La moduració

És un tòpic, i probablement per això mateix no és més cert ni fals que la seua negació, el que afirma que les persones que en la seua joventut han sigut més revolucionàries, més radicals i decidides, les que ja en la seua adolescència tenien les idees més clares (alguns dirien massa clares), mostren més propensió a caure, ja de majors, en els braços del conservadorisme més ranci i menys imaginatiu. Com és un tòpic, ja ho he dit, no em molestaré en negar-lo ni demostrar-lo en general, sinó com a molt dir que en el meu cas concret resulta inaplicable. Mentre vaig ser jove (fins que em vaig posar a treballar amb 22 anys, podríem dir) mai em vaig sentir temptat per cap classe d'extremisme (i els vaig veure passar ben a prop meu, com li ocorre a gairebé tothom), i consegüentment m'he negat a mi mateix l'experiència, que deu ser ben formativa, de la retractació o de la vergonya. Crec que és una sort per a mi, però potser una llàstima per als meus lectors: si us apetix delectar-vos en eixa classe de revisió angoixosa de les misèries d'una joventut superada, el vostre text són les "Confessions" de Sant Agustí, i no aquest meu insípid diari electrònic.

Així, seguint en el tòpic, si un és moderat ja abans d'hora, de jove, probablement continue essent-ho tota la vida: les passions tardanament descobertes resulten infinitament més ridícules, per infreqüents, que les juvenils. Però, tornant al meu propi cas, sí crec que he evolucionat, almenys pel que fa al matís, alguns dels meus criteris generals de fa deu o quinze anys. Potser aleshores mantenia una ferma confiança teòrica, no sé si dir metafísica, en la "regla d'or" de la virtut entre els extrems: recorde haver vist reflectides en l'Aristòtil que estudiàvem al Batxillerat alguna de les meues inclinacions prefilosòfiques. Segons aquell meu punt de vista, allò radical, extrem, era des del principi roïn o equivocat, i les opinions intermèdies gaudien sempre d'un avantatge inicial en les meues aproximacions, no només polítiques, sinó de tota classe. Ara ja no: he aconseguit alliberar el terme "radical" de les connotacions negatives que l'ús li ha afegit ("radical" és simplement allò relatiu a l'arrel), i de la mateixa forma he aprés com algunes indefinicions disfressades de "moderació" són més letals (per a l'individu, per a la societat) que les seues alternatives més rotundes, definides, oposades frontalment unes a altres. La meua moderació d'ara no és sinó el corol·lari del meu escepticisme: en les ocasions en què no sé ben bé que és millor, més just, més sensat, les opcions intermèdies apareixen ja no com il·luminacions d'una forma superior de saviesa, sinó com discrets consells d'una precaució ben sana. També deu ser l'edat: il·luminar-se és cosa de joves; anar amb compte, d'adults. Ho he anomenat "moduració": la maduració del moderat, si em permeteu la broma.