RC - Prejudicis

Fa mesos, quan vaig començar a pensar que el meu futur professional ja no era un futur, sinó un present perpetu, em vaig plantejar el que tanta gent m’havia animat a fer en ocasions anteriors: “Oposita!”, “Fes-te funcionari!”. Cobrar de l’Estat, el premi més cobejat de tot un país sencer.

Quan m’ho deien, abans, sempre responia que el simple intent de ser funcionari em pareixia una renúncia innecessària: no m’apetia gens passar a fer cada dia, cada any, la mateixa feina que milers de funcionaris més. Em repel•lia, en certa manera, un entorn en què els mèrits i capacitats solen obtindre escassa recompensa, i la deixadesa pròpia o aliena no acostuma a rebre cap classe de sanció correctora.

En aquesta equació entre les meues ambicions i la tediosa certesa del funcionariat, allò que ha canviat en els darrers mesos són les primeres, que no han deixat de minvar ni un sol instant, fent canviar el signe de la comparació. Poc a poc he vist com algunes capacitats i esforços no em rendeixen molt més que la simple i grisa antiguitat: m’he fet major, que no millor, en aquesta oficina. Tot ha anat massa poc a poc – he deixat de ser ambiciós, i potser he tardat massa en adonar-me’n. Com a resultat d’aquesta progressiva acomodació, ara ja no m’importaria gens ser funcionari, sinó tot el contrari: fer la meua feina bé, i prou – i oblidar-me de tot el que podria fer i no he trobat l’oportunitat de mostrar. La renúncia que això em suposava ja no és tanta, sinó una espècie d’alliberament.

Ho intentaré tan aviat com puga, no patiu per això. El que se’m fa estrany és que aquest intent no ha anat acompanyat d’una nova consideració d’aquest paper social del funcionari que em fera més fàcil adaptar-m’hi, que em deixés la consciència més tranquil•la, si voleu dir-ho així. Els meus prejudicis vers la institució del funcionariat continuen vigents: una categoria uniforme on hi ha gent que no fa un brot sense que se li note a l’horari ni a la nòmina, i gent que ben a gust faria el doble del que li pertoca només amb què se li compensara mínimament la voluntat (i que de vegades ho fa malgrat eixa manca d’incentius). I el que és pitjor: no és cap il•lusió de canviar aquest estat de coses el que em mou a intentar incorporar-m’hi, sinó una explícita renúncia, un raonament egoista que em diu “Ramon, tu pots fer-ho igual de bé amb menys esforç...”. Si atenem només a aquest sentiment, no meresc aprovar eixes oposicions que estic preparant, potser – i de vegades, una cosa que m’anima a seguir és saber que els altres, en el fons, no ho mereixen molt més.

[Potser no ho he explicat massa bé. Però allò important era deixar-ho escrit, qui sap per a quan: si no, acabaré pensant, al llegir-me ací, que l’únic que feia fora de l’oficina era mirar la tele... ]

[Entrada original ací]