Spleen - Epifania

La paraula de la setmana ha estat spleen: me l'ha feta descobrir (tot i que em "sonava" vagament) una crítica negativa d'un llibre que a mi, en canvi, m'ha semblat magnífic. Usem-la mesuradament, doncs.

Quan MMiP escrigué (o publicà) La fàbrica, els Reis Mags eren un mite esvaïnt-se, i l'industrialisme un gris present desmitificat. Jo no havia nascut: ho vaig fer poc més tard, i vaig créixer al temps que aquest mateix industrialisme tèxtil (la fàbrica de seda del meu poble) s'endinsava en les boires del record. El poble ple de dones amb davantals blaus, la sirena del canvi de torn que ens marcava els límits de les hores de joc... Ara ens toca a nosaltres mitificar: al capdavall, l'única alternativa és l'oblit del passat recent, i d'una herència mil·lenària.

EPIFANIA

El rei blanc
porta una barba de cotó.

El rei negre
porta una barba de carbó.

El rei ros
no porta barba.
Hi ha gent maliciosa que assegura
que és una noia.

Han arribat pel cantó del batan
amb l'uniforme empolsinat de borra
i ara es passegen dignament,
muntats en dòcils carretons mecànics.

Reparteixen
caps de color,
bitllots
i metxa:
matèria prima pel negoci.

Van a la seva perquè el temps, des d'ara,
també compta per a ells.
Els moderns sistemes de treball
no respecten els mites.

Tanmateix les dones encara surten
al cap de la màquina
i comenten la rara pervivència
del misteri.

Això sí: no hi ha estrella.


Miquel Martí i Pol, La fàbrica (1970-71) en Poesia completa (labutxaca, ed. 62)

3 comentaris:

guillem ha dit...

Hi ha un clàssic de Baudelaire que es titula, precisament, La spleen de Paris, font segura de la pedantesca utilització que en fa l'autor d'aquesta crítica que cites.
A mi, la veritat, el llibre de Mira m'ha agradat, tot i que preferisc Purgatori. La característica més notable de les llarguíssimes frases que deplora el crític és, precisament, que no es fan gens pesades, són aèries, amb un ritme acuradament calculat, hipnòtiques. De la crítica que fa de la ciutat de València no tinc res a dir, tret que hi estic d'acord i pense que en realitat es queda molt curt (ell parteix encara de l'amorodi, i jo aquesta fase ja l'he passada). Només trobe a faltar en El professor d'història una mica més de trama, de fets, d'argument, de moviments. Però he de reconèixer que la vaig llegir en un bufit. Jo és que, sincerament, li tinc molt de carinyu al Mira narrador, tot i que m'agradaria que fera més assaig literari, per exemple.

Emili Morant ha dit...

Subscric el que comentes de les frases inacabables del llibre: en alguna ocasió m'he aturat, llegint-les, a escoltar-ne els ritmes, com si de decasíl·labs o d'alexandrins camuflats es tractés. Que Mira aconseguisca un ritme en la seua prosa que alguns poetes ni tan sols intenten en els seus versos és ja bastant significatiu. Potser eixa nostra percepció té a veure amb què som músics, no sé. Més probablement té a veure amb què m'he passat els Nadals escrivint uns versos infames per encàrrec, que ja veuran la llum en el seu moment...

Tinc ja escrita, i pendent de publicació ací mateix, una nota sobre el llibre de Mira. Si no ho he fet encara és perquè m'ha quedat un tant llarga, confusa i qui sap si excessivament laudatòria considerant la meua escassa perspectiva (és la primera narració seua que llegisc, i és curiós: vaig anar a la presentació de "Purgatori" i vaig acabar "comprant-li" i llegint la seua "Divina Comèdia"...). Penjaré la nota aviat: total, un cop la feina feta, no s'ha de perdre. I parlar massa bé d'algú és un pecat més perdonable que el seu contrari.

guillem ha dit...

De fet, són decasíl·labs (m'ho ha confessat ell mateix).