RC - Expectatives

Fa més o menys un any me la vaig trobar després d’un disgust immerescut, sense gaire confiança ni perspectives, i sense massa mèrits acumulats d’eixos que ens permeten sobreviure de renda quan les coses venen mal dades. Fou en aquella conjuntura quan crec que vaig contribuir, modestament, a una nova manera de veure i fer les coses. Aquesta petita revolució conceptual d’anar per casa l’anomenarem, a falta d’un nom més sofisticat, la teoria del llistó.

Ve a voler dir que, quan algú no té a mà un bon criteri amb què mesurar els seus èxits i fracassos, perd per complet la capacitat de jutjar si està fent les coses bé, com toca (i té, per tant, motius per a perseverar), o la de saber si està fracassant rotundament (i hauria de pensar llavors en redirigir els seus esforços). Hom pot ser molt o poc exigent, humil, ambiciós, conformista – i cadascun d’aquests petits excessos té el seu tractament, les seues possibilitats d’ajust. Però si senzillament no té aquesta mínima guia, està condemnat a una deriva mediocre, a l’estúpida i cíclica seqüència de saltar primer, i posar el llistó després, una miqueta per sota de l’alçada que hem aconseguit botar.

Així, convençut que el problema no era ella, ni la seua bona voluntat, ni els seus esforços i talent, sinó algun error encadenat i una certa manca de referències, li vaig proposar un llistó. Una meta temptativa, que no podia imaginar si li seria massa complicada o massa fàcil – però una meta, al capdavall, que en la mesura en què l’ha anat assumint l’ha fet almenys sentir-se pressionada, nerviosa, vigilada de prop. Jo mateix, en el meu constant seguiment, he anat substituint l’afecte, i la simpatia condescendent que hauria de tindre-li, per una actitud més severa, incòmoda, amb la crueltat inherent a la tirania dels resultats.

Aquesta exigència interioritzada la va fer entristir-se bastant quan li van posar el primer Notable. Vaig haver de dir-li, mig improvisant, que hi ha dues classes de persones: els qui trauen Notable i ho celebren, i els que els trauen i ho lamenten – i que, ben mirat, el que havia fet era incorporar-se a aquest segon club selecte. No sé si va quedar molt convençuda amb aquesta xorrada, però havia d’intentar-ho.

Poc després vingué el seu primer Excel•lent, i l’experiència aleshores va deixar de ser la del fracàs, i passà a ser la del subtil dolor de la imperfecció – un sentiment borrós i ambigu, quasi filosòfic, del qual no em vaig atrevir a parlar-li, en part perquè fa temps que n’he oblidat el tast.

Però tot arriba. Avui mateix m’ha dit que ja tenia a la butxaca la seua primera Matrícula d’Honor, i potser no em calga ja ni felicitar-la, ni pronunciar cap descàrrec del tipus jo-ja-ho-sabia, veus-com-era-fàcil, ets-la-millor... Perquè, sincerament, ni ho sabia, ni sé si ha estat fàcil o no, ni m’importa gens ni mica que siga la millor. Egoistament, el que em deixa la consciència tranquil•la és saber que he fet mig bé la meua feina: fixar el seu llistó on li pertocava. Per a bé o per a mal, la resta ja és només cosa d’ella – i encara li queda molt per saltar, cada torn una mica més alt...

[Entrada original ací]