El cos deshabitat, d'Esperança Camps

D'ací una hora estaré a la televisió de Gandia parlant del darrer llibre que he llegit, "El cos deshabitat" d'Esperança Camps, de la mateixa forma que ho vaig fer fa setmanes amb "El soroll de la resta" de Francesc Bodí. El ressó de la novel·la a la blogosfera ha estat ja notable, i al mèrit del llibre cal afegir la condició de "blogger" (ja s'aclariran sobre com cal dir-ho en català) de la seua autora, que sempre fa més fàcil que els camarades de xarxa el llegisquen i comenten. Els qui fan l'esforç generós de multiplicar-se com a escriptors, al paper i a la xarxa, es guanyen de sobres aquesta nostra predisposició positiva i aquesta xicoteta "propaganda" que els fem, tan difícil d'aconseguir en altres mitjans de més audiència.

Tal i com vaig fer amb el llibre de Francesc Bodí, no parlaré extensament d'allò de què tracta el llibre perquè ja n'han dit moltes coses, els qui l'han llegit abans que jo: l'autora ha recollit en aquesta pàgina moltes referències que he consultat després de llegir la novel·la per a no fer el ridícul hui a la tele. Com a molt, exposaré un cert dubte que he tingut just després d'acabar-la, que he estat comentant privadament amb Marta, i que la lectura d'aquestes altres anotacions a la xarxa m'ha ajudat a resoldre.

"El cos deshabitat" és la successió alternada de dos monòlegs: el d'un escriptor que tot just acaba de morir d'un accident de moto (capítols imparells), i el de la seua vídua (capítols parells). Gairebé l'única coincidència que revelen aquestes dues perspectives és el fet que, per a tots dos, el matrimoni ha estat una farsa, una contínua aparença que acceptaven per la seua comoditat i els seus beneficis socials. L'execució literària d'aquests dos monòlegs és magnífica: la forma en què el mort i la vídua comuniquen els seus sentiments, frustracions, estats d'ànim és una espècie de flux de consciència, erràtic però coherent amb la forma de ser de cadascun d'ells, tan distints, tan incompatibles.

El constrast de veus del matrimoni, la crònica de la seua buidor passada i la reacció al final sobtat del marit, constitueixen el punt fort de la novel·la, tal i com jo l'he entesa. El meu error inicial d'interpretació, que tot seguit explique, té a veure amb una conseqüència lògica i honesta d'aquest plantejament narratiu. A banda de l'exploració de les misèries de la parella de narradors, la història gira al voltant d'un tercer personatge misteriós: un ex-nazi ja vell que viu a la casa del costat dels protagonistes a Menorca, i a qui una organització secreta vol fer pagar els seus crims contra la humanitat. Si d'una banda els monòlegs resulten un recurs riquíssim per a cisellar els dos personatges principals, de l'altra tenen conseqüències per a la trama a què no estem acostumats: la redundància i el desordre tan adients, tan pròxims a la forma en què els brolla el pensament als narradors, estan molt lluny de la classe d'ocultacions calculades i de girs sorprenents amb se'ns presenten tan sovint els fets d'una història. Ni tan sols una seqüènciació temporal de fets ajuda a que la trama guanye en "intriga", donat que la primera cosa que sabem d'aquesta sucessió és el final, la mort d'un dels protagonistes, a qui poques coses noves poden passar-li a l'altra banda de la línia. I el coneixement dels mecanismes ocults de la "conspiració general" de què el protagonista masculí és instrument queda limitat al poc que ell ha arribat a saber: el monòleg pot respondre directament qualsevol qüestió sobre la vida interior els personatges, però només molt superficialment a l'esquema en què es veuen involucrats.

La primera reacció que hom pot tindre (jo l'he tinguda, tot i que només parcialment, conscient de la paradoxa) és que la trama queda un pèl curta, que "passen poques coses" i que algunes queden sense explicar. Però és una falsa impressió, causada per la forma coherent amb què l'autora deixa fluir les veus de principi al final, prescindint dels artificis propis del suspens en favor d'un altre artifici, el que realment li interessa: el de fixar literàriament el pensament de dues persones (una d'elles un mort recent, per si sembla poc). Potser és culpa de la gent que fa contraportades, que s'entesta en vendre'ns misteris misteriosos i una història "que enganxa", fins i tot quan entre els millors mèrits d'un llibre està el de volar per damunt d'aquestes convencions.

Però no feu cas de les meues cabòries i llegiu el llibre. Això és el que faré a Gandia TV ara quan hi vaja: recomanar el llibre per les seues virtuts intrínseques, i no per la facilitat amb què em desperta reflexions pseudoestètiques. Les coses massa rares només sé posar-les per escrit, en directe és millor callar-se-les...