Sant Francesc de Borja

[Un comentari igualment llarg, però més autoritzat, més "canònic", sobre aquests mateixos temes i llibres el podeu trobar ací.]

2010 serà l'any de l'apoteosi borgiana a Gandia i la Safor. Se celebra el cinqué centenari del naixement de Sant Francesc de Borja, descendent de rei i papa, virrei de Catalunya, quart duc de Gandia, tercer general de la Companyia de Jesús i patró de la seua ciutat. Les meues anunciades (i merescudes) vacances m'impediran donar testimoni dels primers mesos d'aquest esdeveniment tan carregat simbòlicament (i pressupostàriament, supose: és any preelectoral!). Però almenys sí podré dir alguna cosa sobre el preludi llibresc que se li ha donat a l'any Borja: un parell de biografies de Sant Francesc que han vist la llum a temps per a que la gent puga demanar-se-les per a regal aquest Nadal i arribar a l'efemèride amb els deures fets.

Sabia que Josep Piera estava preparant una vida de Sant Francesc per a l'ocasió, com havia fet fa uns pocs anys amb Ausiàs Marc aprofitant un altre centenari. Ell mateix ho havia comentat públicament en algun acte cultural, i jo mateix havia rebut altres notícies del que havia de ser la seua contribució a l'any Borja gandià. Però el que no hauria cregut mai fins que ho vaig veure en directe per Gandia TV és que eixa esperada biografia resultara guanyadora del premi local de narrativa, el Joanot Martorell: una decisió tan polèmica que no és gens estrany que algunes de les primeres declaracions respecte a la concessió del premi foren d'autojustificació. Els amants de les conspiracions literàries (que en segons quins cercles abunden més que els seguidors del València CF) han trobat en el cas els millors ingredients per a l'elucubració i la maledicència: un escriptor de Gandia guanya el premi de Gandia, del qual ha estat organitzador, jurat freqüent i recent homenatjat, amb una biografia del sant patró de la ciutat coincidint amb el cinqué aniversari del seu naixement. No sé si aquesta cadena de coincidències és la millor carta de presentació per al llibre, però jo que l'he llegit puc dir que m'ha agradat bastant; intentaré explicar perquè tot seguit. Una cosa és clara: si fins i tot l'immortal cavaller Joanot Martorell s'ha inclinat davant del sant patró, és que la que ens espera l'any vinent és grossa, ben grossa. Jo mateix ja estic escrivint una obra en vers sobre la vida sexual de María Enríquez (l'avia del sant) per a presentar-me al premi de poesia de l'any que ve.

"Francesc de Borja, el duc sant" és una documentada recreació de la vida d'un personatge fascinant. Si he entés bé Piera les ocasions en què ha descrit la seua "relació" amb Sant Francesc, la seua descoberta d'un home cabdal del segle XVI, ell mateix s'ha vist apassionadament sorprés per les variadíssimes dimensions d'aquest home, que fins ara en l'imaginari col•lectiu dels saforencs ha estat poc més que una icona beata però que faríem be de rescatar simbòlicament, culturalment, humanament. Tal i com Piera el presenta, a mi també m'ha captivat: tenim a la vora de casa algú bastant més gran que un nom o una estampeta, algú que coneix de prop grans personatges del seu temps en les més variades circumstàncies (com a xiquet cortesà, com a virrei, com a duc de Gandia i gran d'Espanya, com a jesuïta). Garcilaso de la Vega mor als seus braços, l'emperador Carles el té primer com a home de confiança i el reclama després per a ben morir en els seus darrers dies a Yuste, Santa Teresa de Jesús troba en Borja seguretats front als tentacles de la Inquisició (de què Francesc haurà de fugir més endavant, al seu torn), i Ignasi de Loiola veu en Francesc el Leo Messi de la Contrarreforma (i que Sant Borja em perdone per aquest símil futbolístic).

No és la primera vegada que confesse que he llegit massa poc de Piera. Tinc entés que fa una literatura molt personal, del gaudi de la qual m'hauria de sentir més pròxim que un lector més convencional - un motiu més per a reintentar-ne la lectura. Però qui s'adrece al seu llibre sobre Sant Francesc amb la por, el prejudici o l'expectativa de trobar-se una reinvenció poètica del personatge s'equivocarà del tot (a mi m'ha passat, en part). La prosa amb què se'ns conta la vida del duc sant és mesurada i senzilla, més documental que novel•lesca, més pendent de la correcció i l'eficàcia que de filigranes o excursionismes lírics de cap classe. Així, els paràmetres amb què hauríem de mesurar el llibre no haurien de ser tant els estrictament literaris (el plantejament "pedagògic" del llibre limita les possibilitats, en eixe sentit) com els relatius al rigor històric de la reconstrucció del personatge. I clar, profà com sóc en la matèria, no puc saber fins a quin punt el llibre es correspon amb fets documentats. La meua sospita és que sí, que Piera treballa des d'un profund coneixement de causa, que ha estat exquisidament assessorat, i que el propi estil de l'obra transmet efectivament aquesta voluntat de rigor. Però aquest salt des d'allò estrictament narratiu a consideracions de tipus historiogràfic em porten a parlar de l'altre llibre sobre la vida del sant que ha vist la llum quasi simultàniament.

És una "llàstima", en certa manera, que l'única comparació que puc fer amb una altra biografia recent del Sant siga amb un text també escrit per Piera: una obra encarregada per l'Ajuntament de Gandia en col•laboració amb dos il•lustres historiadors gandians, Santiago La Parra i Ximo Company, que ha publicat Bromera en la seua col•lecció de gran format. Dic llàstima perquè, d'haver sabut que Piera publicaria una "vida completa" del sant hagués resultat potser més interessant, més enriquidor que fos algun dels altres col•laboradors qui en narrés la vida, però no ha estat així. El llibre, magníficament il•lustrat, sobre Francesc de Borja, té tres parts diferenciades en tema i to: una introducció general a la família Borja a càrrec de Santiago La Parra (de qui ja vaig poder seguir un magnífic cicle de conferències ara farà tres anys), un resum de la vida de Francesc a càrrec de Josep Piera (que difícilment podia resultar en més que un resum de la seua biografia "llarga" de què he parlat més amunt), i un assaig sobre els aspectes artístics i espirituals del sant a càrrec de Ximo Company (que m'ha semblat interessantíssim, entre altres motius pel to, inusual, en què reivindica el sentit de la "santedat" en els nostres temps, a mig camí entre la reflexió de l'historiador i les preocupacions de l'home de religió). El treball de divulgació fet pels autors, l'ajuntament i l'editorial és immillorable, tot i la meua sospita, abans apuntada, que intercanviar els papers o els temes entres els tres col•laboradors hagués evitat redundàncies i ampliat perspectives.

L'any Borja promet. Crec sincerament que el personatge, de qui intentaré continuar aprofundint en els detalls històrics, mereix una celebració d'aquesta magnitud, que hauria de gaudir del consens tant de la gent de Déu com de la gent de País (o si em permeteu una altra simplificació ridícula, de la dreta i l'esquerra). No recorde si fou fa un any o dos, en un acte de la Setmana Literària gandiana, un membre del públic d'aproximadament la meua edat (a qui no coneixia ni puc recordar ara la cara) va expressar la seua protesta per dedicar tants diners i una tan fastuosa commemoració a algú com Sant Francesc, a qui va caracteritzar com a poc menys que cabdill d'una secta genocida i un violador dels drets humans. Jo mateix crec haver acumulat suficients intervencions descarades i destrellatades "des del públic" durant aquests anys com per a saber-me "vencedor" en el meu tram d'edat, però apostaria no haver-ne dit mai una tan grossa. Tinc la sospita que, com a espectador cultural d'aquesta comarca, em sent més a prop de les preocupacions i sensibilitats de la generació que em precedeix que de la que, per edat, em correspon. El dia que es produisca el relleu generacional dels nostres protagonistes culturals i cívics, faré bé de no abandonar la meua butaca entre el públic: tot allò que l'any 2010 tindrà d'apoteosi podria tindre-ho també de crisi, de relleu. He mig promés que tornaré, en part, per a contar-ho.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Sí, senyor, ja hi ha prou de respectar les vaques sagrades. Qui vulga honra, que se le guanyi, i que es deixi de tripijocs patètics al servei de la vanitat. Per a guanyar certs premis has de mamar-li-la a segons quins meembres de segons quines capelletes. Ja els va bé, ja.

Emili Morant ha dit...

Vaja, l'única "vaca sagrada" de qui recorde haver parlat és Sant Francesc de Borja...