Camus

Una nit de dilluns de l'any 97 o 98 vingué al meu Col•legi Major un professor de la Facultat de Teologia a parlar-nos d'Albert Camus, i més concretament, de la seua novel•la "La pesta", de la qual ens llegí alguns fragments i ens féu comentaris molt incisius i personals. No recorde el nom d'aquell sacerdot, que tindria al voltant de 60 anys aleshores, però el que se'ns va quedar gravat a alguns companys fou una de les sentències d'aquell comunicador apassionat i intel•ligent: "si jo fos ateu, m'agradaria ser un ateu com Albert Camus".

Fins on puc recordar els seus raonaments, el fonament d'aquesta admiració era en el compromís de Camus a bastir una ètica allà on ja no quedava lloc per a una metafísica, a esquivar aquell contundent sil•logisme d'un dels germans Karamàzov: "Si no hi ha Déu, tot està permés". Dos dels protagonistes de “La pesta”, el pare Paneloux i el metge Rieux representaven, als ulls del nostre conferenciant, el contrast entre un home de fe que creu veure en l'atzar de l’epidèmia una expressió de la còlera divina (i que quedarà paralitzat tan aviat com veja trontollar aquesta identificació entre malaltia i càstig), i un home de ciència que, amb una certa indiferència per les causes de la catàstrofe, no veu altra resposta possible que fer la seua feina d’intentar salvar vides.

Oposicions com aquesta, en la forma en què l’he poguda exposar, poden semblar simplistes i maniquees. Però no fan justícia a la novel•la: he fet dues lectures de “La pesta” posteriors a aquella conferència, i la manera en què Camus dóna forma a les complexitats de cada protagonista (i n’hi ha uns quants, de secundaris) ens els fa humans, ens acosta fins i tot a les postures que no són la que el propi autor sembla voler reivindicar (que és, clarament, la del metge, que pretén guarir els cossos sense haver de preguntar-se tan sols pel destí de llurs ànimes).

Crec haver-ho dit ací mateix, no sé quan (potser fa anys, ja): el vehicle més adient per a l’existencialisme és la literatura, més que la filosofia estricta, i “La pesta” és una magnífica novel•la. En Camus, la solidaritat humana sobreviu a aquella assumpció primigènia de la manca de sentit de la vida: honestament ignore si és així en la resta de la seua obra, o si es tracta d’una opinió explícitament compartida pels altres “existencialistes ateus”. Això no em porta tant a donar-li la raó a Camus, sinó a sentir-lo més pròxim: tot i tenir un origen ben distint (la seua evitació de les conseqüències fèrries de l’absurd i la meua creixença en la fe), bona part de les nostres esperances són compartides.

No fa massa que tinc a casa una traducció al català d’”El mite de Sísif”, una sèrie d’assaigs de Camus sobre les qüestions generals de l’existencialisme (etiqueta que li estic aplicant repetidament a pesar que el propi Camus la rebutjava). Ho aclareix el propi Joan Fuster al seu pròleg de 1965 (ell i Josep Palàcios són els traductors): són assaigs, no és filosofia “de la que fan els filòsofs”, i això segurament me’ls està fent accessibles, suggeridors, rics en matisos i en possibilitats com ho fou la lectura de “La pesta”. No sé si la nostra època és propícia a “existencialismes” de cap classe – no sé si cap època ho pot ser, de “propícia”, per a abocar-se als fangs de l’absurd. El pensament de la primera meitat del segle XX no podia sinó reflexionar sobre les conseqüències d’una absència recent, d’una pèrdua, del desplaçament de Déu des del centre de la vida en comunitat de milions de persones cap a una perifèria més ritual, individual, insípida. Fins i tot, en ocasions, l'intel·lecte va intentar omplir-ne el buit de forma més o menys barroera, acostant-se a una o altra forma de totalitarisme (i perdonant-ne els crims d’una manera que ens hauria de causar encara una indefugible repugnància intel•lectual: no parle només del cas Heidegger). Però ens hem anat acostumant a eixa absència de Déu fins al punt de tornar-la infecunda, d’evitar-nos els extrems, oposats però ja igualment desconcertants, de la fe i de l’absurd, de la consciència d’eternitat i de la plausibilitat del suïcidi. En l’intent de tornar arrere i explorar els meus propis límits, els fonaments més genuïns per a la vida, m’hauria de ser tan útil Camus com Sant Pau, Nietzsche com Pascal. Poc a poc els aniré llegint i rellegint.

[Amb les quatre darreres anotacions, impregnades d’una infumable seriositat, crec haver pagat ja la penitència corresponent a la meua entrada d’octubre sobre pixum de gossos i música bakalao. La pròxima, per a restablir un cert equilibri clàssic, inclourà un vídeo de Belén Esteban; he de fer bé la tria, que n’hi ha molts i de ben interessants. ]