L'instant fugaç, de Juli Capilla

Just des del moment (ben recent) de la meua unió sagrada amb Marta, vaig encetar la unió “sograda” amb el meu cunyat Juli Capilla – perquè ara sí, amb la llei a la mà, compartim a parts iguals la nostra sogra Maria. Però més que de les benediccions d’un tan insigne matriarcat, més pròpies d’una sobretaula de paella que d’aquesta insípida interfície, voldria parlar hui, com em toca fer gairebé cada any, del seu darrer llibre de versos, “L’instant fugaç” (Premi Ciutat d'Alzira 2008, publicat per Ed. Bromera 2009). Que ningú crega que aquesta meua glossa familiar és una perversió de la noble tasca d’un lector crític i imparcial: senyors, açò és pura i simple propaganda, l’excusa per a penjar una nota (o un parell, si me n’ixen) en aquest quadern cada cop més infreqüent, i per a rellegir i “copiar” (bé, aquest cop no exactament) uns pocs versos del llibre. Certes parcialitats només són vergonyoses quan, maldestrament, s’intenten ocultar: ja veieu que no és el cas.

Si tinc temps i ganes, podré dir més coses de “L’instant fugaç” en alguna pròxima ocasió. Però hui em limitaré a dos dels trets més evidents, més externs, però gens secundaris, dels versos de Juli. El primer és l’eficàcia de la seua tria mètrica: les dues parts més llargues del llibre (que és relativament voluminós, en pàgines i en versos) venen marcades per l’ús dels alexandrins la primera, i de decasíl•labs amb cesura la segona. No sé si en la meua lectura d’un poema de la primera part (escolteu-la en àudio més avall) he sabut traure a la llum com de fluïda i transparent es fa la successió dels versos (tinc tan poca traça per a això com per a no fer obertes algunes vocals tancades, un error de pronúncia no menys lamentable que el tan freqüent error invers). Però aquest tempo natural el que fa és emfatitzar el segon dels trets que volia comentar: el que la poesia de Juli té de narrativa, de rapsòdica, de generosa en detalls i ramificacions; la manera en què defuig certs minimalismes críptics per a contar-nos, tan planament i lírica com li és possible, una història personal que el lector pot gaudir fent seua sense peatges ni esforços innecessaris. He triat aquest poema, que no sé si és dels millors del llibre o no, per a gravar-lo i penjar-lo ací amb la intenció de mostrar aquest aire de moderna rondalla vora el foc, de confessió expansiva: espere que la substància d’aquests versos no s’haja llençat a perdre en el meu maldestre trànsit del negre sobre blanc al format mp3. Si disposeu d’un minut i mig, escolteu què té Juli a dir-nos (jo li faig de portaveu) sobre els misteris de la naixença i la fi: de tot allò que no sabem res cert, callem-nos tot el que no siga bell.