me al curs de boixets de M. G. que em va recomanar M. I., profèticament.

Espere que se’m passe en pocs dies, o almenys quan acabe el Mundial de Futbol, que és el refugi perfecte per a les meues irreflexions. O quan comence la Universitat d’Estiu de Gandia, que enguany té bona pinta. Seria desencoratjador pensar que només tenim ganes de fer algunes coses quan estem forçats a fer-ne unes altres – i que un cop acabades les obligacions, aquest desig d’evasió s’esfuma. Si resulta ser així de cru, no dubteu quina serà la meua estratègia: buscar-me obligacions noves...

EM - Minories

O binómio de Newton é tão belo como a Vénus de Milo.
O que há é pouca gente para dar por isso.

El binomi de Newton és tan bell com la Venus de Milo.
El que hi ha és poca gent per a adonar-se'n.

(Álvaro de Campos = Fernando Pessoa)

EM - Arriba escuadras a vencer

Que hi haja gent que veu el got mig ple, i gent que el veu mig buit, és un consol i una esperança. Ens garanteix, almenys, que el got que estem mirant és el mateix, i que la diferència rau, simplement, en el que cadascú penja d’aquest clau rovellat que ens ancora a una realitat compartida.

Però de sobte, hom comença a topar-se amb individus, grups, fins i tot masses agitades, que comencen a veure el got ple fins a dalt. Que això siga completament fals no els lliurarà, més aviat o més tard, d’ofegar-se – en un got d’aigua, com se sol dir.

(Potser el títol d’aquesta reflexió sobre l’Espanya 4 - Ucraïna 0 d’ahir deuria haver sigut menys agressiu, com per exemple “Más dura será la caída”. És la COPE, l’estil s’encomana...)

EM - Diggers d'ahir i de hui

Confesse que, mentre escrivia al meu treball final de carrera sobre un grupuscle comunista anglès de mitjan segle XVII (els “diggers”), m’he sentit implicat i identificat amb ells en un grau que no acostume a permetre’m amb els idealistes de tota mena que ens són contemporanis. La meua hipocresia, sempre atenta, em diu que si als nostres conciutadans d’avantguarda els oferiren triar entre que jo els donés la raó, i que els la donés el temps, triarien això segon. Així que deixaré que la posteritat diga que jo era un simple home del meu temps, i ells uns precursors, uns pioners incompresos. Fins aleshores, mentre no disposem de l’avantatge que la perspectiva ens ha de donar sobre nosaltres mateixos, hem d’anar tirant amb els nostres judicis fal•libles.

(un extracte del treball...)
El seu escàs nombre, i l’esperit pacifista que els inspirava, va fer impossible en tot moment que els “cavadors” s’acostaren a les seues metes, les del sector social que més acusadament havia patit els efectes econòmics de la guerra civil. Una bona dosi de messianisme purità els convertia en relativament inofensius per als dirigents de la revolució [...]. Per tot plegat, llur contribució cau clarament dins la tradició utòpica, teòrica, més que en la llarga seqüència de revoltes populars i violentes que sovint no s’han inspirat en altre ideari que la misèria.

EM - Compte enrere

Una setmana més i acabarà aquest suplici. Hui m’he alçat a les 6:00h per a escriure uns pocs paràgrafs (postissos, i mig copiats) sobre les relacions entre el Parlament anglès i la dinastia Tudor, i les tensions entre l’anglicanisme i el puritanisme. No és, sincerament, el que un espera quan decideix fer un assaig sobre filosofia política. Però m’ha anat bé aquesta lliçó d’humilitat: no hi ha res com intentar el que no sabem fer com per a tornar, apassionadament, a allò de què sí ens sabem capaços.

És en aquests moments, els finals angoixants de cada període, quan la meua imaginació s’escapa fins el dia després, i inventa les mil i una coses que ara no puc fer i faré aleshores. Totes aquestes il•lusions, acumulades sense mesura, poden fer que el dia després no siga cap alleujament, sinó una prolongació dels nervis i tensions – però sense una meta pròxima que els justifique. De mi depèn que els dies “de després” siguen calmats, per al descans i la reflexió: així que si algú em nota nerviós d’ací una setmana, que em pegue un calbotet, per idiota.

EM - Principis

Copie un paràgraf que és una joia, extret d’un raconet de la xarxa que em va recomanar expressament M. Insa (a qui no heu de confondre amb la seua germana, com fa la gent maliciosa).

“Sense haver d'arribar al subgrup dels pijos, també conec molta gent de dretes que encara no se n'ha adonat, que ho és. Aquests són la majoria de la gent que conec. Només sé d'una persona d’esquerres conseqüent amb el seu discurs. Una i prou. Mai no li he detectat un bri de contradicció entre la seua ideologia i els seus actes. Els meus amics de dretes que es pensen que són d'esquerres estarien encantats de conèixer-la, hi compartirien un discurs tot reivindicatiu, revolucionari i antiglobal i a continuació li donarien un copet a l'espatlla per animar-la a seguir amb la seua lluita. I quan arribis a Nicaragua ens envies una postal.”

En efecte, tothom hauria d’abstenir-se de fer grans declaracions de principis, sense calibrar abans les seues mancances a l’hora de dur-los a la pràctica. Les “petites” declaracions de principis resulten més versemblants, i probablement també més útils. I de passada, poden estalviar-nos més d’un ridícul – però clar, aquest darrer motiu pesa ben poc per a la gent que no sospita que el fa.

EM - Notes de regal

[Copie més avall les notes de regal de l'aniversari de Marta, que és hui dia 7 de Juny, per a que no es perden - tranquils, ja li'ls he donat! Cada cop que penge una cosa com aquesta, em confirme en la percepció que açò no és del tot un blog - sinó una altra cosa distinta, disfressada tecnològicament de blog. Aprofundirem un altre dia en aquestes qüestions. ]


Secció 1 - Poesia

Els llibres de l’aniversari d’enguany van per parelles. El joc deuria haver consistit a triar-ne només un de cada parella, però com que em dolen en l’ànima les mil i una formes de llençar a perdre llibres (tornar-los a la llibreria, cremar-los, donar-me’ls a mi...), em fa l’efecte que te’ls hauràs de quedar tots.

De la primera parella només em preocupa que algun dels dos ja el tingues. Eixe dubte és el més paregut al risc que he experimentat en uns quants mesos, així que me l’hauràs de perdonar. Si els llibres resulten no ser bons m’ho perdonaràs també: el més semblant a la poesia que he experimentat en uns quants mesos és la demostració del Teorema dels Valors Intermedis...

L’instant etern – Enric Sòria – Premi Carles Riba 1998
Hostes – Isidre Martínez Marzo – Premi Carles Riba 2005


Secció 2 - Assaig

Hauria estat bé veure’t triar només un dels dos llibres de la secció d’assaig. La llibretera, al mirar els títols en pantalla, va pensar que havia passat dues voltes el mateix llibre per l’escàner. Quasi, però “no”.

El tema és ja recurrent – i miraré de no repetir-lo l’any pròxim. La meua admiració per Bertrand Russell ve del temps que jo era un matemàtic amb inquietuds humanístiques – i prendre’l com a model a seguir resultava “lògic”, en tots els sentits del terme. Però aquella fou exactament la mateixa època que vaig viure al meu Col•legi Major, a Burjassot. Ja saps com d’estrany és el resultat de totes eixes influències: potser per això vull ajudar-te a que m’entengues.

Por qué no soy cristiano – Bertrand Russell
Por qué soy cristiano – José Antonio Marina


Secció 3 - Narrativa

Ho vaig sentir anunciat a la megafonia mentre passejava pel Corte Inglés de la Castellana, i vaig pensar: per què no? Després de passar convenientment per caixa, em vaig acostar a aquell senyor venerable, i la nostra breu conversa fou més o menys així:

- The book is not for me, is a gift for my girlfriend, Marta. She’s going to become a teacher.
- Take care of her. She is a saint.

L’ànim que inspira aquest parell de narracions és, per tant, fer créixer la teua vocació docent. Així que, de moment, serà millor que no em deixes cap dels dos llibres – ja tinc massa vocacions que alimentar. Preferisc veure com et converteixes en una bona mestra – i com això ompli la teua vida. Felicitats!

El profesor – Frank McCourt (en castellà, signat per l’autor)
La vella escola – Tobias Wolff

EM - Retòriques

Poques voltes m’he alineat tant amb un polític com ho he fet, des d’abans de la seua victòria, amb el president del govern espanyol. Em dóna més emocions del que jo desitjaria, i de vegades vull pensar que el seu tempo d’acció política va desenvolupant una espècie de tensió wagneriana, acumulativa, que s’allibera en un final feliç, rotund (i com que aquest final no ha arribat del tot encara, jo continue creuant els dits per a que algunes dissonàncies no se li’n vagen de les mans). L’optimisme evangèlic de Zapatero, sovint més fonamentat en la seua bona sort (flor en el cul, si ho preferiu) que en el control real que exerceix sobre el país, deu resultar als seus oponents més irritant del que ens resultava a nosaltres la tragicòmica mala llet d’Aznar. La veritat és que el president no és l’únic polític a qui recolzaria amb eixe grau raonable de convicció: mantinc algunes admiracions locals que ja tindré temps d’ explicitar quan comence la campanya electoral, i que, a més a més, no tenen del tot el mateix signe polític. Però a nivell espanyol, no el canviaria per altres – i la de “no voler canviar-lo” és l’actitud més positiva que algú pot mostrar vers un polític sense acostar-se perillosament a l’actitud acrítica del militant, o del fanàtic.

Però Zapatero no és un gran parlamentari, potser ni tan sols un bon orador. És “enrotllat” i “bon xic” fins a resultar insuportable – i no només per a l’oposició. Però no té la talla retòrica de Rajoy. Alguns diuen que el popular va estar fluix, en l’últim gran debat – jo crec que en aquests moments no té les millors cartes, però que continua essent un gran jugador polític. El millor polític de la dreta espanyola, per molt que eixa valoració puga significar poc per als qui no ens hi identifiquem. És de sobres capaç de fer discursos brillants, de pactar, de criticar rotundament si cal, i de donar proves puntuals de posseir una intel•ligència superior sense restar ni un punt de la popularitat que deu tenir entre els “seus”. Si no fos per alguns errors de partida i algunes lloses que no ha sabut treure’s de damunt, seria una amenaça molt seriosa per al govern socialista.

No cal dir que el meu interès polític en l’èxit de Rajoy és nul – però això no hauria de cegar-me a l’hora d’apreciar-li les virtuts. En política, i no només entre els qui s’hi dediquen activament, hi ha la tendència general de fer de l’adversari un estúpid, un incapaç. Això, que potser és una actitud útil i irrenunciable en l’enfrontament públic, no hauria d’envair mai la reflexió privada i personal. Perquè més d’un, per a ser coherent, hauria de preguntar-se: “si tan negats són, per què perdem contra ells?”. I només amb esforços eludiria la resposta immediata: “Perquè els nostres són encara pitjors...” Fóra suïcida traslladar a l’espai públic aquestes impressions íntimes – però aquesta no és excusa per a una tan freqüent complaença en els propis representants.

I per a matisar, amb ironia, la meua complaença anterior amb Zapatero, comentaré l’entrevista que el dia després del debat li féu Mònica Terribas a TV3 des de la Moncloa. Una mesura de com de brillant i meritòria em pareix la tasca periodística de Terribas és que més d’un cop ha aconseguit enganxar-me a entrevistes sobre temes catalans que, a priori, no m’interessaven el més mínim. (El mateix em passa amb un programa local sobre Medi Ambient, que seguisc fidelment cada setmana tot i la meua escassa consciència ecològica). En aquesta ocasió, tant els temes com l’entrevistat eren del meu interès, i la periodista estigué a l’altura habitual, incisiva i intel•ligent, i ben lluny de les entrevistes oficials i precuinades a què ens tenen tan acostumats des del poder. Però Zapatero va poder amb Terribas fent servir la seua arma dialèctica preferida (potser siga la única): la de parlar del que li dóna la gana, com li dóna la gana, i sense respondre a les preguntes que li fan – llevat del cas (infreqüent, quan es tracta de Terribas) en què la pregunta és un regal, una oportunitat de lluïment. I va fer tot això sense deixar de somriure desvergonyidament, convençut que els catalans que el veien, tampoc imaginen ningú millor per a governar l’estat – mentre no puguen canviar d’estat, almenys. Fins i tot els que li som adeptes hem de donar gràcies que, sota aquesta façana angelical, hi haja altra gent fent la feina bruta per a que el país continue anant anant. Tenir-ne més d’un com Zapatero al poder podria començar a ser irresponsable i perillós: però tenir-ne un només, no està tan malament.

EM - Fascicles repetits

Les seues homilies setmanals a la premsa local gandiana són la prova que cultivar el sentit crític no obliga a posar-lo en pràctica sempre. S’ha esforçat durant trenta anys per obtenir una visió del món enriquida i allunyada de sectarismes i prejudicis. Però això no li impedeix alliberar-se d’eixes conquestes durant mitja horeta cada setmana per a escriure un article previsible, apologètic, monotemàtic, interessat, i més inspirat pel ressentiment i l’ambició que per un talent que deu reservar per a quefers més nobles.

També pot passar que cultivar l’esperit crític siga una cosa, però aconseguir que cresca siga una altra ben distinta. La meua hipòtesi innocent, segons la qual algunes persones sacrifiquen puntualment les seues capacitats i el seu prestigi públic per a aconseguir un bé que valoren com a superior, comença ja a sonar-me dubtosa i poc fonamentada. Potser eixe sacrifici no és tan gran, i el que ingènuament he interpretat com avarícia intel•lectual és poca cosa més que l’administració mesurada del que hi ha - i prou. I en aquest cas, el que hauríem d’intentar explicar no és el malbaratament d’una certa autoritat, sinó com dimonis fou atorgada.