Dir no

Al meu país l'esport nacional és "dir no": uns ho fan a la manera de Raimon, altres aplicant la més estúpida (i contraproduent, per sort) de les censures. Així les coses, potser la nostra primera tasca hagués de ser aprendre a dir que no amb delicadesa, intel·ligència i mà esquerra.

A un camarada blogger (de més rang en el partit que jo, tot i que d'una heterodòxia protosiberiana que l'encamina irremeiablement a l'exili) li han denegat la publicació d'un llibre d'assaig, entre altres raons, perquè era "massa subjectiu". Estic segur que han pesat més les "altres raons" (de mercat, principalment) que aquesta pecaminosa subjectivitat en un camp, com el de la reflexió estètica (musical, en aquest cas), on la diversitat d'opinions és proverbial. És com si, en un moment donat, algú hagués cregut que les raons estrictament "materials", de precarietat del sistema editorial, no resultaven prou convincents per a no publicar un llibre i s'hagués vist en l'obligació intel·lectual (!) de buscar un motiu més sòlid, més programàtic: una subjectivitat excessiva, inapropiada.

Al meu país passa sovint que un es veu obligat a dir que no: cal fer-ho honestament, llavors, i considerar que al receptor de la negativa potser no l'ofendrà tant el sentit de la resposta com les raons, els perquès. Cal respectar-li, almenys, el dret a participar dignament de la derrota.

[Deixem per a un altre dia aprofundir en la nostra paradoxa editorial: publicar "assaig" ací és impossible, però de cada dues "novel·les" que guanyen un premi, una té per protagonista un escriptor taciturn, de la mateixa edat aproximada que l'autor de l'obra, a qui no li passa relativament res més enllà del fet de gaudir d'una riquíssima vida intel·lectual, que aboca en diaris, articles, cartes i relats que, per la seua centralitat en la "trama" (?) o per manca d'altres esdeveniments d'interés, són cosits a pedaços a l'interior de la novel·la. Cal haver llegit molt més que jo per a confirmar la hipòtesi, però és com si tota una generació de prosistes magnífics, que un país normal hagués acollit entre les pàgines dels seus periòdics o revistes, hagueren estat condemnats pel "mercat" a escriure males "novel·les". Com si qui ens hagués ensenyat a escriure (a llegir?) als valencians no fos Fuster, sinó Joyce... Espere estar equivocat, i que aquesta percepció només siga la d'un mal lector - o un mal lector de solapes. ] 

5 comentaris:

Salvador ha dit...

Parles d'algun Octubre en concret?

Salvador ha dit...

Em referisc als claudàtors.

Emili Morant ha dit...

Em va passar amb un Octubre (crec recordar que ho era), fa un temps, sí, però no és cosa d'un llibre concret ni d'un premi concret, sinó d'una tendència (hipotètica, i potser deguda a l'atzar o les expectatives amb què trie les meues escasses lectures) a fer "novel·les d'assagista". Compte: no parle de les novel·les intranscendents (que de tant en tant tope amb alguna, també), sinó d'aquelles en què tanta transcendència eclipsa la trama.

Dit tot això, que ha quedat un pèl negre, negríssim, caldria afegir que aquest país té novel·listes magnífics: quasi més que lectors de novel·la... És el que passa per posar claudàtors d'aquests a corre-cuita, que m'explique a mitges: hauria d'evitar-ho.

Príncep de les milotxes ha dit...

Home Emili, benvingut de nou. Ets un bandarra! Mâ que no avisar als amics! Ho anotarem en la llibreta verda de l'esperança.

Escolta, quina música podríem buscar per fer-li una mica de paravent a la tristesa del nostre amic?

Ho vaig llegir a un blog l'altre dia... i em van fer ganes de plorar per la cultura del nostre petit país.

Emili Morant ha dit...

Príncep: no vaig voler avisar perquè, en les meues suposicions, el simple canvi de títol no havia de comportar més que això, un canvi de títol, i que el meu blog continuaria sortint en els altres "blogrolls" com a que s'havia tornat a actualitzar. Però crec que tu no tens "blogroll" dinàmic d'aquests, i a més, ja puc jo canviar el títol que en els altres blogs continua apareixent com "La vida diferida". Benvingut tu també, en tot cas.

Al nostre amic... veges tu qui s'atreveix a encertar-li la música! Jo, per a assegurar, li posaria "Suspiros de España", que és la millor banda sonora que se m'acut per a una situació tan surrealista... :-)))

[Per a despistats o per al record: la motivació d'aquesta meua nota és aquesta altra: http://soisilenci.blogspot.com/2010/03/dutxa-daigua-freda.html ]