Viena, fa un segle

Aquest mateix divendres vaig rebre una invitació formal per a acudir, “de forma presencial” (una expressió que ens delata als qui hem passat massa temps a la universitat virtual) a la reunió/ronda de cerveses del Patio, demà dilluns a València. Com ja li he fet saber personalment a un dels perpetradors de l’esdeveniment, em serà impossible acudir, perquè em trobaré a Elx/Santa Pola, corregint exàmens, estudiant un temari horrible, i redactant, amb la petulància que només proporciona la pràctica, algun dels meus treballs universitaris retardats. He de dir-li també a Guillem una informació que ell mateix ignora: si el meu compte de Google Analytics associat a aquest blog funciona bé, unes quantes de les visites que arriben a aquest espai (més de vint el darrer mes) provenen de la cerca que els seus admiradors fan del seu nom i cognom a Google. Aquest és un fenomen ben curiós, i em passava amb el meu propi nom+cognom abans que l’inclogués en el subtítol del blog: quan jo mateix em buscava al Google em trobava abans enllaçat des d’altres espais (que sí em citaven pel nom complet) que no en el meu. Ara ja no em passa, i quasi millor: si algú busca saber coses lletges de mi, que llegisca primer les que jo mateix m’he cregut capaç de confessar...

Tot i no poder acudir al Patio, aquest mateix cap de setmana sí he pogut tornar a abordar una d’aquestes petites metes de la sensibilitat que vaig deixar de banda fa alguns anys, i que ara, gràcies en bona part a la vida blogger (i a la “vida pirata”, que “es la vida mejor”, com deia la cançó), he sentit la curiositat de reprendre. He aconseguit, no diré com, algunes peces dels músics de la Segona Escola de Viena (Schoenberg, Webern, Berg), que des de fa un grapat d’anys i fins ara mateix representaven el primer territori inexplorat més enllà de la particular (i limitada) Història de la Música que coneixia d’oïdes – la millor manera de conèixer-la, certament. Feia massa anys que la música per a mi acabava amb Mahler (mort en 1911), i com a molt els meus darrers intents han pretès més omplir alguns buits en la seqüència cronològica i lògica (Wagner amb més èxit que Bruckner) que no ampliar-ne els límits (per l’altre extrem, les meues incursions en la música del Renaixement també han estat sempre tímides). Ara toca innovar una miqueta, encara que siga per a poder mantenir un decalatge de cent anys amb els músics que em són familiars i quotidians.

D’Arnold Schoenberg puc dir que va suposar una de les meues primeres lectures teòriques i estètiques al voltant de la música i de gairebé qualsevol altra activitat creativa: fou molt abans d’estudiar Humanitats, i la meua única referència amb què comparar les seues reflexions sobre Harmonia era potser el poc que sabia sobre ciència o sobre matemàtiques. Llegint a Schoenberg i sobre Schoenberg vaig extreure dues conclusions: la primera, que el seu intent estètic d’avantguarda (el dodecafonisme, sobretot) era fruit d’una responsabilitat sincera i honesta per continuar la tradició musical occidental. En aquest sentit, el de Segona Escola de Viena (que els equipara als Haydn, Mozart, Beethoven) és un títol que fa plena justícia a aquesta admiració per l’herència rebuda que els dugué a intentar superar-la. Però la segona conseqüència, ara negativa, que vaig extreure, fou que el resultat d’aquest intent ultrapassava el que em sentia preparat per a escoltar i gaudir. Vaig creure que no hi havia altra manera d’aproximar-se a la música del meu propi segle que no fos mitjançant un estudi i un esforç que em posaven el gaudi massa lluny del meu abast.

Ara, amb una miqueta més de perspectiva, crec que el meu únic error en aquesta segona conclusió fou considerar il•legítima o inconvenient aquesta aproximació, més esforçada i subtil, al gaudi de la música: no era, en aquest sentit, tan distinta al meu descobriment del Bach o el Beethoven més obscurs, menys immediats, o a la meua pròpia apropiació estètica de quelcom tan complicat i bell alhora com les Matemàtiques que estudiava. Hi ha poques persones, probablement, que puguen traspassar el llindar del post-romanticisme (pel que fa a la comprensió d’un llenguatge musical progressivament més difícil, més ample en recursos): però no haver-me adonat, als meus vint anys, que jo tenia el bagatge i el temps per davant per a intentar-ho en bones condicions, fa doblement greu la meua renúncia. Deu anys més tard, he pensat que encara tinc mig segle per davant com per a no tancar les portes a noves sensibilitats: i aquest quartet de Webern que he escoltat mentre escurava els plats podria, perquè no, fent-se’m tan quotidià, tan íntim, com ho és ja tanta altra música - i com se m’hauria de fer el propi acte d’escurar, de què tan sovint fugisc...

3 comentaris:

Guillem Calaforra ha dit...

Home, això que dius dels admiradors (i per què no admiradores, ai!!!) em deixa de pedra. A banda que ja m'explicaràs com has arribat, tècnicament parlant a aquesta conclusió...
En tot cas, no cal ni dir (ara ho faig en públic) que estàs perpètuament invitat als blogs i no blogs, a les realitats i a les virtualitats, que em queden prop de la mà. I, com deia Harvey Keitel, "Now, gentleman, let's not suck each other's dicks just yet!". Continue.
L'arribada de ple al món de Schönberg i els seus amics és costosa, per què ho hem de negar. Moltes vegades m'he plantejat com m'ho faria per facilitar-hi l'entrada a algú reticent. Indubtablement la millor via d'accés és, precisament, la via Mahler. De fet, el primer moviment de la desena comença amb una melodia que, si no ho recorde malament (i ara mateix no puc comprovar-ho), empra deu de les dotze notes de l'escala temperada. Passar d'això a Verklärte Nacht és com passar d'un Rioja a un Ribera del Duero, diguem-ne. A partir d'ací, els Gurrelieder entren com si res, i després es pot triar entre el primer Berg, la Passacaglia de Webern o, si es tenen més ganes, la primera simfonia de cambra o el Pierrot de Schönberg. Quan un s'acostuma a l'atonalisme expressionista, la veritat és que el serialisme clàssic ja no demana un gran esforç de sensibilitat. Sí d'anàlisi, cert, però això, un centaure de músic i matemàtic ho té ben a l'abast de la mà...
El més curiós és que jo no vaig seguir un trajecte graduat i raonable com aquest. Ningú no me'l va plantejar mai. La gent, inclosos els músics professionals, simplement passaven del tema i punt. Vaig arribar a la Segona Escola de Viena començant per les Variacions per a Orquestra de Schönberg, continuant (!) per la Nit Transfigurada, després vingué el Webern de les Cinc peces op. 10 (!), després els Gurrelieder, i així successivament, sempre en un zig-zag desastrat i incoherent. Però bé està allò que acaba bé. Un dia, sense saber com, i a partir d'un comentari de Webern en una carta a Berg, em vaig adonar que el llenguatge aparentment fred i calculat de Webern emprava amb profusió un seguit d'intervals (de segona menor, i la seua inversió, la vuitena; de tercera menor i la seua inversió, la sexta) associats en Mahler a les passions més fortes de l'ànima. I des de llavors no he parat de gaudir-ne (fins i tot vaig fer el primer web sobre Webern d'aquestes latituds). I, en fi, m'he enrotllat com una persiana, perdoneu. Però és que el tema és apassionant.

Emili Morant ha dit...

La de procedir de manera sistemàtica i ordenada, fins i tot en qüestions que fariem bé de deixar a l'atzar de la troballa, és una de les conseqüències del meu "esperit de geometria", sovint fatal: anant pas a pas, no se sol arribar massa lluny. Però tinc la impressió que en el cas dels nostres vienesos serà la millor forma de descobrir el seu art. Si els resultats són satisfactoris, ja tindré excusa per a dedicar-li una altra nota al tema.

De moment, sí és certa una cosa: abans del "serialisme clàssic" sí que estic notant mostres d'un romanticisme-expressionisme bastant avançat, mahlerià, encara "no del tot" atonal, que demostra que els nostres músics posseien el que hauríem d'exigir a qualsevol creador suposadament d'avanguarda, fins i tot als dels nostres dies: un domini del llenguatge musical de l'època que justifica plenament els seus intents per anar més enllà.

Ja t'explicaré com sé això de les visites: però és cert que aquest blog ha rebut, amb més o menys regularitat durant l'últim mes, una visita diària des de la cerca "guillem calaforra" a Google. Aquesta regularitat obsessiva no sé si associar-la als admiradors o a algun secret enemic - o a la mania de buscar-se un mateix, que jo mateix practique, encara que amb menys freqüència... Malauradament, a partir de les dades de Google Analytics no puc dir-te ni el sexe ni el departament universitari (o extrauniversitari) dels teus perseguidors virtuals...

Anònim ha dit...

En la meua opinió, el fet de procedir sistemàticament, seguint un ordre raonable, és molt profitós en la música. Pense que si la meua formació en aquest camp haguera sigut més "lògica" probablement hauria arribat a fer alguna cosa de profit. El mateix puc dir de la filosofia. Però l'atzar, d'altra banda, dóna el plaer de ser el "creador" de les pròpies troballes. Tot és bo, sempre que hi haja a la base el principi bàsic de tot aprenentatge: l'interès, la passió. Sense això, qualsevol aprenentatge entra més en el camp semàntic de la tortura. O del càstig, per dir-ho de manera menys dramàtica. Al capdavall, qui vol aprendre aprèn, i qui aprèn està en millor disposició per a estimar. És un cercle viciós que agrada molt al meu amic el Magister Lullisticus...