RC - Intermezzo

[No sé on vaig llegir que quan hom duu massa temps sense escriure en el seu blog hauria de molestar-se en penjar una nota explicant perquè. Com els motius que m’han distret d’aquesta sana costum són bastant prosaics (feina, desgana, i un hardware rebel), recorreré a un altre recurs d’urgència del qual no s’ha d’abusar, tampoc: explicar, de forma pretensiosa i recargolada, els motius pels quals escric. En el meu cas són sempre les mateixes raons, contades amb paraules distintes – així que podeu botar-vos-les i esperar que m’inspire per a contar-vos alguna de les mil i una historietes apassionants que veig passar cada dia davant meu.]

Escriure, per a mi, ara, és com pintar ratlles a la paret per a comptar els dies dins la cel·la: així, el dia que estiga ja fora, si hi torne de visita, tindré la prova que vaig estar ací de veritat, i que les coses que he cregut viure no són només un engany de la memòria. És cert que he omès molts detalls concrets (massa!), i que qui travesse aquestes notes se sentirà sovint perdut – però no jo. Aquestes molletes de pa que vaig deixant caure pel camí em seran traça suficient.

No fa massa, quan dubtava si encetar o no un espai com aquest, el motiu que més em frenava era una insostenible sensació de provisionalitat: la meua vida era i és encara un dubte, un pont – no era així fa un any, i no ho serà l’any vinent perquè no podré suportar molt més temps les meues incerteses. Pensava que aquesta circumstància faria d’aquestes notes quelcom sense fil conductor, sense coherència ni la possibilitat de sedimentar lentament.

No estava equivocat respecte d’eixes mancances. Però finalment li vaig donar la volta a la truita i vaig caure en què precisament aquest intermedi, aquesta tensa sala d’espera, era millor ocasió per a escriure que algun altre període de quietud i serenitat. Ben mirat, només així podré rellegir-me en el futur i recordar aleshores que els dies, els mesos provisionals, ens els descompten igual que els que són de veres. Tant se val que els moments hagen estat del tot viscuts o que els hàgem sacrificat per un demà millor. “Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.”

I potser, qui ho sap, un matí lluminós m’alce del llit i me n’adone definitivament de la veritat més clara, més innegable: que l’endemà millor, quan arribe, serà tan provisional com el dia de hui. I que per tant, podem bescanviar decididament els sacrificis d’ara pels beneficis del futur, sense por ni càrrec de consciència. Viure hui és la nostra primera responsabilitat – viure demà, la segona, com a molt. Eixa sembla una revelació inevitable: quan arribe, no em sorprendrà gens. Però, no em pregunteu perquè, encara no sent que haja arribat. Paciència.

* * * * * * * *

Un estrany incident informàtic em fa dubtar si podré escriure una nota de felicitació de Nadal durant els pocs dies que falten. Aprofitaré, per tant, per a felicitar-vos ara. Fins i tot la gent que viu aquestes dates des de la més pura rutina hauria de recordar que són eixes convencions les que eviten que el món (i el nostre món personal també) no es faça miquetes. Per la meua banda, aquest serà un Nadal magnífic amb la família, i un any nou amb més metes de les que probablement podré aconseguir: no per repetir-se cada hivern aquests llocs comuns perden la seua importància.

Queda pendent per a una altra ocasió recuperar una dimensió primigènia, religiosa, del Nadal, a la qual no he renunciat mai, malgrat la meua deixadesa dels últims anys. Siga quin siga el significat que tinguen per a vosaltres, gaudiu d’aquestes festes que recorden l’alegria del naixement de Jesús. Bon Nadal!

[Entrada original ací]