Magnituds incommensurables

Curiosa paraula, “deute”: fins no fa massa apareixia en el Pare Nostre (“perdona els nostres deutes”, ara “les nostres ofenses”), i no sabria dir si la desaparició és rellevant. En certa manera, l'al·lusió al deute en un context “moral” com el de la pregària servia d'indici d'una curiosa sinonímia que tots hem acabat reconeixent d'un temps ençà: en alemany, i no sé si en altres llengües, “deute” i “culpa” s'indiquen amb la mateixa paraula (schuld, crec). Abans de la definitiva revelació de les nostres misèries, la paraula tenia un significat social confús: recorde com li ho explicava a Marta allà per l'any 2007, abans de casar-nos, quan vaig signar la meua hipoteca. 

Imaginem que el senyor Martínez s'hipoteca per sa casa per valor de 200.000 euros a 40 anys, compra a crèdit un cotxe per valor de 20.000 a pagar en 4 anys i un televisor de 2.000 a pagar en 1 any. Si li haguérem preguntat aleshores “quants diners deu vosté, senyor Martínez?” ens hagués contestat, depenent del grau de la seua inconsciència, 2.000 o 22.000 euros – o pitjor: que no devia res, simplement havia comprat “a crèdit”, beneït eufemisme. Però no 222.000 euros, que era la quantitat exacta: la hipoteca no era un deute, no tenia les implicacions, les connotacions (brutes, negatives, vergonyants) que el llenguatge, en la seua saviesa, en la seua memòria, havia afegit a la paraula “deute”. D'haver-les conservat, no hagués estat possible la bombolla, l'engany. La gent no podia afegir la hipoteca al còmput “psicològic”, “emocional”, “moral” si preferiu dels seus deutes perquè 200.000 euros són una suma incommensurable, impossible d'assumir en la seua magnitud suïcida per a qui no ha arribat mai a estalviar-ne ni una petita fracció. I què són 40 anys per a qui no n'ha fet encara 30?