Dies feliços, pàgines en blanc

Quan vaig començar a confegir aquestes anotacions, la voluntat que les inspirava no era literària. Allò important era deixar constància documental, notarial, d'una trama incompleta de fets i de reflexions, i fer-ho de la forma més clara i correcta possible. Tanmateix, no puc negar que l'hàbit de l'escriptura, mantingut al llarg dels anys contra els meus pronòstics inicials, i el contacte freqüent amb altres persones per a qui la literatura és una passió tan intensa com per a mi ho han estat la música, les matemàtiques o alguns aspectes de la meua vida professional, van arribar a despertar en mi inquietuds estètiques, d'estil, l'ambició d'assolir un punt major de consistència, de creativitat i d'exigència. Només la sospita d'estar fent-ho bé em dugué a desitjar fer-ho millor, i no a l'inrevés.

Pura i simple vanitat. Ara que la pròpia intensitat de la vida em complica poder posar-me a escriure amb regularitat se'm torna a fer evident l'encert dels primers plantejaments: allò important per a mi és el paper de l'escriptura com a apèndix de la memòria i com a paràfrasi de la vivència. Si el resultat sobreviu o no la confrontació amb certes expectatives literàries, és del tot secundari. Per això, quan veig que passen els dies, les setmanes, sense que una miserable línia s'afegisca a aquest diari intermitent, no em lamente per l'oportunitat perduda d'enlluernar els meus escassos lectors amb els arabescos de la meua prosa, sinó per tot allò que em passa cada dia sense deixar una mínima petja en aquest quadern. Ben a gust sacrificaria la classe d'atractiu o d'estil que puguen tenir aquests escrits per un poc més de substància, de fets, de dades a què la memòria puga ancorar-se el dia que siga necessari - i serà necessari, tard o d'hora.


Però no sé fer-ho: el poc temps que m'assec a escriure no dóna més rendiment que unes poques vaguetats. I així, en comptes d'explicar ací com creix el meu fill, com s'omplin soles les meues setmanes bojes, de quina forma he aconseguit retornar al meu cíclic apassionament per la música clàssica o en què consisteixen els meus compromisos culturals més immediats (presentar el nou llibre de Tobies Grimaltos i fer una xarrada sobre Gustav Mahler al meu Col·legi Major), el més que acabe aconseguint és una esquelètica enumeració de totes aquestes coses que em fan un home tan ocupat com feliç. Potser és això darrer, la felicitat, el que explica com d'insípida se m'està tornant l'escriptura. Allò més original de cadascun de nosaltres brolla, entre altres fonts, de la tensió entre com vivim i com voldríem fer-ho. En el meu cas, fa massa temps que aquesta tensió ha deixat pas a una espècie d'estat superior de l'esperit, una pau i una gratitud que el fons d'incertesa i misèria sobre el qual emergeixen no fa sinó destacar. No sé si aquesta meua bona sort m'inhabilita per a la literatura: m'importa poc, mentre a Marta, a Emili i a mi ens dure la profunda alegria que s'encomana allà per on passem. Però no hauria d'inhabilitar-me per a la crònica, que és la meta més honesta a què han d'aspirar aquestes xicotetes confessions.