Imparables

Són gent sospitosa i rebuscada, els poetes. Si algú de tan notable gremi em llegeix ha de saber que no ho dic per ell, és clar; però ben probablement coincidirà amb mi en què l’afirmació és certa de la majoria dels altres poetes. Això sembla el més semblant a un consens que pot donar-se entre els lírics de tota mena: no és un consens constructiu, certament, però sí divertit, i d’això intentaré parlar, despreocupadament.

Poc a poc, els llibres de Marta van confluint amb els meus per a formar una modesta biblioteca familiar. Curiosament, entre els llibres nous que trobe ara a la prestatgeria hi ha uns pocs que jo mateix li vaig regalar en el seu moment. En concret, he vist, fullejat, i llegit un d’ells: una antologia (ja vella, de 2004) d’un grup de poetes catalans contemporanis, que duu per títol el mateix d’aquesta nota.

He intentat reformar-me, completar-me amb el temps, però per a mi la porta d’entrada, la principal, a qualsevol estètica, continua essent la de la lògica: en un sentit ben ample, que inclou la consistència interna, l’adequació entre forma i contingut, entre les metes i els recursos emprats, etcètera. Digues-li a un intel•lectual de tercera que eixa és l’aproximació a l’art d’un matemàtic, i com a mínim esbossarà un somriure de superioritat desdenyosa (i això si no obri la boca per a inaugurar la catàstrofe). Digues-li, per contra, que és l’aproximació d’un músic, i ben prompte encetarà una rapsòdica lloança de Bach i una mel•líflua enyorança de les esferes del cosmos. És una sort no tindre intel•lectuals de tercera entre els meus escassos lectors: això explica, profèticament, la manca de comentaris en un i altre sentit, a aquesta nota.

Dic tot això per a justificar la perplexitat que m’ha causat l’antologia citada més amunt. L’obre un manifest titulat “Contra la insignificança” que bé podria haver-se encapçalat “Contra la intel•ligència”: una sorollosa declaració d’intencions escrita en un llenguatge tan gastat com vague, i amb una inspiració més pròxima a la paranoia que a la rebel•lia. Fins ací, nihil novo sub solem. El que em sobta no és tant aquest suposat programa estètic com la constatació, en les pàgines posteriors de l’antologia, que alguns dels poetes i versos triats en el volum no tenen la menor relació amb el pròleg funest que pretén englobar-los. En altres paraules, quant més contradictoris són amb les amenaces del principi, més dignes són de rebre una lectura atenta. Com que comence a sospitar que en el llibre aquesta incoherència és més la regla que l’excepció, el meu judici parcial, a falta de continuar fullejant les seues pàgines, és que l’antologia paga bastant la pena, tots i els malvats esforços dels antologats per arruïnar-la d’inici. Si tope amb algun poema que m’agrade especialment, l’empraré d’excusa per a fer una de les meues anotacions parapoètiques (o hauria de dir peripoètiques?). Però de moment, ja m’ha servit per a uns pocs paràgrafs sobre “estètica”, més abstractes, més propis de l’home de boira que sóc: quan camines un pam per damunt de terra, només xafes les merdes més grosses. Això sí que és tot un programa.