El frenesí de la revolta

L'actualitat - qualsevol actualitat - em desconcerta. Acostumat al ritme pausat d'assimilació de la història, de la monografia, al seu caràcter lineal i lògic, llegir periòdics (digitals, quasi sempre) o veure les notícies em produeix una forma especial de vertigen. Allà on l'exposició progressiva, narrativa, dels fets pot arribar a provocar-me impaciència, la notícia d'última hora (curiosa redundància: no ho són totes les noticies, ja, d'últimíssima hora?) em provoca una explosió encadenada de dubtes, de cadenes causals, de factors de comprensió que se m'escapen. I és que entre el passat, que m'he esforçat al llarg dels anys per conèixer de forma genèrica, i el "ara mateix" de la política global hi ha un hiatus difícilment salvable, almenys per a mi: el d'allò que encara no és història, i que per edat o per distracció no m'és tampoc "història viscuda".

Posem-li nom als meus dubtes, o a la meua ignorància. Fa dos mesos l'únic que sabia de Tunísia és que era un país relativament petit, situat allà on fa dos mil•lenis hi havia Cartago: i quasi continue sense tenir ni idea de què dimonis ha passat allà des que va acabar la Tercera Guerra Púnica (una cruel caricatura de les dues primeres, dit de passada). Hagués associat correctament Mubarak amb Egipte: són massa anys d'escoltar de passada les notícies per a que aquesta associació no solidificara. Però que era un dictador corrupte, repressor i indigne del poble que governava... doncs sobre això no recorde que feren cap èmfasi especial a les notícies. Com que era (fins aquest mes) un dictador "dels nostres", potser no calia insistir-hi. Per això no deixava de causar-me una certa vergonya aliena l'ingenu entusiasme que la premsa més "progre" demostrava pel triomf de la revolta a Egipte: allà on jo veia un cop d'estat militar i una telefonada des de Washington a la ràdio era la victòria d'un poble sotmés des de feia dècades. Amb la desena part de l'esforç informatiu que li han dedicat, posem per cas, a Marta del Castillo o a Mari Luz, alguns ens haguerem assabentat abans. De qui no he descobert res nou és de Gadaffi: era un mànager destrellatat de terroristes fa vint anys, no va deixar de semblar-me un dèspota sinistre quan li va regalar un cavall a Aznar en la seua esperpèntica visita (el Rei i ZP han tornat a Líbia, ja sense cavalls pel mig) i ara sembla condemnat al seu particular Gottendammerung, sanguinari i imbècil. El dia que les revoltes es traslladen, posem pel cas, al Iemen, Jordània o Argèlia, tornarem a aquest cicle de la ignorància, el frenesí informatiu i l'oblit.

A l'hora de posar-me "al dia" sense quedar desconcertat pel minut a minut de les revoltes o els canvis, m'han servit d'ajuda un parell de reportatges de TV3 (no és per furgar en la nafra, però encara es veu, "a la carta": ací i ací, i aviat faran un 30 minuts dedicat a Gadafi). Amb més calma, si puc, aniré explorant els capítols més genèrics del recull Democracy in the arab world: Explaining the Deficit, publicat per Routledge quatre mesos abans de l'esclat de les revoltes i del qual he aconseguit un exemplar que puc compartir amb vosaltres només amb què m'ho demaneu per correu electrònic o en un comentari (ah, quin art més difícil, el de l'eufemisme). Estaria bé eixir de tot plegat una miqueta menys ignorants, nosaltres, i una miqueta més lliures ells, els musulmans. Que Al•là ens ajude.

1 comentaris:

Alvagó ha dit...

No eres l'únic que troba una curiosa reformulació de la descripció dels règims africans, Emili.
Amb l'estil altament indigest que últimament em caracteritza, també he compartit el teu vertigen davant els esdeveniments a Tunísia o Egipte. Reconec, però, que el meu vertigen també s'acompanya d'una dosi important d'escepticisme i necessitat d'anàlisi pausat. Per això, còrrec a afegir els teu enllaços a TV3 (fora Camps i llibertat d'expressió JA, per favor) a l'espectacle d'infinites pestanyes obertes en el navegador. Últimament els dies de 24 hores son ridículament curts per llegir i veure tot el que m'agradaria...
Una gran abraçada per a tu i a per a tota la família des dels Estats Units, Emili.

Álvaro.

PD: M'agradaria moltíssim compartir l'exemplar de Democracy in the arab world: Explaining the Deficit... ;)