Tardor a casa

Deuria haver-vos-ho dit abans, però ja fa més d'una setmana que estic treballant, gairebé des de principi de curs. Es tracta d’una substitució de tres mesos, en principi, aproximadament fins Nadal (espere que inclòs: preferisc estar de vacances que en l'atur durant eixos dies). Però el més curiós de tot plegat és on treballaré durant aquest temps: al costat del meu poble, en la modalitat nocturna del Batxillerat del mateix institut en què vaig estudiar fa quinze anys. Algun dia, si trobe l’ocasió, parlaré de l'ambient plàcid, de la calma gairebé lunar amb què se succeeixen les classes cada vesprada i nit: una situació quasi irreal comparada amb la intensitat del dia a dia d'un centre de Secundària. Hui em conformaré amb dir que m'alegre d'aturar, almenys durant tres mesos, el desarrelament que suposa canviar cada pocs mesos o anualment de lloc de feina, d'alumnes, de llibres. En el millor dels casos, encara em queden uns quants anys de nomadisme docent, però aquest parèntesi de proximitat i seguretat hauria de resultar d'allò més fructífer. Acabar el meu treball final de Màster ("tesina doctoral", en deien abans, però no sé si ara serà el mateix) serà la primera de les meues prioritats durant aquest temps.

El canvi d’estació (almenys pel que fa a l’oratge) ha coincidit amb la celebració, aquest passat dissabte, del casament d'un vell amic (i fins fa poc, company d'oficina). La barreja de fred, pluja i excessos, més de menjar que de beure, del cap de setmana m'ha passat factura, i encetaré aquesta tardor patint la classe de febleses que fins fa uns pocs anys m'eren del tot desconegudes. El meu lleu constipat em farà encara més casolà durant uns dies, si això és possible. Però aquests daltabaixos de salut no són excusa per a no dir, en aquest racó expressament reservat per al testimoni, que mai m'havia sentit tan a prop com aquests dies de les metes que em vaig marcar fa un parell d'anys, i que conserven intacta la seua vigència. Em calia deixar-ho escrit: no tant per mi, que ja em sent ple, ni pels pocs que em llegiu ara, com pel moment futur, indesitjat però probable, en què convinga sembrar de nou les velles esperances i rellegir quina classe de fruits poden donar. Com ja sabeu, aquesta confusa nostàlgia de futur ací l'anomenem la vida diferida.