Collage i narrativa

Amb la important excepció de la pedofília, tinc un grapat de coses en comú amb C. L. D., el protagonista del llibre "El col•leccionista de fades" de Josep Ballester (editat per Bromera). Tots dos ens dediquem a ensenyar matemàtiques, duguem una vida rutinària i sense més sobresalts (aparentment) que la de qualsevol altre i mantenim l’hàbit d’escriure un dietari, el d’ell més secret que el meu, però igualment esquitxats d’obsessions recurrents i d’observacions tan pedants com diverses sobre el nostre món circumdant. Això sí: el temps i l’energia que ell dedica a fotografiar xiquetes i evocar-ne les olors íntimes jo l’he repartit entre vicis més innocus.

Tanmateix, tot i les nostres afinitats he estat incapaç de connectar amb la història de C. L. D. tal i com el llibre ens la presenta: i no tant per l’escabrositat de la desviació sexual del protagonista, que quasi sempre es narra de forma sublimada, lírica, amb una correcció victoriana, sinó per una qüestió d’estil, de plantejament. El mínim intent que segueix d’explicar aquesta distància, aquest fracàs meu, no té tant la intenció de “desrecomanar-vos” el llibre (que a altres els ha agradat bastant més que a mi, incloent al jurat que li va concedir un premi tan important com el d’Alzira l’any passat: més avall teniu una llista de comentaris positius de l’obra) com d’acabar parlant de mi mateix, dels meus gustos, prejudicis i limitacions. “El col•leccionista de fades” està concebut com si es tractés del dietari personal d’un pacient trobat entre els papers de Sigmund Freud. I és justament la coherència amb què aquest plantejament és perseguit el que m’ha desconcertat del llibre. Entre les característiques d’aquest dietari hi ha la brevetat (i escassetat) de les anotacions en què es narra alguna acció, la reiteració en els temes i en la forma de tractar-los, la freqüència amb què el protagonista s’abandona a eixa classe d’hipersensibilitat lírica que tan sovint ens espanta quan llegim alguns blogs dels d’ara (jo mateix no estic verge d’aquestes escapades tan obscures com supèrflues), i la forma abrupta i escassament relacionada amb la “trama” amb què s’encaixen aforismes o consideracions sobre la vida cultural de l’època, la religió, l’art, les matemàtiques, o el propi hàbit de l’escriptura personal i secreta (un altre tema en què els bloggers hauríem d’evitar caure amb tanta facilitat).

Per resumir-ho amb les meues paraules: quan més s’acosta el llibre a la versemblança en continguts i estil d’un dietari personal, més s’allunya de la “narrativitat”, d’aquest fluir natural de les històries que ens sol atraure de les novel•les. Reduït a allò que puga tenir d’essencial (per a la construcció del personatge i la seqüència de fets del llibre), el dietari de C. L. D. quedaria tan retallat com aquest meu o el de tants altres, de 200 a 20 pàgines, evitant redundàncies, elucubracions de valor dubtós o divagacions matemàtiques que potser siguen millor enteses pels qui no heu dedicat tants anys com jo a estudiar-les. Caldria la màgia i l’art d’una veu de narrador per a que la vida de C. L. D. (o la meua, o la vostra) alçara el vol i atrapara el lectors: però aquesta és la primera de les renúncies deliberades del llibre, el seu axioma estilístic, i les seues conseqüències són seguides fèrriament al llarg de les seues pàgines.

La digressió anterior, com ocorre en tantes ocasions, no ha pretés fer del llibre en si un tema sinó un mitjà per a arribar al meu reiterat “classicisme” (els qui no el compartiu podeu dir-li “conservadorisme estètic”, o “virus comercial”, tant m’és): hi ha intents literaris que, tot i que crec comprendre’ls en la seua “lògica interna” no m’arriben a l’ànima. En especial, no és el primer cop que l’estratègia del “text dins del text” em deixa un tant gelat, com si el que esperés d’una novel•la és l’escalfor d’una llar encesa i la gràcia i l’abundor de recursos de qui conta rondalles, i no un collage de textos juxtaposats, siguen dietaris, testaments o converses de Messenger. En comptes de cartes (tan ben treballades per a que puguen passar per “originals” que resulten avorrides de llegir) de Sigmund Freud trobades entre les pàgines d’un diari personal per un doctorand que les prologa i en fa les anotacions al peu de pàgina, jo hagués preferit la mà del cronista movent les titelles i contant-nos, per exemple, el moment en què pacient i doctor es coneixen a París; però reconec com d’injust és mesurar una obra amb el patró d’allò que no pretenia ser.

Ja ho he dit: sóc un “conservador”, i amb això en ment tot el que he descrit abans respecte a “El col•leccionista de fades” pot fer pensar a més d’un dels meus lectors que el llibre paga la pena de llegir, per atrevit, acurat, ambiciós, coherent (qualitats indubtables de la prosa de Josep Ballester). Però no deixa de donar-me què pensar el fet que en l’era del “storytelling”, en què els polítics en campanya o els noticiaris de televisió han substituït l’exposició d’arguments i fets pels mecanismes encisadors del relat, la narrativa puga permetre’s abandonar allò que té de més genuí. M’ha passat amb més d’un llibre darrerament, així que el problema ben probablement siga meu...

He sentit, en acabar-lo, la mateixa necessitat d’exposar la meua reacció al llibre com la que tinc ara d’evitar la propagació dels meus propis prejudicis, així que vos enllace altres opinions sobre el llibre (totes positives, i més autoritzades que la meua). Ja em direu la vostra si el llegiu.

http://oficidelector.blogspot.com/2009/04/laltre-costat-de-lespill.html
http://www.ecamps.cat/post/68268
http://manelalonso.blogspot.com/2009/05/el-colleccionista-de-fades.html
http://josepmanel.wordpress.com/2009/05/17/el-col%C2%B7leccionista-de-fades-de-josep-ballester/
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/05/el-colleccionista-de-fades-una-de-les.html
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/06/lucid-delicat-cosmopolita.html
http://1en2.blogspot.com/2009/06/el-colleccionista-de-fades-josep.html
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/07/una-obra-de-gran-sensibilitat.html

René i jo

Estic llegint per primer cop, amb un plaer sense mesura i quinze anys després de quan deuria haver-ho fet, el "Discurs del mètode" de René Descartes. La meua inclinació a les generalitats filosòfiques m'ha proporcionat, des de fa anys, una idea aproximada i esquemàtica de les aportacions revolucionàries d'aquest gran home a la història del pensament occidental. És d'aquest coneixement de segona mà d'on brollava la meua sospita que entre Descartes i jo hi havia quelcom més que una simple "afinitat professional". Certament, tinc sobre ell l'avantatge que donen quatre segles de filosofia i de ciència, i per això no puc acceptar moltes de les seues treballades conviccions. Però els progressos d'eixos quatre segles s'edifiquen, entre altres fonaments notabilíssims, sobre Descartes: nos sumus sicut nanus positus super humerus gigantis, som com nans que només veuen més lluny perquè es recolzen sobre els muscles d'un gegant. L'obsessió per la fonamentació rigorosa, la importància donada al mètode, i la humilitat i la moderació preventives amb què crec que cal enfrontar-se a allò que el mètode no abasta fan de mi un cartesià instintiu: ho era abans de xafar la Facultat de Matemàtiques, i la meua experiència universitària no va fer sinó esmolar aquesta meua compulsió analítica.

Però tot i ja saber o sospitar aquestes coses arrapades d'apunts, exposicions sintètiques o divulgatives i audiollibres diversos, l'experiència directa del "Discurs" m'està regalant quasi en cada paràgraf frases que diuen el que jo mateix pense d'una forma que jo no hagués sabut trobar ni superar. De totes aquestes píndoles de "trellat filosòfic", vos n'he copiat una que es troba en el capítol final del "Discurs". L'he triada no tant per la seua especial rellevància sinó perquè parla precisament d'aquesta reivindicació del text original (de la qual, en general, no sóc un entusiasta incondicional, però que en el cas concret del prosista magnífic que és Descartes jutge del tot justificada):

[...] aunque he explicado frecuentemente algunas de mis opiniones a personas de muy claro entendimiento, y aunque mientras les hablaba parecían entenderlas muy distintamente, sin embargo, cuando las repetían, casi siempre observaba que las cambiaban de tal manera que ya no podía reconocerlas como mías. Y me complace aprovechar la coyuntura para hacer un ruego a los hombres del mañana, y es que no crean nunca que las cosas que se les digan proceden de mí mientras no hayan sido expresamente divulgadas por mí mismo. No me sorprenden en manera alguna las extravagancias que se atribuyen a todos estos antiguos filósofos cuyos escritos no poseemos, ni juzgo por ello que sus pensamientos hayan sido muy irrazonables, puesto que figuraban entre los talentos más esclarecidos de su tiempo, sino que pienso solamente que se nos han transmitido falseados. [...] se hacen en cierto modo menos sabios que si se abstuviesen de estudiar aquellos que, no contentos con saber todo lo que en su autor [Aristòtil, principalment] está inteligiblemente explicado, quieren encontrar en él la solución a muchas dificultades de las que no dice nada y en las que quizá no pensó jamás...

Podeu trobar ací una traducció al català dels primers capítols del "Discurs" (no inclouen el fragment, que he copiat de l'edició en paper que li he agafat a mon pare).

De la nit al dia

Del meu pobre curs i mig d’experiència docent, les dues terceres parts corresponen a l’institut nocturn en què vaig treballar l’any passat (la modalitat lunar, més monàstica que vampírica, del mateix institut de Gandia on jo mateix vaig fer el BUP i el COU fa 15 anys). Aquest meu plàcid parèntesi del curs passat tenia, entre els seus pocs desavantatges, la possibilitat terrorífica que se m’oblidara com de complicada i dura és la realitat d’un centre “normal” de secundària, i em convertira en un inadaptat al sistema educatiu abans d’hora. Afortunadament, i com sol passar, a l’inici del nou curs les meues pors s’estan revelant exagerades: encara em queden un grapat d’anys per endavant per a entonar allò de “cualquiera tiempo pasado fue mejor”, “això abans no passava”, “a mi no em paguen per a fer açò”...

El primer contacte amb els meus alumnes de 3er, de 4at i del PQPI a l’institut de Pego (que és on estaré tot el curs) m’ha recordat el que vaig aprendre el meu primer dia de classe a Elx: que l’adolescència és “la natura humana posada a bullir”, i que això no és cap desgràcia, ni cap símptoma de la degeneració de la raça ni d’una irresponsabilitat paterna generalitzada. És el que toca: a eixes edats, en l’estat de naturalesa rousseaunià, elles haurien d’estar ja criant família i ells caçant mamuts (en la versió de Hobbes, elles moren parint i ells a la guerra). Que estiguen repartits en classes, arrenglerats de dos en dos en les seues taules i cadires ortopèdiques, i canviant de matèria cada 54 minuts durant sis hores no ens ha de semblar el mínim punt de partida exigible, sinó un miracle quotidià que no sempre aconseguim repetir.

És amb aquest ànim que vull començar el curs: si la del professor fos una tasca fàcil, no em molestaria en intentar-la. (Espere no haver de canviar d’opinió abans de Nadal...)

Concert inaugural del curs blogger 09-10

Dec haver escrit, en més d'una ocasió, que l'espontaneïtat no és cap virtut, i que hem de jutjar els actes per les seues conseqüències, més que per les intencions que els motiven. Doncs bé, si en algun moment heu quedat convençuts d'alguna d'aquestes meues tesis, agraïria que les oblidareu durant els dos minuts que dura el meu vídeo musical, que no tenia altre objecte que inaugurar d'una manera "distinta" la meua cinquena temporada com a blogger (això em recorda que he de recuperar encara un grapat de textos de les dues primeres i posar-los ací). El so i la imatge estan descoordinats: confesse que no és cap joc conceptual amb el títol del meu blog, sinó un error tècnic que no sabria com corregir sense tornar a gravar de nou - i no pense intentar-ho...



(He de dir al meu favor que al piano "de veres", i amb pedal, sona bastant millor, i no se sent el tic-tic de les tecles...) A la vostra salut, lectors i amics!

L'ull digital

Una de les coses que més recordaré de les meues recents visites als millors museus d'art dels Estats Units serà una escena que em va resumir, en uns pocs segons, els riscs de la nostra quotidianitat mediàtica, i l'absurda possibilitat que en comptes d'extensions dels nostres sentits, com predicava el pare McLuhan, les nostres omnipresents interfícies puguen ser usades de forma suïcida, devaluant les experiències potencialment més enriquidores.

Marta i jo estàvem al Museu d'Art Modern de Nova York, vagarejant per una impressionant última planta que recull el bo i millor de l'art europeu de la primera meitat de segle XX. Ja em resultava molest que permeteren fer fotografies a l'interior: això de veure una parella de turistes posant al costat de qualsevol quadre que jo volgués examinar amb un mínim de calma se'm feia tan inacceptable com, posem per cas, sentir algú parlar pel mòbil dins una església. Ens fotien a la resta de visitants, sí, però almenys ells guardaven un record personal d'haver estat al museu: ho puc entendre, tot i pensar que hagués estat millor prohibir-ho.

Però el més aberrant de tot em va passar mentre contemplava, des de la distància prudent de poc més d'un metre, una obra de Salvador Dalí que tots coneixereu, "La persistència de la memòria", que jo mateix (en una reproducció a gran escala) vaig tindre decorant la meua habitació de Col•legi Major durant bona part de la meua estada a Burjassot. L'obra és minúscula, del tamany aproximat d'un foli, i això em va sorprendre: la meua reproducció era de l'ordre de 10 vegades més gran, i per la profusió de detalls tan daliniana mai hagués pensat que l'original fos tan menut. Doncs en això i més coses tenia jo el cap quan se'm va posar davant una dona jove amb una càmera digital petita a la mà (fins i tot potser fóra un mòbil d'aquests que fan de tot, que allà als EUA tothom sembla tenir-ne un). Va apuntar l'objectiu vers el quadre, el va fotografiar, es va acostar més a la paret, va enquadrar dins la petita pantalla el rètol amb la descripció de la peça (l'autor, el títol, l'any, etc.), la va fotografiar i sense haver retirat en cap moment la vista de la pantalla es va desplaçar al quadre del costat per a repetir mecànicament la mateixa operació d'enregistrament, la seua íntima perversió del ritual de la contemplació estètica. En algun moment aquella dona havia substituït els ulls del gaudi, de la vida, per l’estrany plaer de l’acumulació digital, i ho vaig prendre a l'instant com una mostra certament extrema d’una tendència general.

Ja vaig pensar alguna cosa per l’estil fa uns mesos, quan vaig veure a tanta i tanta gent seguint els moments més emocionants del Misteri d’Elx a través de la minúscula pantalla dels seus telèfons mòbils. Potser ells creien estar guardant un record, quan en realitat estaven rebaixant allò genuí a la categoria de succedani. Deu ser una malaltia transitòria, pròpia de nouvinguts com som a aquest oceà mediàtic, a aquesta abundància digital on tot pot ser sistemàticament enregistrat i acumulat sovint al preu de deixar de ser senzillament viscut. No sé si nosaltres tenim remei encara: tot plegat ens ha vingut per sorpresa a una edat ja adulta. Però algú els ho hauria d’explicar bé als xiquets: a l’escola, a l’institut, on faça falta. No podem dedicar anys i anys d’escolarització a què aprenguen el que la major part d’ells no faran mai (llegir) i oblidar mentrestant la seua alfabetització mediàtica. En això darrer els convindrà fer-ho millor que nosaltres.