Deuria haver-vos-ho dit abans, però ja fa més d'una setmana que estic treballant, gairebé des de principi de curs. Es tracta d’una substitució de tres mesos, en principi, aproximadament fins Nadal (espere que inclòs: preferisc estar de vacances que en l'atur durant eixos dies). Però el més curiós de tot plegat és on treballaré durant aquest temps: al costat del meu poble, en la modalitat nocturna del Batxillerat del mateix institut en què vaig estudiar fa quinze anys. Algun dia, si trobe l’ocasió, parlaré de l'ambient plàcid, de la calma gairebé lunar amb què se succeeixen les classes cada vesprada i nit: una situació quasi irreal comparada amb la intensitat del dia a dia d'un centre de Secundària. Hui em conformaré amb dir que m'alegre d'aturar, almenys durant tres mesos, el desarrelament que suposa canviar cada pocs mesos o anualment de lloc de feina, d'alumnes, de llibres. En el millor dels casos, encara em queden uns quants anys de nomadisme docent, però aquest parèntesi de proximitat i seguretat hauria de resultar d'allò més fructífer. Acabar el meu treball final de Màster ("tesina doctoral", en deien abans, però no sé si ara serà el mateix) serà la primera de les meues prioritats durant aquest temps.
El canvi d’estació (almenys pel que fa a l’oratge) ha coincidit amb la celebració, aquest passat dissabte, del casament d'un vell amic (i fins fa poc, company d'oficina). La barreja de fred, pluja i excessos, més de menjar que de beure, del cap de setmana m'ha passat factura, i encetaré aquesta tardor patint la classe de febleses que fins fa uns pocs anys m'eren del tot desconegudes. El meu lleu constipat em farà encara més casolà durant uns dies, si això és possible. Però aquests daltabaixos de salut no són excusa per a no dir, en aquest racó expressament reservat per al testimoni, que mai m'havia sentit tan a prop com aquests dies de les metes que em vaig marcar fa un parell d'anys, i que conserven intacta la seua vigència. Em calia deixar-ho escrit: no tant per mi, que ja em sent ple, ni pels pocs que em llegiu ara, com pel moment futur, indesitjat però probable, en què convinga sembrar de nou les velles esperances i rellegir quina classe de fruits poden donar. Com ja sabeu, aquesta confusa nostàlgia de futur ací l'anomenem la vida diferida.
Victòries inexplicables
Un atzar de la distribució de freqüències digitals a la meua zona fa que la primera de les cadenes que apareixen en el meu llistat de canals TDT siga Canal 9. Així, les meues batudes sistemàtiques a la recerca d'algun programa "visible" comencen sempre per la nostra televisió autonòmica - no cal dir que rarament hi acaben o hi retornen. Ahir, en les dues ocasions en què vaig recórrer l'oferta televisiva buscant quelcom de profit amb què matar el temps, vaig trobar Francesc Camps adreçant-se a les Corts Valencianes en el que semblava una llarga declaració programàtica (potser fóra l'inici de curs dels nostres diputats, o alguna cosa per l'estil: ni ho sé ni he tingut l'estómac d'investigar-ho). Els continguts de la intervenció de Camps són fàcils d'endevinar: deveu estar encara més exposats que jo a aquesta barreja d'eufòria regional, suspicàcia vers el govern central, reclamacions d'aigua i diners, i desig de perpetuar la nostra contínua celebració de ser valencians. Vos estalviaré la glossa: els periodistes de Canal 9 no van mostrar amb mi la mateixa compassió, i van repetir, al peu de la lletra, les paraules del MH amb "PowerPoint" inclòs per a reforçar-les.
Des de sempre he tingut la sospita que moltes d'aquestes celebracions són buides de contingut o de motius, o en els millors casos, tot i ser positives per al país resulten més cares del que raonablement ens podríem permetre, almenys pel que fa al seu "cost d'oportunitat" (a tot allò "encara millor" que podria haver-se fet en comptes de les coses "bones" que s'han fet en realitat). Però cal més informació i més interès dels que jo tinc per la política valenciana per a convertir aquesta simple sospita en quelcom més sòlid: una anàlisi mesurada i crítica del constant exercici d'autoafirmació (Sí, sí, sí...) del nostre govern autonòmic. Amb eixa voluntat d'entendre em vaig adreçar, fa setmanes, a una lectura que hui mateix he repetit: l'article de Francesc Viadel aparegut al número 28 de L'Espill que duu per títol "País Valencià: paisatge després de la victòria (del PP)". L'extensió i el prestigi de la publicació en què apareixia l'article em feien esperar quelcom distint de la classe de periodisme de "guerrilla" que es veuen mig forçats a practicar opinadors i editorialistes de tota mena a la premsa diària valenciana. Després de la meua relectura, no sabria què dir-vos.
Pel que es veu, dotze pàgines d'article no són espai suficient per a citar com a genuí, com a "real", cap èxit dels populars valencians: cap ni un. Jo mateix, com he dit, tinc la sospita (en el camp concret i pròxim de l'Educació és més aviat una garantia) que molts d'aquests èxits són fruit de la falsedat o l'exageració. Però aquesta darrera ja és una matisació fonamental en política, que requereix habilitats d'anàlisi que no trobe en mi i he d'esperar d'altres: de la falsedat a l'exageració (i més enllà, al just reconeixement d'avanços, si és que hom creu que es produeixen) hi ha tot un camí sinuós que recórrer. Doncs no, res de tot això: la gestió popular és només propaganda maliciosa, nacionalcatolicisme reeditat, mediocritat corrupta i altres jocs florals del nostre idioma, tan enriquit lèxicament per a la lamentació.
D'aquesta anàlisi apocalíptica cadascú podria traure mil i una conclusions: jo n'esbossaré un parell, que no sé si són alternatives excloents. Concedim, en primer lloc, la possibilitat que l'anàlisi siga rigorosament exacta: si és així, vivim governats per Satanàs i família, i cada any que passa estem més contents i els donem victòries electorals més aclaparadores. Una tal circumstància hauria de convidar-nos a una sana dessacralització de la democràcia com a mètode per a la tria dels nostres governants - però la prudència que hem bandejat en les nostres anàlisis ara retorna per a evitar dur massa lluny aquestes aventures teòrico-polítiques. Tanmateix, a banda del qüestionament dels nostres mètodes, aquesta avaluació, que situa la nostra vida política en el terreny de l'absurd més absolut, no ajuda a respondre la pregunta "què hem de fer?". Com a molt, convida a la renúncia, a deixar de parlar-ne: a llençar l'escala un cop hem pujat dalt. En comptes d'indicar-nos per quina escletxa podem assaltar la fortalesa del poder, aquesta mena d'anàlisis ens fan pensar que és impossible que un mur tan clivellat se sostinga en peu. I tanmateix, sabem que se sosté, i ben fermament.
L'altra possibilitat, quasi tan amarga com la primera, és concloure que aquesta classe d'atacs sistemàtics contra els nostres governants són exercicis tan acrítics com les lloances que ells mateixos es dediquen. Magnificar els èxits propis i negar els de l'adversari són així dues cares de la mateixa moneda, dues manifestacions de la mateixa llei de l'espai públic: qui té el poder posa en pràctica la primera, qui no el té la segona. No es tracta, en cap cas, de dues actituds distintes, més noble una que l'altra: la il·lusió que ens fa distingir-les és un simple efecte de les posicions relatives (al poder) dels participants. Segons aquesta perspectiva, el que nosaltres anomenem "anàlisi" i "crítica" no són sinó les armes primitives d'una lluita que ben gustosament bescanviaríem pels míssils de la propaganda i la teledirecció de les masses amb què compta el nostre adversari. No diré que aquesta possibilitat m'escandalitze, ni que el maniqueisme cru d'aquestes lluites m'impedisca prendre partit per un dels bàndols. Però disparar des de L'Espill per a defensar-se de Canal 9 fa encara més ridícula una derrota que, a hores d'ara, no veig clar com podríem evitar...
Des de sempre he tingut la sospita que moltes d'aquestes celebracions són buides de contingut o de motius, o en els millors casos, tot i ser positives per al país resulten més cares del que raonablement ens podríem permetre, almenys pel que fa al seu "cost d'oportunitat" (a tot allò "encara millor" que podria haver-se fet en comptes de les coses "bones" que s'han fet en realitat). Però cal més informació i més interès dels que jo tinc per la política valenciana per a convertir aquesta simple sospita en quelcom més sòlid: una anàlisi mesurada i crítica del constant exercici d'autoafirmació (Sí, sí, sí...) del nostre govern autonòmic. Amb eixa voluntat d'entendre em vaig adreçar, fa setmanes, a una lectura que hui mateix he repetit: l'article de Francesc Viadel aparegut al número 28 de L'Espill que duu per títol "País Valencià: paisatge després de la victòria (del PP)". L'extensió i el prestigi de la publicació en què apareixia l'article em feien esperar quelcom distint de la classe de periodisme de "guerrilla" que es veuen mig forçats a practicar opinadors i editorialistes de tota mena a la premsa diària valenciana. Després de la meua relectura, no sabria què dir-vos.
Pel que es veu, dotze pàgines d'article no són espai suficient per a citar com a genuí, com a "real", cap èxit dels populars valencians: cap ni un. Jo mateix, com he dit, tinc la sospita (en el camp concret i pròxim de l'Educació és més aviat una garantia) que molts d'aquests èxits són fruit de la falsedat o l'exageració. Però aquesta darrera ja és una matisació fonamental en política, que requereix habilitats d'anàlisi que no trobe en mi i he d'esperar d'altres: de la falsedat a l'exageració (i més enllà, al just reconeixement d'avanços, si és que hom creu que es produeixen) hi ha tot un camí sinuós que recórrer. Doncs no, res de tot això: la gestió popular és només propaganda maliciosa, nacionalcatolicisme reeditat, mediocritat corrupta i altres jocs florals del nostre idioma, tan enriquit lèxicament per a la lamentació.
D'aquesta anàlisi apocalíptica cadascú podria traure mil i una conclusions: jo n'esbossaré un parell, que no sé si són alternatives excloents. Concedim, en primer lloc, la possibilitat que l'anàlisi siga rigorosament exacta: si és així, vivim governats per Satanàs i família, i cada any que passa estem més contents i els donem victòries electorals més aclaparadores. Una tal circumstància hauria de convidar-nos a una sana dessacralització de la democràcia com a mètode per a la tria dels nostres governants - però la prudència que hem bandejat en les nostres anàlisis ara retorna per a evitar dur massa lluny aquestes aventures teòrico-polítiques. Tanmateix, a banda del qüestionament dels nostres mètodes, aquesta avaluació, que situa la nostra vida política en el terreny de l'absurd més absolut, no ajuda a respondre la pregunta "què hem de fer?". Com a molt, convida a la renúncia, a deixar de parlar-ne: a llençar l'escala un cop hem pujat dalt. En comptes d'indicar-nos per quina escletxa podem assaltar la fortalesa del poder, aquesta mena d'anàlisis ens fan pensar que és impossible que un mur tan clivellat se sostinga en peu. I tanmateix, sabem que se sosté, i ben fermament.
L'altra possibilitat, quasi tan amarga com la primera, és concloure que aquesta classe d'atacs sistemàtics contra els nostres governants són exercicis tan acrítics com les lloances que ells mateixos es dediquen. Magnificar els èxits propis i negar els de l'adversari són així dues cares de la mateixa moneda, dues manifestacions de la mateixa llei de l'espai públic: qui té el poder posa en pràctica la primera, qui no el té la segona. No es tracta, en cap cas, de dues actituds distintes, més noble una que l'altra: la il·lusió que ens fa distingir-les és un simple efecte de les posicions relatives (al poder) dels participants. Segons aquesta perspectiva, el que nosaltres anomenem "anàlisi" i "crítica" no són sinó les armes primitives d'una lluita que ben gustosament bescanviaríem pels míssils de la propaganda i la teledirecció de les masses amb què compta el nostre adversari. No diré que aquesta possibilitat m'escandalitze, ni que el maniqueisme cru d'aquestes lluites m'impedisca prendre partit per un dels bàndols. Però disparar des de L'Espill per a defensar-se de Canal 9 fa encara més ridícula una derrota que, a hores d'ara, no veig clar com podríem evitar...
Versos pendents
Fa ja un grapat de setmanes vaig tancar una llarga reflexió (més llarga del que convé en aquest canal de lectura diagonal i fugissera) prometent una mostra del llibre de poemes que havia comentat. Allà vaig intentar explicar (potser fóra més adient dir "entendre") una mancança de la meua sensibilitat que no sé si arribe a temps de corregir: una vivència separada, pobra, assèptica, del paisatge i l'entorn natural.
Ni tan sols l'escenari idíl•lic en què vaig passar l'última setmana d'Agost, en companyia dels meus cunyats i nebots en una casa rural a Guipúscoa, van servir per a desarrelar del tot aquest prejudici, aquesta incapacitat personal. Puc concedir, sense dubtar-ho, un valor objectiu, i una prioritat de conservació a alguns indrets i activitats. Però la classe d'emocions que tòpicament s'hi associen, no he les he experimentades sinó a través del mateix filtre d'escepticisme i desmitificació amb què m’aprope a tants quefers quotidians.
No sé si aquest que he copiat és dels millors poemes del llibre (ha passat ja un temps de la meua lectura), però almenys enllaça amb la percepció segons la qual la meua desconnexió respecte de l'entorn fa doblement important que els qui em vinguen darrere tinguen l'oportunitat de gaudir-lo com jo no he fet. La llàstima, com sabem de sobres, és que els insensibles de tota mena que ens envolten no solen extreure aquest mateix desig de redempció com a corol•lari dels seus defectes.
ARBORICIDIS
Dues mans boten foc a una muntanya
on de fa temps els margallons esperen
la condemna, com grans ramells de dits
en prec gregari. Mentre, un cos hermètic
com una closca d'avellana fuig
d'esquena al foc, presumpció de cames
que extravien l'eco sobre les cendres
on tard o d'hora haurà de germinar
una avellana, verda de principis
com totes les naixences, com s'esdevé l'etern:
a dintre d'una closca d'avellana,
no pas d'un home, sobirà del foc,
sobirà de les mans i de les cames,
que és com dir, per a la terra que puja
els margallons, d'orgànica matèria,
de fèrtil podridura.
Ma. Josep Escrivà, Flors a casa (2007), Ed. 62
Lògica política
Contràriament al que jo mateix hagués afirmat fa uns anys, la lògica de la Gran Política s'encomana i arrela amb una facilitat enorme en l'esperit dels qui participen en la Petita Política.
En l'escala local, que al capdavall també és la pedrera de la política nacional i internacional, bona part de les vocacions polítiques naixen d'una voluntat sincera de fer el millor possible per la pròpia comunitat; i en general, almenys inicialment, sense més desitjos per a un mateix que la legítima aspiració al reconeixement públic. Després, se sol dir, el poder corromp: poca cosa puc afegir a aquesta veritat que el passat ens ha demostrat de sobres i el present ens actualitza. Però hi ha un moment intermedi, dissimulat, en què sense ni tan sols haver guanyat en la part del joc en què ha triat jugar, sinó simplement per participar-hi, l'aprenent de polític fa algunes renúncies inevitables i irreversibles. Fins i tot el més equilibrat dels qui aspiren a representar i governar el seu poble, quan comença a reunir-se i coordinar-se amb la gent amb qui comparteix metes, quan és identificat i assenyalat com a contrincant pels qui se li oposen, quan es veu obligat a pronunciar-se decididament, sense deixar cap marge per al dubte, en qüestions que fins aleshores li havien resultat indiferents, renuncia progressivament a la quota mesurada d'escepticisme de què participa generalment l'home del carrer, i comença a veure el món sota el filtre del seu particular faccionalisme. L'home del carrer esdevé l'home del Partit.
Probablement exagere, i aquesta conversió no siga sempre completa: no em costa de creure que algú aconseguisca fer compatibles les seues bones intencions inicials respecte a l'acció política amb una certa distància respecte de tot el que la política té de trinxera, de consigna fàcil, de divisió rotunda entre "els nostres" i "els altres". Però aquest compromís, si és assolit, pertany a l'esfera d'allò privat: en públic, l'aprenent de polític haurà de silenciar tant les seues possibles discrepàncies amb "els seus" com les coses que comparteix amb "els altres", i aquest mateix silenci serà interpretat, en l'àmbit d'allò públic, i tant pels uns com pels altres, com una adhesió no problemàtica a la postura del Partit en qüestió. Un tal compromís pot resultar especialment dolorós a algunes persones, les més geloses de la seua independència personal: com que, particularment, estic convençut que aquest seria el meu cas, he triat no implicar-me en la política activa. Però per a molts altres aquesta acomodació a uns interessos i perspectives grupals no sols no resulta tan complicada, sinó que els referma en les seues conviccions inicials i els anima encara més a participar en les baralles quotidianes pel poder.
No voldria que interpretàreu la meua exposició anterior com una desqualificació "antisistema" del que és la política i com funciona: només pretenia fer-ne una descripció que fos alhora breu i acurada. Jo mateix, que tinc la classe de reserves sobre la participació política que he dit més amunt (i unes quantes més), sóc conscient que necessitem gent que faça, en cada poble, en cada país, el que jo no m'atreviria a fer: lluitar pel poder i, eventualment, exercir-lo d'acord amb les seues preferències de programa - allò que abans anomenàvem "ideologia". De fet, sóc de l'opinió que la mateixa classe de sectarismes que em fan fugir de la política responen a un cert criteri d'"eficiència": maximitzen les possibilitats d'èxit d'una opció política (la unió fa la força, diuen), i fan més fàcil el funcionament coordinat tant dels grups en el poder com dels opositors. El meu desig d'una major pluralitat política no seria molt més, llavors, que una simple "ecologia del sectarisme": no ens aniria malament disposar d'una major varietat de paquets polítics a què adherir-nos electoralment, o fins i tot personalment (els qui tinguen l'estómac per a aquesta classe d'adhesions).
Però una cosa és no voler substituir la lògica interna de la política i una altra tolerar la seua extensió a altres àmbits de la vida. L'eficiència derivada del partidisme, de la partició del món en "nostres" i "vostres", hauria de quedar restringida a la parcel•la de la lluita pel poder: el que té de valuós deixa de ser-ho si hom comença a impregnar la vida social, cultural, esportiva, o familiar d'aquesta classe de suspicàcies, etiquetes i prejudicis. Aquest imperialisme potser forma part de l'essència de la contesa política, i resulta irresistible a polítics de tota classe la tendència a moure peons del seu color en les caselles en què no els toca jugar: associacions de tota classe, esdeveniments, premsa, activitats individuals... res no escapa a la voluntat de control dels Homes de Partit. No devem d'esperar d'ells que s'autolimiten: necessiten de la inèrcia del simplisme per a sobreviure en els seus xocs frontals amb l'adversari. Mantindre'ls a ratlla és tasca dels qui quedem al marge: defugint aquelles responsabilitats, n'hem assumit unes altres.
En l'escala local, que al capdavall també és la pedrera de la política nacional i internacional, bona part de les vocacions polítiques naixen d'una voluntat sincera de fer el millor possible per la pròpia comunitat; i en general, almenys inicialment, sense més desitjos per a un mateix que la legítima aspiració al reconeixement públic. Després, se sol dir, el poder corromp: poca cosa puc afegir a aquesta veritat que el passat ens ha demostrat de sobres i el present ens actualitza. Però hi ha un moment intermedi, dissimulat, en què sense ni tan sols haver guanyat en la part del joc en què ha triat jugar, sinó simplement per participar-hi, l'aprenent de polític fa algunes renúncies inevitables i irreversibles. Fins i tot el més equilibrat dels qui aspiren a representar i governar el seu poble, quan comença a reunir-se i coordinar-se amb la gent amb qui comparteix metes, quan és identificat i assenyalat com a contrincant pels qui se li oposen, quan es veu obligat a pronunciar-se decididament, sense deixar cap marge per al dubte, en qüestions que fins aleshores li havien resultat indiferents, renuncia progressivament a la quota mesurada d'escepticisme de què participa generalment l'home del carrer, i comença a veure el món sota el filtre del seu particular faccionalisme. L'home del carrer esdevé l'home del Partit.
Probablement exagere, i aquesta conversió no siga sempre completa: no em costa de creure que algú aconseguisca fer compatibles les seues bones intencions inicials respecte a l'acció política amb una certa distància respecte de tot el que la política té de trinxera, de consigna fàcil, de divisió rotunda entre "els nostres" i "els altres". Però aquest compromís, si és assolit, pertany a l'esfera d'allò privat: en públic, l'aprenent de polític haurà de silenciar tant les seues possibles discrepàncies amb "els seus" com les coses que comparteix amb "els altres", i aquest mateix silenci serà interpretat, en l'àmbit d'allò públic, i tant pels uns com pels altres, com una adhesió no problemàtica a la postura del Partit en qüestió. Un tal compromís pot resultar especialment dolorós a algunes persones, les més geloses de la seua independència personal: com que, particularment, estic convençut que aquest seria el meu cas, he triat no implicar-me en la política activa. Però per a molts altres aquesta acomodació a uns interessos i perspectives grupals no sols no resulta tan complicada, sinó que els referma en les seues conviccions inicials i els anima encara més a participar en les baralles quotidianes pel poder.
No voldria que interpretàreu la meua exposició anterior com una desqualificació "antisistema" del que és la política i com funciona: només pretenia fer-ne una descripció que fos alhora breu i acurada. Jo mateix, que tinc la classe de reserves sobre la participació política que he dit més amunt (i unes quantes més), sóc conscient que necessitem gent que faça, en cada poble, en cada país, el que jo no m'atreviria a fer: lluitar pel poder i, eventualment, exercir-lo d'acord amb les seues preferències de programa - allò que abans anomenàvem "ideologia". De fet, sóc de l'opinió que la mateixa classe de sectarismes que em fan fugir de la política responen a un cert criteri d'"eficiència": maximitzen les possibilitats d'èxit d'una opció política (la unió fa la força, diuen), i fan més fàcil el funcionament coordinat tant dels grups en el poder com dels opositors. El meu desig d'una major pluralitat política no seria molt més, llavors, que una simple "ecologia del sectarisme": no ens aniria malament disposar d'una major varietat de paquets polítics a què adherir-nos electoralment, o fins i tot personalment (els qui tinguen l'estómac per a aquesta classe d'adhesions).
Però una cosa és no voler substituir la lògica interna de la política i una altra tolerar la seua extensió a altres àmbits de la vida. L'eficiència derivada del partidisme, de la partició del món en "nostres" i "vostres", hauria de quedar restringida a la parcel•la de la lluita pel poder: el que té de valuós deixa de ser-ho si hom comença a impregnar la vida social, cultural, esportiva, o familiar d'aquesta classe de suspicàcies, etiquetes i prejudicis. Aquest imperialisme potser forma part de l'essència de la contesa política, i resulta irresistible a polítics de tota classe la tendència a moure peons del seu color en les caselles en què no els toca jugar: associacions de tota classe, esdeveniments, premsa, activitats individuals... res no escapa a la voluntat de control dels Homes de Partit. No devem d'esperar d'ells que s'autolimiten: necessiten de la inèrcia del simplisme per a sobreviure en els seus xocs frontals amb l'adversari. Mantindre'ls a ratlla és tasca dels qui quedem al marge: defugint aquelles responsabilitats, n'hem assumit unes altres.
Fast-forward
Les meues vacances han estat (i són, encara) una espècie de versió comprimida, accelerada, del que és habitualment el meu “temps lliure”: una successió desordenada i mig caòtica de breus intervals on em dedique intensament i sistemàtica a unes poques preocupacions. El mes de febrer treballava el dia sencer en una oficina d’Estadística, en març i abril vaig haver d’aprendre a ser professor de Secundària, en maig vaig haver de completar els meus treballs de Màster sobre Cultura Audiovisual Digital i Comunitats Virtuals, i en juny vaig preparar i realitzar (per penúltima vegada, espere) unes oposicions.
Des que estic en l’atur aquest meu nomadisme disciplinari ha continuat, sense la pressió de les dates ni els exàmens, però a un ritme encara superior, degut a que els meus dies i nits són més llargs i més lliures que mai. Però tot el que he guanyat en temps, ho ha dispersat l’absència de metes. Un parell de setmanes dedicades a repassar alguns buits en la meua cultura filosòfica, un sobtat interès per la cultura i història de la Xina, un grapat d’audiollibres de temàtica variada, i alguna partideta amb l’ordinador al mateix joc a què duc mitja vida jugant. Només un viatge al País Basc durant la setmana passada m’ha pogut rescatar d’aquest caos. Curiosa contradicció: no han estat massa els dies que he vist acabar sense la sensació d’haver fet quelcom valuós i de profit, però el conjunt és, d’una forma concentrada, com ja he dit, d’una diversitat i improvisació que a molts altres els resultaria més còmoda que a mi.
No sóc cap bohemi: costums domèstics a banda, estic ben lluny de ser-ho. Amb els anys he consolidat algunes de les qualitats que molts altres desitjarien per a dur a terme els seus grans desitjos i projectes: tenacitat, esforç, i un puntet d’obsessió, potser. Però l’objecte de les meues preocupacions ha variat moltes vegades ja, i continua fent-ho amb massa freqüència com per a que el resultat de tot plegat puga ser ja res més que una raresa de museu local, un decatleta de xifra i la lletra, una xicoteta paròdia de tot allò que, successivament, he fet i abandonat. Si el lloc on he anat a parar paga la pena, faré el possible per gaudir-lo, però no diré mai que fóra un destí planificat des de l’inici. Divagar, sí: contar mentides, no.
Des que estic en l’atur aquest meu nomadisme disciplinari ha continuat, sense la pressió de les dates ni els exàmens, però a un ritme encara superior, degut a que els meus dies i nits són més llargs i més lliures que mai. Però tot el que he guanyat en temps, ho ha dispersat l’absència de metes. Un parell de setmanes dedicades a repassar alguns buits en la meua cultura filosòfica, un sobtat interès per la cultura i història de la Xina, un grapat d’audiollibres de temàtica variada, i alguna partideta amb l’ordinador al mateix joc a què duc mitja vida jugant. Només un viatge al País Basc durant la setmana passada m’ha pogut rescatar d’aquest caos. Curiosa contradicció: no han estat massa els dies que he vist acabar sense la sensació d’haver fet quelcom valuós i de profit, però el conjunt és, d’una forma concentrada, com ja he dit, d’una diversitat i improvisació que a molts altres els resultaria més còmoda que a mi.
No sóc cap bohemi: costums domèstics a banda, estic ben lluny de ser-ho. Amb els anys he consolidat algunes de les qualitats que molts altres desitjarien per a dur a terme els seus grans desitjos i projectes: tenacitat, esforç, i un puntet d’obsessió, potser. Però l’objecte de les meues preocupacions ha variat moltes vegades ja, i continua fent-ho amb massa freqüència com per a que el resultat de tot plegat puga ser ja res més que una raresa de museu local, un decatleta de xifra i la lletra, una xicoteta paròdia de tot allò que, successivament, he fet i abandonat. Si el lloc on he anat a parar paga la pena, faré el possible per gaudir-lo, però no diré mai que fóra un destí planificat des de l’inici. Divagar, sí: contar mentides, no.
Horror vacui
Potser arribarà un temps en què la més barroca de les nostres esglésies, serà, paradoxalment, un buit, un forat silenciós i solitari al bell mig d’una xarxa omnipresent de quefers i sorolls. Qui hi arribe, per turisme, error o curiositat al que en altres temps fou centre del món, descobrirà ja no la gruixuda corfa de símbols sota la qual l’home del passat s’arrecerava, sinó quelcom que encara hui ens és nou: l’última línia de defensa d’un silenci que es fortifica, s’aïlla. L’altar, els sants, el beat xiuxiueig d’algun fidel, les distintes representacions de la Mare de Déu o del sofriment i la glòria de Crist seran transparents, ja inintel•ligibles; i tot el que ens és familiar, el nostre paganisme radioelèctric, haurà quedat tímidament fora, a les portes.
Almenys eixa seria l’esperança d’un nou punt de partida. El dia que no entenguem ja el que hi ha dins, i no ens hàgem atrevit a substituir-ho pel que hi ha fora, el visitant ocasional d’un temple podrà encara indagar quines eren les preguntes a les quals tot aquest embalum de pedra, fusta, música i llum pretenia donar resposta. Per sort, ja no es tracta d’una resposta comunitària, obligatòria, inconscientment consensuada: en les lluites de l’esperit, cadascú acumula les seues pròpies derrotes. Però cal no anar massa lluny, i és una responsabilitat comuna preservar tant com es puga aquests antics camps de batalla, aquests reductes de pau que fan possibles les nostres pors més genuïnes.
Almenys eixa seria l’esperança d’un nou punt de partida. El dia que no entenguem ja el que hi ha dins, i no ens hàgem atrevit a substituir-ho pel que hi ha fora, el visitant ocasional d’un temple podrà encara indagar quines eren les preguntes a les quals tot aquest embalum de pedra, fusta, música i llum pretenia donar resposta. Per sort, ja no es tracta d’una resposta comunitària, obligatòria, inconscientment consensuada: en les lluites de l’esperit, cadascú acumula les seues pròpies derrotes. Però cal no anar massa lluny, i és una responsabilitat comuna preservar tant com es puga aquests antics camps de batalla, aquests reductes de pau que fan possibles les nostres pors més genuïnes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)