Centenari Mahler

Ahir vaig impartir la segona d'un minicicle de dues xarrades musicals sobre Gustav Mahler al meu Col·legi Major (i ara afegisc amb l'habitual solemnitat: Sant Joan de Ribera de Burjassot). Ja havia anat la passada primavera a explorar amb els actuals estudiants les cinc primeres simfonies, i ahir vam poder completar la resta del nostre trajecte musical: de la Sisena simfonia fins a una breu referència a la història de la reconstrucció musicològica de la Desena simfonia, tot això fent les omissions obligades pel temps limitat de l'acte (poc més d'una hora) i alguna "trampeta" en l'ordre d'audició de les obres que comentaré més avall.

El resultat, o si voleu, la valoració de l'esforç de preparar la xarrada és ambigu, com sempre. D'una banda, si no ha baixat el llistó des dels temps en què jo mateix vivia allà i assistia (obligatòriament: com ha de ser!) a les xarrades setmanals, dec ser un dels pocs conferenciants convidats que no és professor universitari de la matèria que exposa, no sé si l'únic sense un miserable doctorat però sí l'únic que parla d'una qüestió absolutament allunyada de la seua "branca del coneixement". No em cal assistir a la resta de les xarrades de l'any per a imaginar com de ridícula és la comparació amb les que es fan sobre literatura, arts plàstiques, filosofia, ciència o teologia. Però tinc aliats a favor: les peces que trie, faig sonar (en CD o DVD) i "explique" són, llevat d'excepcions "didàctiques", obres mestres absolutes i universals de l'art musical. Donar-li al "play" és el 80% de la meua feina (bé: i comentar al vol l'estructura o resseguir amb el cursor "fofi" la partitura en PowerPoint), i una de les claus de l'èxit de la xarrada és aconseguir parlar el menys possible - per a no allargar-la, per a no extraviar-me en "batalletes" biogràfiques, etc. Algun detallet morbós sobre Alma Mahler o (quin èxit, aquell!) les atrafegades vides dels grans romàntics (Schumann, Berlioz, Chopin...) està bé - però tindre aquells futurs científics fins la mitjanit escoltant adaptacions de poemes xinesos a l'alemany són ganes de fotre... Des del punt de vista personal, ho puc dir ben alt: la tortura que em suposa preparar-me cada xarrada és formativa i enriquidora, i una oportunitat privilegiada de compartir, humilment, allò que m'ha apassionat des de jove. Al Col·legi saben que poden comptar amb mi per al pròxim curs, i els he promés alguna cosa més lleugera que enguany: no ho sé encara, però per dir-ho a la manera de Burjassot, potser ha arribat l'hora del meu cant a Beethoven...

La xarrada d'ahir tenia la seua complicació "estructural", si ho voleu dir així. Biogràficament, l'esquema era clar: en 1903 Mahler és feliç, poderós (com a director) i està enamorat de la seua Alma, però després de 1907 Mahler "perd" la feina, se li mor una filla de quatre anys i experimenta problemes de salut que el fan substituir l'atletisme per la hipocondria. La resta de la seua obra creativa, fins que mor l'any 1911 (fa just un segle: per això les xarrades), la constituirà una sèrie de variacions sobre la presència indefugible de la mort i el ventall de respostes que li provoca: desesperació, acceptació serena, vitalisme, rebuig... Però des del punt de vista de l'"espectacle", de l'eficàcia "narrativa" de la xarrada, no convenia acabar-la escoltant el comiat de Das Lied von der Erde, o fragments de la Novena o Desena simfonies, totes elles obres magistrals però tràgiques, desconcertants, amargues especialment per a qui no les ha fet encara seues. Així que vaig fer trampa: la més optimista, mística i grandiosa de les obres de Mahler és la seua Vuitena simfonia (la dels Mil), escrita en 1906 però que fou l'última en estrenar-se en vida de Mahler, i el seu darrer i apoteòsic èxit. La Vuitena té, a més, un to "beatet" d'allò més propi per a cloure un acte d'un Col·legi inspirat i protegit pel Patriarca: l'himne "Veni creator spiritus" i la fantàstica cantata sobre el final del Faust amb els sants anacoretes, les penitents intercedint per Faust davant una Marededéu naturalista i romàntica, xiquets morts al poc de nàixer demanant-li a Faust que els ensenye coses del món que no han conegut... I així és com vam acabar escoltant un dels finals més brillants del repertori orquestral, en la versió de Leonard Bernstein (i un miler de músics més), magníficament enregistrada i realitzada com podeu comprovar més avall. Jo, extenuat, ja puc donar per tancat el meu any Mahler: els dos mesos que queden els passaré practicant "Jingle Bells" en versió adaptada per a mà esquerra d'Emili pare i un dit de mà dreta d'Emiliet fill...