Tecnologia i ensenyament

Observant l'estat actual de l'educació pública, hom pot plantejar una qüestió paradoxal: al ritme a què l'escola es modernitza tecnològicament, qualsevol avanç arriba força més tard a l'aula que a les cases o les habitacions dels nostres alumnes. Almenys pel que fa a l'ensenyament secundari, els ordinadors i internet arribaran a les taules dels alumnes uns quants anys que s'hagen acostumat al seu ús diari fora dels instituts. I podem projectar-nos un poc més cap al futur: el dia que hi haja una pissarra digital a cada aula, farà anys que la tecnologia tàctil serà un element del tot incorporat a l'experiència tecnològica de l'alumnat: en un institut de gent humil com el meu, ja he vist uns quants alumnes amb mòbils tàctils, i no tardaran en usar iPads o succedanis en cosa de dos, tres anys. Aquest no és un argument global en contra de la modernització tecnològica de l'aula, sinó en contra d'una creença concreta que genera entusiasmes infundats entre els nostres pedagogs més tecnòfils: la idea segons la qual l'ús de les últimes tecnologies ajuda a il·lusionar, motivar i centrar l'atenció dels alumnes. Si les últimes ho fan, mai ho sabrem a l'escola pública: però de les penúltimes, poca cosa podem esperar més enllà d'evitar-los als alumnes la sensació de viatjar en el temps quan entren als nostres centres educatius.

Hi ha, a més, un altre argument escèptic sobre la tecnologia que no està tan relacionat amb les realitats pressupostàries del sistema educatiu. Deu haver-ho exposat un grapat de gent abans que no jo, però en desconec la formulació genèrica ("Homo Videns" de Sartori planteja aquesta classe de temes d'una forma lúcida però no sé si massa apocalíptica). Un vídeo, una imatge, una aplicació interactiva, ajuden a fer present, immediat, concret als alumnes quelcom que, sense l'ajut de la tecnologia els resultaria massa abstracte. Entre llegir una exposició de llibre de text sobre la vida a l'Edat Mitjana i veure un documental o sèrie que s'hi inspire i la reflectisca dignament, no hi ha dubte que això segon complementa fabulosament allò primer - noteu que he dit "complementa". He vist aplicacions en què la màquina demana multiplicar 6x8 i si li respons 48 se sent un calorós aplaudiment enllaunat - si això ajuda a fer més pròxima i significativa aquesta operació simbòlica que agafant un llapis, creuant sis línies horitzontals i huit verticals i contant les interseccions, no em queda gens clar. Però, concedint que en tots aquests casos l'ajut de la tecnologia faça possible l'acostament a certs descobriments i coneixences, en què ens ajudarà la tecnologia quan la meta siga l'adquisició d'habilitats abstractes, complexes? Per exemple:

Per a anar del meu poble a una tenda de València recórrec 7/8 del trajecte en tren, 1/10 en autobús i els 2 km que em queden a peu. Quina és la distància que he recorregut? 

En aquest problema (que és de 2on o 3er d'ESO, i que presenta una complexitat infernal per a la majoria dels meus alumnes), a què podria ajudar-nos la màquina? A fer un dibuix acurat del trajecte: de València, de l'autobús, del tren, etc. A fer automàticament alguns càlculs amb decimals o fraccions (o fins i tot a resoldre una equació directament, com fan algunes calculadores web). A aplaudir-nos quan escrivim la resposta correcta (que és 80 km) en la casella de resposta de l'aplicació. En resum: a res veritablement significatiu. L'alumne, a l'hora de la veritat, queda sol davant d'un paper (o pantalla) en blanc, amb mil alternatives per a intentar resoldre el problema, de les quals unes poques són correctes, un bon grapat són incorrectes però comprensibles, corregibles, i la resta (la majoria) són simplement absurdes. Si això passa en Matemàtiques als 13 o 14 anys, em direu l'escàs consol que rebran de la tecnologia quan hagen de comentar un text o resoldre un problema d'equilibris als 17 o 18 anys. Eixa és una conseqüència possible de la universalització de la tecnologia a l'ensenyament: separar els alumnes que la necessiten d'aquells per als quals ja no resulta massa útil. Distingir els qui comprenen, imaginen, raonen (habilitats abstractes totes elles) dels simples operaris: el mateix paper de filtre, de classificació jeràrquica que l'educació ha tingut sempre. Tanmateix, aquest corol·lari rarament és explicitat o rebatut pels entusiastes de l'educació tecnològica. Per a ells potser fóra una conclusió exagerada o dramàtica: crec que és simplement realista. El drama, i ja ho vaig explicar fa pocs dies, són els alumnes que no aprofitaran com a operaris: cap pròtesi no els farà persones senceres, completes.

3 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

Fa temps (i no recorde en quin lloc, real o virtual) vaig comentar la paradoxa que suposava demanar constantment (fins i tot de manera ritualitzada) més recursos audiovisuals justetament per a ensenyar llengua... De fet les "imatges" (l'exemple de les catedrals n'és paradigmàtic) complien el paper d'ensenyar al poble analfabet. Si tornem a necessitar les imatges, bidimensionals, tridimensionals, potser és que hem (han) renunciat a l'alfabetització i que volem (algú vol) mantindre la població en l'estat de pensament concret perpetu, sense anar mai més enllà cap al pensament abstracte. I és que sumar pomes és molt més fàcil que sumar numerets, sobretot si són pomes en 3D sobre una pantalla cavernícola.
Espere que continues amb aquesta anàlisi del nostre sistema educatiu. Aquest article i el de l'altre dia haurien de ser de lectura obligatòria.

DE TOT UN POQUET ha dit...

Amb el teu permís, enllace l'article al meu facebook. Gràcies.
Bon Nadal i Cap d'Any!

Emili Morant ha dit...

Jesús: gràcies. En algun moment, no sé quin, hem perdut el nord amb això de la tecnologia. El camarada blogger Enric Senabre, amb qui tant t'agrada polemitzar, ha fet esforços (articles, un llibre, etc.) per a introduir la televisió a les aules en tant que mitjà què cal comprendre críticament, considerant la quantitat d'hores que passa cadascú davant de la pantalla des del bressol a la tomba. Una forma "abstracta", si em passeu l'adjectiu forçat, de fer dels mitjans objecte de reflexió com a part indispensable que són del món, que em resulta d'allò més interessant. Però la tecnologia no com a objecte d'estudi, sinó com a ajut, com a instrument per a l'adquisició de coneixements bàsics (i com a excusa per al fracàs en eixe propòsit) presenta algun problema com els que he apuntat. Sabeu de quin costat es decanta aquest debat a priori: encertats o no, els arguments ací expressats van "a la contra" del discurs explícit dominant (del discurs "implícit" dels docents parlarem en una altra ocasió), i per això han de trobar el seu lloc en un blog personal i no en publicacions o fòrums d'altre tipus.

Dit d'una altra manera: en comptes de veure vídeos a classe per a entendre el que diuen els llibres, fóra millor repartir (i llegir, i treballar) fotocòpies per a que els alumnes pugueren veure una pel·lícula, una sèrie, un noticiari.

Un altre dia, possiblement molt més avant, quan el meu fill comence a fer gargots amb una llapissera o amb colors i pintures, reflexionarem sobre el poder alliberador de les formes tradicionals d'expressió en un entorn "sobremediatitzat", superpoblat d'interfícies. No passaran massa anys abans que algú ens propose l'escola de "llapis, colors, llibreta" com a via d'escapament de la societat supertecnològica, igual com es proposaven escoles al camp per a fugir de les maldats de la industrialització. Però crec que fa massa que he començat a divagar...

Àngel: m'ha picat la curiositat de com havies enllaçat l'article (perquè jo no gaste massa el Facebook, i potser ho hauria de fer), i quan he entrat a veure-ho he vist que no et tenia agregat - ja ho he fet, ara m'hauràs d'acceptar.