Autopista

Totes les novetats a què em vaig haver d'enfrontar la passada setmana continuaran essent només una miqueta menys noves a partir de demà. Una d'elles, la menys directament relacionada amb la docència, és un deure que tinc pendent des de fa anys: perdre-li la por a conduir, a l'autopista, a entrar dins les ciutats amb el cotxe. He tingut la sort de poder evitar-me aquesta classe de complicacions durant anys: anant en tren a València o Barcelona, i en cotxe només a Gandia. Però ara, mentre medite si buscar-me o no un allotjament a Elx o a Santa Pola, no tinc més remei que armar-me d'un valor que a estes edats no hauria de ser ja necessari per a recórrer un centenar de quilòmetres per l'autopista.

Ja sé que no hi ha cosa més senzilla que conduir per una via ràpida: però davant d'aquesta veritat racional, sempre n'he oposat dues que m'han ajudat a justificar les meues pors. La primera, és que malgrat que les probabilitats d'accident o d'error en l'autopista siguen bastant menors que conduint per alguna altra classe de carretera, les conseqüències d'un qualsevol d'aquests errors poden ser ben catastròfiques. La segona, que una certa falta de costum per part del conductor (en aquest cas, jo mateix) pot fer de la conducció per autopista un mal tràngol, viscut amb una tensió, una atenció malaltissa a mil i un detalls del trànsit que no ajuden, en realitat, a minimitzar els riscs de què parlava més amunt (dos camions que hauré d'avançar allà lluny, a un quilòmetre; uns cotxes per darrere a més velocitat que jo que no sé si m'agafaran abans d'arribar o no als camions, i a partir d'aquest moment, mil cavil•lacions inútils sobre si canviar o no de carril...). Tot el que en un conductor més expert és una intuïció més o menys natural, en mi és encara un càlcul, una especulació intolerant sobre els qui van més de pressa o més lents que jo.

He de dir també que aquesta classe d'intuïció del bon conductor, sense arribar a l'extrem dels suïcides que fugaçment se'ns creuen per la carretera, és quelcom que es pot aprendre, incorporar progressivament (com les Matemàtiques, mira per on): Jo mateix ho he experimentat en els successius trajectes d'anada i tornada que he fet la darrera setmana i multiplicaré la vinent. El primer viatge fou d'hora i mitja de silenci i atenció obsessiva als panells informatius, a la velocitat i a la distància. El segon viatge, que era de tornada, se'm feu alliberador en tant que cada quilòmetre que avançava m'acostava més a terres conegudes, a noms més pròxims i acollidors. El tercer, més confiat, estigué ja amenitzat per un quartet de corda i la "Gran Fuga" de Beethoven: música ben adient per a aquest meu temps de canvi i de sorpresa. I aquest divendres a migdia, mentre tornava cap a casa sota un sol alegre, i amb el somriure dels bons principis, vaig poder alternar entre la ràdio, la meua música, i algun fragment lleuger d'audiollibre. D'aquesta meua gradual superació de la por al volant dependrà principalment quina classe de solució li busque a la qüestió de l'allotjament i la distància. En tindreu notícies, supose: no sé com de freqüents, però en tindreu.