EM - Octubre 2003

[Aquest fragment de correu electrònic és d'Octubre 2003, ja fa quasi tres anys. El destinatari era Robert, a qui havien ofert la possibilitat d'escriure un llibre sobre comunicació local. Ho comente, amb perspectiva, més avall. ]

Aquest diumenge tinc una festa (la festa anual d'antics alumnes del col•legi major), i la pròxima setmana un examen sobre un curs de Qualitat a l'Empresa que he fet a distància: això em lleva temps per a estudiar Humanitats, però bé, què li he de fer. Estic bastant més ocupat del que estava a Barcelona. O sense eufemismes: vaig tant de cul com quan estudiava el batxiller ací a Gandia.

Escriu llibres ara que pots. Arriba una edat (o millor: "situació", perquè per edat tu i jo en tenim la mateixa) on la feina et deixa poc de temps com per a grans projectes. Jo no tinc temps fora de la feina per a aprendre tant d'alguna cosa com per a fer-hi un llibre. Quan un sap una miqueta de cada cosa, però només una miqueta, com crec que és el meu cas, se li tanquen les portes de la creació cultural.

No sé si aquesta reflexió te l'havia feta abans, però la tinc assumida des de fa un cert temps. Pensant en servir la meua societat en alguna cosa, si poguera triar entre ser un intel•lectual (de ciències, de lletres, això és igual) i ser un polític, triaria ser un intel•lectual (de segona o tercera categoria, això és irrellevant). Va més amb la meua forma de ser, crec jo. Però les circumstàncies fan que cada dia estiga més lluny de fer una vida cultural important, perquè al que dedique la major part del meu temps és a tasques "de gestió". L'única cosa en què sume dia rere dia experiència i vàlua és en el "fer" més que no pas en el "pensar": i això, en la disjuntiva anterior, em condemna a la política més aviat o més tard. I no sé si tinc tantes condicions per a la política com per a altres coses, no ho tinc gens clar.

Tot això venia pel que deies de fer un llibre, o un curset: fes-ho fins que s'acabe el "compte enrere" que ens separa de la vida plenament "adulta". Jo, almenys, ja note que se m'acaba el crèdit, em queden dos anys de la segona carrera i després ja s'ha acabat.

[Continue anant tan de cul com quan feia el Batxiller - però potser les coses que faig no les faig tan bé com aleshores. Dels desavantatges de la manca d'especialització cultural sóc encara més conscient ara que fa tres anys - per això probablement l'única cosa semblant a un llibre que he pensat en escriure tenia a veure amb la divulgació científica, i tot i així em sent profundament incapaç.

Però el paràgraf que més m’impacta és el que parla del “fer” i el “pensar”, amb el qual estic d’acord encara – però a estes alçades he d’extreure conseqüències més radicals. La primera és que sóc negat per a la política: quan em faig una idea de què espere d’un polític, veig qualitats (no diré virtuts, perquè no sé si ho són) que em són alienes, i que no arribe a temps d’adquirir. La segona és que, de tant de “fer”, el pensar se m’ha quedat excessivament lligat al sentit comú, a una certa prudència i moderació que, justament per ser tan útil en la vida quotidiana, resulta supèrflua i innòcua en àmbits que haurien de ser més lliures i originals, com els del pensament.

Idees, en tinc – afegiré, immodestament, que a voltes crec que les que tinc són millors que les dels qui es dediquen precisament a tenir-ne i exposar-les públicament. Però no em pareix que siguen gens originals ni interessants: no són més meues que de molta gent amb qui les compartisc, i no veig quin sentit tindria exposar-les com a pròpies. Confie en que la forma en què veig el món em faça feliç, però no crec que em puga fer famós, ni conegut. I potser la gent que tinc a prop espera exactament el mateix de mi. ]