La vida adulta

Tal i com se solen fer aquestes coses (i el meu cas no ha estat cap excepció) organitzar una boda exigeix la suspensió temporal del nostre sentit de la mesura. Tan poc amant com sóc d’esta classe d’excessos, em veig forçat a interpretar benèvolament aquest trasbals com el paradoxal preludi de la que hauria de ser la més important i duradora de totes les meues rutines: el matrimoni, la família. Ja tindrem temps de parlar d’aquesta quotidianitat sagrada que Marta i jo tot just encetem. Però de moment, el que ha de quedar dit per als qui no ho vareu veure en directe, és que la nostra marató nupcial de divendres passat fou tot un èxit – un èxit desmesurat, com calia que fos. (Això inclou el Madrid 2 - Barça 6 que vam presenciar multitudinàriament amb uns quants convidats el dia després a casa dels meus pares...)

Allà on fa uns dies hi havia extractes de compte bancari i plànols d’un trencaclosques impossible de taules, comencen a aparèixer ja altres xifres més nobles, diagrames menys frívols. Hui he començat a estudiar Matemàtiques, de nou i qui sap si per última vegada. Si no vaig errat en els meus càlculs, m’hauria de bastar amb fer-ho igual de bé, o potser un poc pitjor, que en les dues oposicions anteriors per a obtenir una plaça de funcionari. Allò que inicialment era un repte no exempt d’heroisme ha degenerat en l’obligació (ben remunerada, això sí) d’evitar el ridícul: tot plegat em duu a pensar que em faig major, i que allò que fa dos anys vaig anomenar la vida diferida no és altra cosa que la vida adulta. Vivim-la, doncs, i deixem constància.