En trànsit

Fa un temps que no penge d’aquest espai cap de les meues aportacions universitàries al Màster de la UOC de què tan freqüentment vos parle. En part és perquè estic convençut que no les llegeix ningú: aïllades de context esdevenen encara més incomprensibles, pedants i pretensioses que els textos directament concebuts per a aquest blog. En part, també, és per a acumular reserves de textos per al futur: és possible que durant els mesos de Maig i Juny no puga escriure ací perquè l’estudi per a les oposicions em consumisca el temps que ara dedique a escriure, i que haja d’omplir els buits del calendari amb alguna tria d’intervencions pseudoacadèmiques, una per setmana o alguna cosa així.

Però el motiu més immediat per a estalviar-vos eixa classe d’entrades és que ara mateix no hi ha universitat: les pauses entre semestres a la UOC són bastant llargues, sobretot si un ha aprovat fent treballs i no li cal fer exàmens. En breu (finals de Febrer) començaré un parell d’assignatures noves sobre “Comunitats Virtuals” i “Els media en la Societat de la Informació”, i una altra d’”Estadística aplicada a les ciències socials” que m’he vist mig obligat a agafar per a complir els requisits de crèdits i poder compatibilitzar el Màster amb els temes de l’oposició a Matemàtiques.

Durant els pròxims dies procediran a eliminar els espais de les assignatures “velles” del Campus UOC per a poder crear aules noves: els de l’aprenentatge virtual són els barracons més fashion del moment, i són els que amb més celeritat són substituïts (encara que siga per altres barracons gairebé idèntics). Tots els treballs i debats, les meues nits en vetlla, aniran a parar a algun abocador del ciberespai, per a quedar condensats i comprimits en només quatre breus línies al meu expedient; i a estes alçades, no caldrà que ningú m’explique com de relatiu és el valor pràctic d’aquesta classe de fulls de servei acadèmics.

No només la meua vida tardo-universitària, sinó en general, tot és efímer, tot està en trànsit, ara per ara. La feina que he fet durant cinc anys (és més digne recordar-la en conjunt que per la desesperació amb què l’estic vivint aquestes darreres setmanes) ha sobrepassat la seua data de caducitat, i és qüestió de temps i atzar que acabe també en el femer de l’oblit. I a partir d’ara passaran uns quants anys abans que puga ancorar-me mínimament com a professor, i gaudir d’una certa reputació (encara que siga roïn: tota pedra fa paret), d’alguna espècie de reconeixement professional – que, d’altra banda, no crec que m’haja faltat des que vaig xafar una oficina pocs dies després d’acabar Matemàtiques. Si això era poc, Marta se’n aquest mateix dissabte a Londres per a passar-hi un mes de pràctiques – tranquils, no en faré cap drama: si açò fóra Casablanca, jo seria el pianista. Tot en trànsit, com deia. D’aquesta provisionalitat sense metes també n’estic aprofitant la part positiva: una certa llibertat que m’ha permès gaudir d’alguns detalls quotidians que tan fàcilment bandege en altres circumstàncies. Però aquestes xicotetes coses mereixen la seua pròpia anotació, més lleugera i optimista que aquesta.

Justament aquestes anotacions que ací acumule són, o seran dintre d’uns mesos, una de les poques traces fermes i estables que hauré anat deixant pels camins i carreteres que em queden per recórrer: des de l’oficina a l’aula i a l’atur i torna a començar. Aquest blog, a priori un projecte tan secundari respecte a altres quefers, i no del tot relacionat amb les coses que he fet sempre, no tardarà en ser l’única mostra tangible, compartible i mínimament pública, de qui és i què fa la persona que l’escriu. Potser algun dia de Setembre d’algun any futur podré entrar a una aula i dir: “Seré el vostre professor durant tot aquest curs: alguns em coneixeu d’oïdes, altres ja m’heu tingut en anys anteriors”, impartir les meues classes i fer-me un cafè en el mateix bar amb més o menys la mateixa companyia. No crec que em faça falta mantenir un blog, arribat eixe moment. Però mentrestant, ja em va bé mirar-me sovint en aquest espill: serà l’únic que em mostrarà si tinc la mateixa cara. Mentre no m’ofege en tanta lletra, no m’importa que em digueu narcisista...