Bon Nadal

Enguany ha estat el meu primer any de mestre, i he volgut cloure’l recordant-vos aquest inspirador passatge d’infantesa (tot i que d’aquesta natural rebel•lia ara en diríem “adolescència”, “crisi de valors”, “descontrol paternal” o exageracions semblants):


Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se’n tornaven, el xiquet es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonaren. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seua intel•ligència i de les seues respostes. (Lluc 2, 41-47)

Ben bé podria passar que tot allò que aquests dies representen i signifiquen fos un enorme error, un malentés gegantí que va solidificar en unes poques narracions mítiques i que els segles han sepultat sota pàgines i pàgines de pensaments, esperances i ràbia. Així les coses, Jesús de Natzaret seria, simplement, i només això: el més rellevant dels Pares Fundadors de la nostra humil civilització, la carn d’un símbol, els ossos d’una passió inútil. Als qui creieu una tal cosa, vos desitge el millor per a aquest Nadal i l’any vinent. Als qui, malgrat tot, persevereu en l’error, als qui compartiu amb mi aquesta vella i noble aposta pascaliana, aquesta fe nostra que es perd en els segles, no cal dir que també: que el desig de saviesa, amor i pau del jove Jesús vos acompanye tot el 2009.

[Imatge: "Jesús entre els doctors" de la Capella Scrovegni, Giotto di Bondone (1267-1337)]