El mestre que vull ser

La simple transmissió unidireccional de coneixements del professor als alumnes és, segons els cànons de la bona pedagogia, una etapa superada i arcaica de la nostra història educativa. No hi ha text al respecte que no incloga una o més frases equivalents a aquesta, incloent el que jo mateix vaig redactar fa dos anys i que, amb lleugeres modificacions, defensaré aquest divendres davant el tribunal d'oposicions en la segona fase del procés. (La primera bé, gràcies: un tema no massa brillant ni original, però correcte).

Però ara i ací que no ens sent ningú, m'agradaria dir una cosa tan òbvia com la proverbial nuesa de l'emperador, i que potser per això mateix és tan difícil d'escoltar o de reivindicar. La pura i simple transmissió unidireccional de coneixements és un art mil·lenari en què han excel·lit tant homes il·lustres com anònims, que no està a l'abast de tothom, i que ha inspirat l'amor pel coneixement de moltíssims alumnes, que difícilment hagueren preferit participar en les seues classes d'una altra forma que no fos seguint la paraula, el gest, la passió d'un gran mestre. Si em pregunte quina classe de professor de Matemàtiques m'agradaria ser en el futur, eixa ve a ser la resposta: algú que sàpiga contar les coses difícils de la manera més fàcil i clara, i que siga just amb els seus alumnes fins i tot en la ben comuna circumstància d'haver de donar-los mastegat el que per a ells sols els resultaria com a mínim indigest. Potser no l'aconseguisca mai, però no cometré la indignitat de devaluar aquest propòsit.

Mentrestant, si per a poder gaudir d'eixa oportunitat desitjada he d'exposar raonadament els mil i un motius per a fer el contrari del que pense, no sentiré cap classe de penediment ni de vergonya. En això estem: en pocs dies, tan aviat com se'ns desvetlle el final, sabrem si la farsa ha estat tragèdia o comèdia.