Música de merda, pixum i sofre

[ Hui he fet un post de protesta, d’eixos que tan bé li ixen a Urbà Lozano però que a mi se m’allarguen més que el final d’”El senyor dels anells”... ]

Ahir, després de la setmana més dura del que portem de curs (amb exàmens que corregir i un grapat d’avaluacions preliminars) vaig arribar a ma casa al voltant de les sis de la vesprada i em vaig gitar: sé que no són hores de fer la migdiada, però jo no era ja persona, no podia amb la meua ànima. Els tres cafès que havia pres al llarg del dia van fer que em costara agafar la son, però quan ja ho havia aconseguit, em va despertar la vibració rítmica i monòtona de les parets del meu edifici: tenim, entre els veïns, un melòman d’after-hours, un especialista en música màquina. Crec que és algú de les primeres plantes de la meua pròpia escala, però igual dóna: jo visc bastant separat, en el quart pis, i les parets de paper de fumar de l’edifici em fan arribar no tant els arabescos melòdics de les típiques cantants-go-go de discoteca, però sí el fonament, contundent i greu, el xim-pum-xim-pum inflexible del “techno” menys sofisticat. Ho dic sense petulància ni hipocresia: jo també acostumava a dissoldre’m amb les masses, de jove, en la tediosa i obsessiva atmosfera musical de les discoteques valencianes; però el “bakalao” a segons quins llocs i a quines hores, traeix tot el que pot tindre de social i esdevé un instrument de tortura per als qui habitem les 78 cel•les d’aquest rusc de ciment.

Un cop em vaig convèncer que seria impossible continuar dormint a eixes hores i amb aquella compulsiva cançó de bressol, vaig creure, ingènuament, que era el moment d’encarar-se a alguns problemes de la comunitat que em tenien mosca. No només el del soroll, sinó un encara més desagradable: la guerra bàrbara que sembla haver-se declarat fa poc entre els amos de gossos que els deixen pixar i cagar en les zones comunes de la finca, i el veí anònim que ha decidit venjar-se unilateralment, escampant sofre per tots els racons del passadís d’accés a les escales. No sé què és menys higiènic i estètic, si els cagallons de gos que un troba de tant en tant o la polseta groga que ara es veu a tothora (i sobre la qual ja m’han contat que ha caigut algun xiquet de vora un any que passejava corrents per allà sense que els pares pogueren aturar-lo). Una comunitat modèlica, la nostra, com podeu comprovar: a Déu pose per testimoni que algun dia tindrem un bungalow, com a mínim, amb un veí veterinari i l’altre violinista, i no aquesta tropa de “maquinorros” i males bèsties.

Doncs bé, em vaig armar de valor i vaig començar a redactar una educadíssima carta oberta als meus veïns, amb la intenció de penjar-la de les portes (o dels ascensors) de les distintes escales. No volia ser contundent, per no ofendre ningú, i això em duia a explicar els perquès d’açò i d’allò, demanant les coses per favor i pel bé de tots: per això em va quedar tot un pèl massa llarg. Un cop escrit i revisat el text, el vaig traduir automàticament al castellà i el vaig revisar amb cura: perquè ja sabeu, els qui no són d’ací i no ho entenen, es que en este pueblo como manda el Bloc todo es en valenciano, me parece una falta de respeto que siendo tantos habléis en valenciano porque algunos no lo entienden, que cómo se nota que en el colegio de Almoines os han catalanizado desde pequeños... Cap problema: dues columnes de text, una en el valencià en què acostumeu a llegir-me, l’altra en el castellà més polit que hom pot trobar a l’est de la Font de la Figuera. Torne a revisar-ho tot, assenyale en negreta les coses importants, per a la gent que llegeix en diagonal (una precaució que no prenc quan penge coses ací al blog), i ho imprimisc.

I en el moment en què veig el foli davant meu, tan pulcrament escrit i imprés, tan ple de bones intencions i raons, tan considerat amb els defectes i manies del proïsme, me n’adone del meu error, de l’enorme paradoxa de què he estat víctima. No dubte que molts dels meus veïns llegirien la nota si se la trobaren a l’escala: concretament, tots els que no necessiten llegir-la per a estar d’acord, secretament, tàcitament, amb tot el seguit de pràctiques que anomenem “bona educació”. Però els qui es relaxen d’un dia dur de feina martiritzant-nos amb la música al màxim, els qui deixen pixar i cagar al gos a la porta de casa o els qui no tenen més pensaments que fer patir als animalets (que no tenen culpa dels amos que els han tocat), no estan per a reflexions, ni literatures, ni hòsties. Si veieren la nota penjada, evitarien llegir-la per si resulta ser un altre pagament, l’ordre del dia d’una altra reunió amb l’administrador, o pitjor encara, algun paper de l’Ajuntament que els recorde l’amarga realitat de què no viuen a Gandia, melic del món, seu del poder militar i espiritual, far de les civilitzacions, sinó en aquest poble obscur i perifèric, voltat d’horts de tarongers que no són dignes ni d’un cagalló dels seus gossos.

En resum: que no he penjat la nota, ni crec que torne a perdre mai el temps escrivint res per l’estil. La lletra, per a qui la sap llegir i l’agraeix – çò és, vosaltres, el meu públic tan escàs com pacient. La pròxima vegada intentaré tractar temes més elevats: allò de ser més breu ja m’he cansat de prometre-ho...