Lletra petita

Recorde perfectament quin fou el primer audiollibre que vaig escoltar en anglés. El seu títol era "Foundations of Western Civilization", i era un recorregut històric, en 48 lliçons de mitja hora, des de l'aparició de les ciutats a Mesopotàmia i Egipte fins l'era dels descobriments i la Reforma a finals de l'Edat Mitjana. En aquell moment jo no tenia costum d'escoltar res en anglés que no estigués subtitolat, i el meu "mètode" consistia a repetir l'audició de cada capítol abans de passar al següent, per a poder aclarir algunes paraules i copsar millor el context.

No puc dir que un curs d'abast tan general afegís massa coses al que havia hagut d'estudiar (i aleshores continuava estudiant) a la carrera d'Humanitats, però servia per a fer memòria, per a posar al dia el "mapa general" d'idees i esdeveniments que tan important crec que és per a orientar-se culturalment. Ara que cada detall és tan fàcilment accessible a la xarxa, no devem oblidar la importància i l'esforç d'anys i anys que demana aconseguir una correcta visió cultural de conjunt. Llicenciar-me en Humanitats m'ajudà en eixe propòsit, i els audiollibres que he continuat escoltant durant els darrers cinc anys m'han permés actualitzar-lo, aprofundir-lo.

Fa un parell de dies vaig adquirir per Internet el meu últim audiollibre (n'he escoltat molts, però n'he comprat només uns pocs jo mateix) de la mateixa productora de "càtedros ianquis" (Guillem dixit) que aquell primer (The Teaching Company). El títol és "Peloponnesian War", i és una sèrie de 18 hores sobre el gran conflicte entre Atenes, Esparta i els seus aliats durant el darrer terç del segle V a.C. No l'he acabat, encara, però el to general del curs és magnífic, com el de tants altres que he escoltat de la mateixa productora (fins i tot del mateix professor). No obstant això, no és de Tucídides ni de Pèricles de qui vull parlar per a acabar aquesta nota: les meues reflexions personals sobre el lloc i el paper de la cultura clàssica mereixen un text a part, que hauria d'escriure algun dia. Hui em limitaré a la comparació amb aquella audició primera sobre els fonaments de la civilització occidental: allà on fa cinc anys m'obsedia tenir clar allò bàsic, el marc general, ara he aprés poc a poc a gaudir del detall, a recrear-me en l'episodi, en l'estudi de cas. Allà (i aleshores) el que tocava era posar dates, referències, seqüències lògiques de fets; ara hi ha un senyor americà declamant l'oració fúnebre que Tucídides posa en boca de Pèricles (el "Yes we can" de la gran era del marbre...).

Tenia vint-i-cinc anys, aleshores, i em sentia massa major i massa cansat per a començar a formar-me com un home cult, com un humanista encara que fos de tercera, com un home de lletra petita: la comparació amb la meua llavors recentment abandonada trajectòria "científica" era desencoratjadora. Ara que en tinc quasi trenta-un sé que aquest neguit, aquesta sensació d'incompletitud, aquesta ànsia potser infantil, m'acompanyarà a la tomba. Probablement faré ben poca cosa visible, o útil, amb els meus petits sabers dispersos. Però mai no podré negar que m'han canviat la vida; i això, en nits com aquesta, m'és motiu suficient per a l'alegria, per a la pau que proporciona complir amb les pròpies expectatives, i per a fer simulacres de vanitat com el que acabeu, pacientment, de llegir.

2 comentaris:

guillem ha dit...

Molt interessant no sols el que dius, sinó també l'absència absoluta de comentaris de part del públic. Un indici de categoria, val a dir. No et sembla? I mira que m'he esperat dies a veure...

Emili Morant ha dit...

Home, Guillem, l'absència de comentaris, en general, és un indici de gairebé qualsevol cosa: "quien calla otorga", diuen. Jo mateix he estat intel·lectualment "offline" els darrers dies, però comence a sentir "el mono"...

Més que aquesta nota, que era un tant improvisada, una d'estes coses a què t'obliga el "mitjà" per a mantenir obert el "canal", el que pagaria la pena és aturar-se un dia a exposar la meua perspectiva al voltant de la Cultura Clàssica. En breu, i per si eixa nota extensa no arriba mai, la idea és la següent: ha arribat l'hora de considerar conjuntament la tradició grecollatina i la tradició cristiana com un fonament unitari, com un substrat aproximadament continu de les nostres formes actuals de vida, laica, tecnificada, industrial. Potser fa cinquanta anys, la tradició clàssica era part d'un passat engrescador i inofensiu, mentre que el cristianisme gaudia d'un vigor social i intel·lectual disputat, combatiu i combatut. Tinc la sospita que ja no és el cas, i que la distància que la nostra vida actual ha obert amb el Cristianisme justifica una fusió amb el Món Antic, un estudi si no conjunt almenys des dels mateixos pressupòsits de "fonament de la civilizació". Per als joves d'avui dia, tant se val una jove nueta dins una clòtxina que un vell barbut amb unes claus penjant: Venus i Sant Pere tenen la mateixa transcendència simbòlica per al públic general, ben escassa. Per al que "som", en el sentit més profund i més vital, la importància és cabdal. Ara que ja no ens sabem el "Pare Nostre" de memòria, potser toca estudiar-lo a classe i fer-ne comentaris de text: com uns versos d'Ausiàs, com el mite de la caverna.

(Ni ha quedat breu, ni ha quedat clar, ho intentaré de nou un altre dia...)