Gratitud

En allò fonamental, hom pot vore les relacions socials filtrades pel prisma de l’obligació o pel de la simple possibilitat. Parlem primer de les (suposades) obligacions: qui creu que tot el que fan els altres per ell és senzillament perquè ho havien de fer, o qui s’ofén en cada ocasió en què no es veu tractat com creu que mereixia, no només s’està oposant a la inaturable tendència dels temps, que és la flexibilització dels vincles, sinó que s’està privant a si mateix d’un dels sentiments humans més valuosos: el de la gratitud.

Qui creu meréixer una atenció especial, un regal, un privilegi, difícilment podrà donar gràcies (i sentir-les sincerament) quan li és concedit algun d’aquests béns: no donem gràcies (o almenys no les hauriem de “sentir”) quan comprem alguna cosa pagant el seu preu degut, o quan som atesos correctament per algú que es guanya el jornal justament per atendre’ns. Estes expectatives tan elevades respecte del proïsme, si són obertament publicitades, poden molestar els pròxims, els qui s’han de sentir obligats o al•ludits. Però del que parle ara és de quelcom més íntim, més privat: qui veu així les coses està renunciant a l’alegria de qui rep per a assumir, un tant masoquistament, el risc constant de la decepció. Però de masoquistes, el món va ple.

Per fortuna, no sóc d’aquesta classe de persones: em sent ofés o maltractat amb menys freqüència del que veig sovint en altres, per no dir gairebé mai. I en línia amb tot el que he dit més amunt, però donant-li la volta, confesse que trobe bona cosa de motius per a sentir-me agraït, privilegiat, pagat, d’una forma sincera, per la forma en què visc i la gent amb qui visc. Sabeu ja de la facilitat amb què done el salt (mortal, sovint) a l’abstracció, i no us estranyarà que aquesta benvolença vers els altres siga sovint sublimada fins a un lleuger optimisme místic, una pausada i diària acció de gràcies.

Hi ha poques coses menys romàntiques que el matrimoni. I això, que per a molts és el major defecte d’aquesta sagrada institució, és en part per a mi el que la fa desitjable, sensata i convenient – i no ho dic només perquè em case d’ací dues setmanes, ho he cregut sempre així. Ni passió, ni bogeria, ni cap destí compartit i indefugible: posats a triar els fonaments d’un futur sense horitzons, la gratitud podria fer-ne un de ben sòlid. Si alguna sospita vola per damunt les nostres vides és aquesta: que estaria quasi malament que les coses ens anaren encara millor. Si damunt d’això, la gent ens fa regals, què més podem dir... Doncs això: gràcies!