El professor d'història, de Joan Francesc Mira

[Una nota llarga, massa llarga. Em prendré uns dies de vacances per a fer penitència. Però no li ho feu pagar al llibre, que és magnífic.]

He crescut alimentant un prejudici inconscient segons el qual hom llegeix, principalment, per a aprendre, i això ha tingut un parell de conseqüències sobre la meua aproximació a la literatura. La primera, negativa, és que he acabat per llegir bastant poc – no insistiré sobre aquest tema ja reiterat ací, per a evitar que aquesta simple constatació estadística sone a falsa modèstia. La segona conseqüència és ben positiva i engrescadora: quan hom ha fet com jo, equivocadament, de la lectura un exercici més o menys sacrificat de comprensió del món, d’ordenació d’idees i d’acumulació de coneixement, enfrontar-se a obres literàries riques, denses, suposadament complexes i exigents per al lector, esdevé un paradoxal alliberament, un petit esclat d’hedonisme intel•lectual. Això darrer és el que he experimentat llegint “El professor d’història” de Joan Francesc Mira: he gaudit surant, sense extraviar-me ni ofegar-me, sobre el dens corrent de consciència, d’experiències i pensaments del seu protagonista. He fet meu el món en descomposició del professor Manuel Salom amb una naturalitat potser només permesa per aquest meu biaix lector, i he compartit el seu estupor davant el món nou de trinca (i descompost ja d’origen) que veiem sorgir sobre les ruïnes del passat. Un plaer, el de la prosa de Mira, que no entenc perquè he esperat tant de temps a descobrir.

No tinc la menor formació en qüestions literàries, però si l’expressió “novel•la d’idees” té algun sentit, deu tractar-se d’un híbrid entre els fets i el pensament, entre una acció (ni trepidant ni hòsties) que té protagonistes de carn i ossos en un context versemblant, i una reflexió intel•lectual que ve inspirada pels mateixos fets, actors i situació. Podríem dir que és una novel•la que fa frontera amb l’assaig, si l’assaig no fos ell mateix un territori de frontera. Doncs bé: el llibre de Mira excel•leix en tots dos terrenys, el del relat i el de les idees. És la crònica, tendríssima i acurada, d’un any de transició en la vida d’un home que es jubila i té cura de la seua dona malalta, i alhora és la crítica demolidora del present que aquest mateix protagonista fa després d’haver dedicat tota una vida a comprendre’l, sense èxit aparent. Escrit per altres mans, o simplement amb altres protagonistes ficticis, aquest doble intent hagués acabat en una juxtaposició estèril: una trama amb excrescències ideològiques o un pamflet amb una tènue excusa argumental. No és el cas d’”El professor d’història”: els petits detalls de la quotidianitat del protagonista i les seues excursions per la Història Contemporània estan tan ben filats que aquests dos plans del llibre només poden ser separats per a fer-ne una anàlisi. Ho intentaré tot seguit, sense més intenció que explicar perquè m’ha agradat tant i animar-vos a llegir el llibre.

No es pot dir que la trama del llibre siga densa ni sorprenent, però la veritat és que a penes es parla, en les entrevistes i crítiques que he pogut llegir, del relat, dels fets, dels personatges: si fos pels titulars del que s’ha dit sobre el llibre, hom podria acabar pensant que el seu protagonista és l’arquitecte Calatrava. La sobtada revelació, la caiguda “paulina” del professor Salom a la porta de la seua facultat, dóna inici a una seqüència més o menys senzilla d’esdeveniments i a un desplegament dels personatges, sobretot del principal (i amb gran diferència respecte dels altres, secundaris). El propi professor és un home discret i desconcertat: basten uns pocs canvis (simples, però importants) en la seua vida per a disparar un vagareig constant sobre el món que l’envolta i la seua aparent inintel•ligibilitat. L’amor per la seua dona malalta està més ple de tendresa, de compassió, de gratitud, que no de romanticisme: és un sentiment madur i enriquit pels anys, que exigeix les paraules precises per a ser descrit sense excessos - i Mira sap trobar-les. Irene, l’esposa físicament impedida i condemnada a una mort ja pròxima, com a personatge representa bellesa, bondat, optimisme, alegria; com a idea, representa l’Antiguitat (és hel•lenista, com el propi Mira, que així aprofita el matrimoni protagonista per a desdoblar-se en home del seu temps i en amant del món clàssic). Però aquesta i la resta d’al•legories només poden funcionar si tenen per fonament personatges i situacions cisellats per la mà destra d’un bon narrador. Ja sé que darrere de la història i dels personatges hi ha el mite de Faust: però puc dir, en favor del llibre, que ha sobreviscut a la meua ignorància de la cèlebre obra de Goethe – sospite que els qui la coneguen gaudiran d’un nivell de lectura encara més ric.

Des del punt de vista intel•lectual, el professor Salom (i crec que en allò essencial podem identificar-lo amb el propi Mira) és un home modern, i això ve a voler dir, amb totes les precaucions amb què cal usar certs termes, que és un conservador. No un conservador “ideològic”, sinó un convençut militant en favor de la nostra continuïtat cultural amb la fecunda tradició occidental de què som part. És difícil expressar en un sentit polític aquesta posició personal de l’autor-protagonista, perquè curiosament aquesta tensió modernitat-postmodernitat no s’alinea fàcilment amb els dos eixos amb què solem interpretar la nostra realitat circumdant: l’eix clàssic dreta-esquerra i les nostres particulars qüestions identitàries. No és que no puguem sospitar que el professor siga un “valencianista d’esquerres”: però aquest tret del personatge-narrador apareix només secundàriament, defugint en tot moment la temptació pamfletària en què el cos tan sovint ens demana caure.

Hi ha una línia contínua, complexa i sinuosa, sí, però intel•ligible, que ens duu des de Grècia i Roma al Cristianisme, la Revolució Científica, la Il•lustració i l’Era Contemporània. Potser la nostra és la primera època en què tots aquests elements poden ser alineats en un mateix corrent aproximadament lineal. M’explique: només des de la nostra perspectiva allò que havien estat pols oposats en tensions històriques prèvies (Cristianisme i Antiguitat, religió i ciència, etc.) comparteixen una mateixa etiqueta (la de “tradició”) i una mateixa amenaça de ruïna, d’oblit simultani. És aquest risc, aquest bandejament de tantes coses heretades, aquest esnobisme frenètic, el que el professor Salom denuncia internament, el que el duu a interrogar-se si els seus esforços d’una vida sencera no han donat els fruits desitjats.

La consistència amb què s’exposa aquest conservadorisme és digna de lloança, i de cap de les maneres és un contrasentit que el divagant monòleg interior del professor avance en un caos aparent: les seues passejades intel•lectuals i vitals són atzaroses, sí, però la retícula de ciutat antiga sobre la que deixen petjada és d’una transparència cartesiana. Hi ha bona cosa de “logos” sota els paràgrafs esmunyedissos d’una vida interior tan rica: qualsevol confusió possible amb certes formes actuals de despetorranomància no és sinó un mal símptoma d’una confusió de fons. He llegit, en una crítica (no del tot positiva) del llibre: “És curiós que un professor que manifesta una desconfiança de pedra picada cap a la cultura contemporània s'expressi amb un estil que recorda l'avantguardisme més plumbi.” No puc estar d’acord, de cap manera. Els bons avantguardistes (Joyce, Schönberg, Picasso) són plenament moderns precisament perquè llurs ruptures foren el millor homenatge que podien fer a una tradició que coneixien profundament: per a nosaltres ja han esdevingut clàssics, una herència que cal reverenciar – i no crec que el professor Salom o Mira discreparen en allò essencial d’aquest judici. Els altres, els qui són novíssims abans de cap altra cosa, els qui capgiren qualsevol tradició perquè desvergonyidament la ignoren o no estan a l’alçada, els qui no s’han adonat que arriben cent anys tard per a ser avantguardistes, els qui prefereixen creure que estan inventant quan haurien d’estar aprenent...: eixa és la classe de “cultura contemporània” que ens convida emfàticament a ser conservadors.

Es pot no compartir la cosmovisió nostàlgica del professor, però aquest no seria, en cap cas, un argument contra la manera bellíssima en què ens ha estat transmesa. L’edat em fa impossible compartir la seua pensívola malenconia, però sí que puc fer meu el rebuig genèric a una postmodernitat que se’m fa massa sovint obscura i aliena. El meu coneixement de les nostres més preuades herències no està encara a l’altura del respecte que m’inspiren, però de moment puc sentir-me satisfet d’haver incorporat Mira com una baula pròxima, que m’ancora a la nostra única tradició possible.

7 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Si heu tingut el bon criteri de vindre a veure els comentaris abans de llegir la nota, podeu trobar aquests enllaços que també parlen del mateix llibre però amb més traça que jo.

Un text de Mira que conta una anècdota de la novel·la.
http://paper.avui.cat/article/dialeg/125121/revolucions.html

Un article de Melcior Comes:
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/faust_a_val_ncia_29765.php

Una crítica no tan positiva (Vicenç Pagés):
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=569379&idseccio_PK=1383

Dues entrevistes...
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=566960&idseccio_PK=1013
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008112500_39_523953__Cultura-Valencia-Disneylandia-para-adultos

i una altra entrevista llarguíssima de J. J. Isern:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/108811

Anotacions Rizomatiques ha dit...

una ressenya molt interessant, ben documentada i plena de recursos per a apropar-nos a la novel·la; el cert és que sabem poc quin és el camí més idoni (per això estem cercant-lo entre tots), però sí que sabem que la gent té ganes d'autoafirmar-se d'alguna manera; sembla que en termes generals -- fa moltes dècades-- els autors publicaven pocs llibres: és un sacrifici molt gran per a la natura, destruir arbres per unflar vanitats personals; per exemple, "Les Metamorfosis" d'Ovidi van sobreviure a Occident a partir de poc més d'una quinzena d'exemplars; ¿no vos ha passat mai a l'observar les taules de novetats bibliogràfiques dels nostres dies que hi havia latent com un dany ecològic, implícit i incommensurable?

Comtessa d´Angeville ha dit...

Mira és un geni, diguem que sóc un poc fans. Li tinc ganes a eixe professor d'història però tinc per davant set o huit de coses. L'últim que li vaig llegir va ser este estiu la traducció al valencià de La Divina Comèdia, i que encara tinc a la tauleta de nit. L'últim que he llegit, al voltant d'ell, farà cosa d'un mes, un assaig de diversos autors: EL MÓN I L'OBRA DE JOAN FRANCESC MIRA.

Deuria vosté llegir més només per a després poder-nos deixar ací tan bones ressenyes!

Enric Senabre ha dit...

M'has fet ganes de llegir-lo. M'agraden aquest tipus de novel·les i tu me l'has posada `perfecta.

Emili Morant ha dit...

M'alegra que les meues notes us animen a llegir els llibres que he tastat. Els toca a altres (als crítics, als bons coneixedors del cànon) situar cada obra en el seu context, en la trajectòria de l'autor, jutjar-la des d'algun paràmetre estètic més definit, etc. Per rebuscat i pesat que puga arribar a fer-me, el meu intent és un altre, més simple: dir que el llibre m'ha agradat i intentar explicar per què.

A més: ben sovint parle més de mi mateix que dels llibres que cite. Això, que és l'objecte més o menys explícit de les meues anotacions a la xarxa, és ben sovint un dels pitjors defectes que hom pot trobar, en alguna ocasió, en les ressenyes o crítiques "oficials" de la gent que s'hi dedica. Ací no només crec que no és un defecte, sinó al capdavall, l'únic motiu pel qual em puc sentir legitimat a parlar dels llibres que llegisc.

Apa, que a mi ja m'heu llegit prou!

adesiara (Juli Capilla) ha dit...

Emili, ja veig que el llibre està molt bé. Ens l'haurem de llegir.

Has fet un comentari molt ben argumentat: fa ganes de llegir-se el llibre d'en Mira.

Salutacions!

Carlos V ha dit...

Puff Emili, encara no m'l he llegit (em vaig fer en ell el dissabte passat) així que d'aci un temps tornaré a la Vida Diferida per vore les teus reflexions sobre Mira. Nomes pasava per a felicitarvos per la vostra propera celebracio!!!