El dubte i l'acció

Creixeu i multipliqueu-vos: Marta i jo esperem una altra criatura per al mes d'agost, de la qual no sabem encara el sexe. Emiliet es refereix a "la cosa" (m'és impossible imaginar com s'ho imagina ell) com "el bebé", i ho pronuncia mentre escenifica mostres exagerades de tendresa (tocar-se la panxeta, creuar els braços com qui adorm un infant...). Imagine que, arribada l'hora, no serà tan fàcil per a ell tindre un(a) germanet(a) d'exactament dos anys menys, que és el que es portaran de diferència.

Com el Déu d'aquell coral de Bach, pense sovint que ma casa, aquest pis compacte i càlid, és com una fortalesa inexpugnable: el món exterior s'ensorra sense remei mentre ací dins ens fem més savis, més feliços, més humans. Allà on altres desesperen, ací les vesprades queden tenyides per una compassió quasi culpable: un noble sentiment, però fútil.

* * * * *

L'home escindit: Els meus esforços "intel·lectuals" dels darrers mesos (o dels darrers vint anys, ben pensat) per entendre el món en què visc, ponderar els arguments de totes les parts, posar-me en el lloc d'altres, etc. han tingut en mi el resultat més previsible: la més absoluta paràlisi personal, ideològica. De "The economist" a "El jueves", d'alguns manuals d'Economia als discursos d'algun agitador de masses, he picat d'ací i allà per a fer-me una idea de conjunt acceptable que no coincidira amb la doctrina d'alguna de les sectes en conflicte. Tot plegat, una tortura inútil: ara que cada conversa de sobretaula convida a la indignació, no sóc capaç més que de aportar una estúpida solemnitat, no sé si ben raonada o no, però passiva, incolora, inapropiada.

I tanmateix... com a professor de secundària (funcionari públic, sense destí definitiu - circumstància especialment amenaçadora per a la pau familiar de què he presumit més amunt) sóc part "natural" d'un dels "bàndols" en disputa, el dels treballadors/defensors del sector públic. I ací apareix una paradoxa que no sóc capaç d'expressar més que en termes "militars": no sé qui té la raó en aquesta guerra (imagine que ningú la té del tot), però només hi ha un país pel qual puc lluitar, que em reclama com a seu i que valora el que puc aportar. I ací em teniu, mig esquizofrènic: continue sense tindre clar si la reforma laboral és necessària, bona o què, però m'encarregue d'elaborar les pancartes per a la pròxima manifestació. La forma en què el "sistema educatiu" aprofita o recompensa el meu potencial científic i docent és poc menys que humiliant, i tanmateix em veig moralment obligat a fer soroll pels meus companys (els "veterans" que tinc davant, els "interins" que tinc darrere), pels meus alumnes - pel propi "sistema", en definitiva.

Ho confesse: l'impuls d'implicar-me en les mobilitzacions ha nascut precisament del desig d'escapar de la paràlisi, d'aquesta "suspensió del judici" que els escèptics identificaven amb una desapassionada felicitat però que a mi fa mesos que em té inquiet, confús. Què quedarà d'aquesta meua experiència de dubte i d'acció alhora, el temps dirà: la superació dels dubtes, el ressentiment propi de qui ha lluitat per causes en què ja no creu, o alguna altra síntesi original, de les meues. De moment, però faig bé de continuar actuant, a la meua manera - i de continuar dubtant i donant fe ací, privadament, entre amics, dels meus dubtes.