Imparables

Són gent sospitosa i rebuscada, els poetes. Si algú de tan notable gremi em llegeix ha de saber que no ho dic per ell, és clar; però ben probablement coincidirà amb mi en què l’afirmació és certa de la majoria dels altres poetes. Això sembla el més semblant a un consens que pot donar-se entre els lírics de tota mena: no és un consens constructiu, certament, però sí divertit, i d’això intentaré parlar, despreocupadament.

Poc a poc, els llibres de Marta van confluint amb els meus per a formar una modesta biblioteca familiar. Curiosament, entre els llibres nous que trobe ara a la prestatgeria hi ha uns pocs que jo mateix li vaig regalar en el seu moment. En concret, he vist, fullejat, i llegit un d’ells: una antologia (ja vella, de 2004) d’un grup de poetes catalans contemporanis, que duu per títol el mateix d’aquesta nota.

He intentat reformar-me, completar-me amb el temps, però per a mi la porta d’entrada, la principal, a qualsevol estètica, continua essent la de la lògica: en un sentit ben ample, que inclou la consistència interna, l’adequació entre forma i contingut, entre les metes i els recursos emprats, etcètera. Digues-li a un intel•lectual de tercera que eixa és l’aproximació a l’art d’un matemàtic, i com a mínim esbossarà un somriure de superioritat desdenyosa (i això si no obri la boca per a inaugurar la catàstrofe). Digues-li, per contra, que és l’aproximació d’un músic, i ben prompte encetarà una rapsòdica lloança de Bach i una mel•líflua enyorança de les esferes del cosmos. És una sort no tindre intel•lectuals de tercera entre els meus escassos lectors: això explica, profèticament, la manca de comentaris en un i altre sentit, a aquesta nota.

Dic tot això per a justificar la perplexitat que m’ha causat l’antologia citada més amunt. L’obre un manifest titulat “Contra la insignificança” que bé podria haver-se encapçalat “Contra la intel•ligència”: una sorollosa declaració d’intencions escrita en un llenguatge tan gastat com vague, i amb una inspiració més pròxima a la paranoia que a la rebel•lia. Fins ací, nihil novo sub solem. El que em sobta no és tant aquest suposat programa estètic com la constatació, en les pàgines posteriors de l’antologia, que alguns dels poetes i versos triats en el volum no tenen la menor relació amb el pròleg funest que pretén englobar-los. En altres paraules, quant més contradictoris són amb les amenaces del principi, més dignes són de rebre una lectura atenta. Com que comence a sospitar que en el llibre aquesta incoherència és més la regla que l’excepció, el meu judici parcial, a falta de continuar fullejant les seues pàgines, és que l’antologia paga bastant la pena, tots i els malvats esforços dels antologats per arruïnar-la d’inici. Si tope amb algun poema que m’agrade especialment, l’empraré d’excusa per a fer una de les meues anotacions parapoètiques (o hauria de dir peripoètiques?). Però de moment, ja m’ha servit per a uns pocs paràgrafs sobre “estètica”, més abstractes, més propis de l’home de boira que sóc: quan camines un pam per damunt de terra, només xafes les merdes més grosses. Això sí que és tot un programa.

4 comentaris:

Príncep de les milotxes ha dit...

T'he pillat Emili; durant 4 minuts i 55 segons has estat mirant el blog on he fet un article que comentava alguna cosa semblant al teu. Açò dels blogs, quina curiositat.
Entre tots treurem una mica de llum, no creus? Jo estic convençut.
Una abraçada.

Emili Morant ha dit...

Ostres, quin control, Germà Gran de les Milotxes :-))). 4 minuts i 55 segons!!!

En efecte: feia dies que tenia el llibre a casa i l'havia estat explorant, fullejant, però fins que no havia llegit la teua anotació (recent) al respecte no m'havia fixat en el "pròleg-manifest" que l'encapçala (i del qual he parlat, mig irònicament, mig "lògicament", en aquesta anotació). Crec haver-ho dit al "cos del missatge": el llibre sobreviu al manifest, o això crec...

Però tinc la sospita que la polèmica, si és que en va generar alguna, deu estar del tot superada: ha coincidit amb el "retorn" del llibre al meu pis, anys després de regalar-li'l a la meua futura (imminent) esposa. No tinc al meu abast elements de judici més sofisticats que la comparació entre les metes declarades (dubtoses, com a mínim) i els resultats obtinguts (més que acceptables, en algun cas). Absolutament paradoxal, i d'això, més que no de poesia, anava la meua nota.

Príncep de les milotxes ha dit...

Açò de la informàtica, si en saps una miqueta possibilita el control de massa coses. Orwell no estava tan desencaminat, oi?
Una abraçada i et seguiré, de bon grat, els teus articles.

De tota la colla dels poetes, almenys dels coneguts i estimats per mi, els defendria encara a capa i espasa, Isidre Martínez i Mª.Josep Escrivà. Els altres com que no sóc una enciclopèdia, els desconec i no podria dir res.

Emili Morant ha dit...

De Mª Josep Escrivà i del seu darrer llibre vaig parlar en dues anotacions de mesos enrere.

http://emilimorant.blogspot.com/2008/08/flors-casa.html

http://emilimorant.blogspot.com/2008/09/versos-pendents.html

Afortunadament, hi ha ben poc en eixe llibre de la "desmesura" proclamada en l'antològic crit de guerra de què he parlat a la nota. El que hi ha és feina ben feta, polida i meditada: per això, tot i les "distàncies" en la recepció de què vaig escriure en el seu dia, em va semblar un bon llibre.

D'Isidre M. Marzo he llegit poc, però vaig regalar un llibre a Marta ("Hostes", crec que es deia) dels que encara no ha dut cap al pis... :-) Està a la llista de pendents, i té al seu favor referències molt bones. Per a tot trobarem el moment.