Poeta inèdit (3/4)

III

Tornem al nostre poeta inèdit, i a un dubte que havíem deixat en l’aire. Si ell fa la classe de poemes que vol escriure, i hi ha algú (segur que jo no sóc l’únic) que els acull com la classe de poemes que vol llegir, què hauria d’importar allò que un tercer opine? Doncs sí, importa, a efectes pràctics. Entre la cançó del trobador i la balconada de la dama sempre hi ha hagut obstacles, com per exemple la vigilància d’un gos perillós (no és potser la metàfora més digna per a descriure la noble responsabilitat del filtre editorial, però intentem seguir-la). Hi ha els qui creuen, de forma sincera o acomodatícia, que els obstacles entre qui crea i qui rep tenen un valor positiu, de selecció. Puc incloure’m, aproximadament, entre ells: tots sabem que bona part de la passió, l’esforç i la desesperació creativa del trobador són fruit justament de la dificultat d’allò a què aspira. Però això no deixa de tenir el seu preu: posa, en la pràctica, les preferències del gos vigilant per davant de les de la dama, que triarà sempre, sí, però en segon lloc.

Fins on arribe a entendre-ho, el filtre principal que separa un poeta dels seus lectors a casa nostra és el de guanyar un premi literari. Bona part dels pocs llibres recents (no només en vers) que he llegit tenen la referència d’haver “guanyat” ací o allà, çò és, d’haver convençut un grup de tres, quatre o cinc lectors qualificats que mereixien (abans que els altres) ser publicats i gratificats econòmicament. Doncs bé, allò que he pogut llegir com a “premiat” és, en general, bastant distint als versos del nostre poeta inèdit. No he dit “millor” o “pitjor”, ni és el que m’interessa, ara, sinó diferent, incommensurable en el seu sentit matemàtic (que és l’etimològic: que no poden ser comparats amb una mateixa mesura). I això resulta preocupant, no sols per al poeta que pretén arribar al seu públic, sinó per al públic mateix: la dama acull només a la seua alcova els qui el gos ha deixat passar, i ignora si els qui han quedat fora són ja no millors o pitjors, sinó senzillament “distints”.

Hi ha mil formes de ser “distint”. L’arquetípica és l’actitud de ruptura, mig real mig fingida, amb allò tradicional, dominant o comú: “originalitat”, en diem, quan pretenem posar-la en valor. Aquesta postura de trencament, de canvi de tendència, té un curiós avantatge si més no psicològic: rep bona part del seu pedigrí, de la seua força motriu, del rebuig que altres (els “antics”, els “acadèmics”, els “famosos”) en facen d’aquest canvi, i s’alimenta de la nostra ja centenària fascinació per allò nou. La seua estètica és sorollosa: ve acompanyada d’un programa (ben sovint generacional, quasi juvenil) que afegeix a la creació la provocació i un cert proselitisme grupal. Però, ai del “distint” discret i mesurat, solitari, pacient, silenciós. El nostre poeta inèdit sosté la seua distinció sobre pilars antics, i el que reclama és una continuïtat digna amb allò que aprecia, no la seua histriònica abolició. Del seu hipotètic isolament no traurà cap avantatge, car no té burgesos que espantar: havent ja creat, la seua principal aspiració és ser llegit.