Com el Déu d'aquell coral de Bach, pense sovint que ma casa, aquest pis compacte i càlid, és com una fortalesa inexpugnable: el món exterior s'ensorra sense remei mentre ací dins ens fem més savis, més feliços, més humans. Allà on altres desesperen, ací les vesprades queden tenyides per una compassió quasi culpable: un noble sentiment, però fútil.
* * * * *
L'home escindit: Els meus esforços "intel·lectuals" dels darrers mesos (o dels darrers vint anys, ben pensat) per entendre el món en què visc, ponderar els arguments de totes les parts, posar-me en el lloc d'altres, etc. han tingut en mi el resultat més previsible: la més absoluta paràlisi personal, ideològica. De "The economist" a "El jueves", d'alguns manuals d'Economia als discursos d'algun agitador de masses, he picat d'ací i allà per a fer-me una idea de conjunt acceptable que no coincidira amb la doctrina d'alguna de les sectes en conflicte. Tot plegat, una tortura inútil: ara que cada conversa de sobretaula convida a la indignació, no sóc capaç més que de aportar una estúpida solemnitat, no sé si ben raonada o no, però passiva, incolora, inapropiada.
I tanmateix... com a professor de secundària (funcionari públic, sense destí definitiu - circumstància especialment amenaçadora per a la pau familiar de què he presumit més amunt) sóc part "natural" d'un dels "bàndols" en disputa, el dels treballadors/defensors del sector públic. I ací apareix una paradoxa que no sóc capaç d'expressar més que en termes "militars": no sé qui té la raó en aquesta guerra (imagine que ningú la té del tot), però només hi ha un país pel qual puc lluitar, que em reclama com a seu i que valora el que puc aportar. I ací em teniu, mig esquizofrènic: continue sense tindre clar si la reforma laboral és necessària, bona o què, però m'encarregue d'elaborar les pancartes per a la pròxima manifestació. La forma en què el "sistema educatiu" aprofita o recompensa el meu potencial científic i docent és poc menys que humiliant, i tanmateix em veig moralment obligat a fer soroll pels meus companys (els "veterans" que tinc davant, els "interins" que tinc darrere), pels meus alumnes - pel propi "sistema", en definitiva.
Ho confesse: l'impuls d'implicar-me en les mobilitzacions ha nascut precisament del desig d'escapar de la paràlisi, d'aquesta "suspensió del judici" que els escèptics identificaven amb una desapassionada felicitat però que a mi fa mesos que em té inquiet, confús. Què quedarà d'aquesta meua experiència de dubte i d'acció alhora, el temps dirà: la superació dels dubtes, el ressentiment propi de qui ha lluitat per causes en què ja no creu, o alguna altra síntesi original, de les meues. De moment, però faig bé de continuar actuant, a la meua manera - i de continuar dubtant i donant fe ací, privadament, entre amics, dels meus dubtes.