El filtre interior

La forma inconstant i apressada amb què m'adrece darrerament a aquest quadern em fa quedar-me massa sovint a mitges. L'impuls de l'escriptura, sempre calmat i racional, evitant alhora les obvietats i les indignacions quotidianes, però impuls al capdavall, em dóna o només per a l'anècdota o només per a la categoria, i així s'han quedat pel camí unes quantes anotacions mutilades, germinals. L'inconvenient no és la brevetat (que, en el meu cas, sol ser l'infreqüent resultat d'una profitosa destil·lació) sinó la incompletitud, la demolidora intuïció que ens fa abandonar un text prometedor, una experiència o una idea fecundes, per no haver sabut trobar un tancament, una cadència mínimament conclusiva. Fins i tot el simple suggeriment reclama la seua estructura.

És ben paradoxal, tot plegat. D'una banda, valore positivament tot allò que el blog té de contenidor, de pila de materials amb què nodrir el futur, la memòria, el pensament. Però de l'altra, aquesta mena de filtre estètic de què he parlat, més o menys interioritzat, fa que bona part d'aquest material, d'aquesta meua vivència del món que és constantment reflexiva, en ocasions fins i tot original, creativa, es perda pel camí: tot allò que no arrela i brota en forma de peça unitària, de fragment tancat, mor, o queda aparcat indefinidament. I en el seu lloc, allà on devia sorgir el pensament profitós, creix la mala herba del blogger: aquesta estilitzada lamentació pel tot el que no queda escrit. Una llàstima, perquè no sempre ha estat així.

0 comentaris: