American Heritage

Marta i jo marxarem finalment de viatge de bodes aquest mes d'Agost, després d'haver dedicat els tres mesos posteriors a la boda a guanyar-nos les nostres places de funcionari. Hem viatjat poc, ella i jo, des que ens coneixem, principalment per motius econòmics: la nostra particular "crisi" la vam passar fa un, dos o tres anys, quan haguérem de renunciar a part dels nostres ingressos i despeses "familiars" (fins i tot a la possibilitat de casar-nos abans) per l'oportunitat, finalment consumada, d'obtenir la nostra estabilitat professional com a docents. En això ha consistit, entre altres coses, la "vida diferida": una antítesi vital del crèdit, una reivindicació del sacrifici; i d'ací potser que la meua actitud vers els efectes de la crisi econòmica general siga més de caritat i compassió cristianes que la d'esclatar en una jeremíada pseudoideològica. Però parlem del viatge, ara, que per a la crisi sempre hi ha temps.

Marta i jo volarem el dia 7 des de Barcelona a Nova York, on passarem tres dies i mig, tres dies més a Boston, tres a Filadèlfia, tres a Washington D.C., i dos mitjos dies finals a Nova York de nou abans de tornar a Barcelona. Tots els trajectes allà els farem amb tren, ja que hem contractat una adaptació personal d'un paquet de vacances anomenat "American Heritage by rail". Considerant el meu confés eurocentrisme, visitar la costa est dels Estats Units suposa traçar els límits del meu món cognoscible, com si cada viatge posterior no pogués sinó limitar-se a omplir els buits, a xafar els indrets que em quedaran més pròxims, no només en quilòmetres, sinó culturalment, conceptualment. En realitat, són dues les idees que m'hauran dut als Estats Units: la que els veu com una destil·lació de la millor herència europea (política, cultural, ètnica) i a la inversa, en el motor i focus d'allò a què progressivament anem assemblant-nos (per ambigua que siga la valoració que en fem d'eixa tendència). Crec que en el nostre viatge hi haurà més de Thomas Jefferson que de Walt Disney, més condescendència vers les ex-colònies que admiració incondicional per la superpotència, més Museum of Fine Arts que Broadway. Però estic disposat a deixar-me seduir pel somni: he pagat suficient pel viatge com per a permetre'm eixes llicències i deixar la porta oberta a l'americanisme.

Són molts els qui associen el turisme a l'aventura, però als qui em llegiu de tant en tant no us sorprendrà que jo faça tot el possible per separar eixos dos camps semàntics. Si ja m'agrada poc improvisar en la meua vida quotidiana, encara veig menys motius per a fer-ho quan tot un oceà em separa de ma casa i dels meus. Salvant les distàncies intel·lectuals amb tots dos, com a turista tinc més d'Immanuel Kant que d'Indiana Jones. D'aquesta manera, cadascun dels meus escassos viatges sol tenir per pròleg una planificació exhaustiva: itineraris sobre plànol, control estricte dels horaris, i documentació i jerarquització prèvia d'allò que podré veure i allò que no. Ben mirat, és una forma d'allargar el viatge per davant de la forma en què la memòria (i no només la digital, de què tant abusem) el prolonga posteriorment. Visc convençut que és aquesta programació, i no la sorpresa del descobriment, el que intensifica cada experiència fora de casa - almenys les meues experiències.

I en això estem: des que vam pensar en anar als EUA he estat explorant (via audiollibres, és clar) algunes qüestions mínimes d'història americana, per a que passejar per Boston o Filadèlfia siga alguna cosa més que veure gent disfressada contant batalletes. I si tinc el temps i la disciplina necessàries, faré de la visita al MoMA la culminació d'una nova exploració intel·lectual, més rica i sensible que les anteriors, a la tradició pictòrica des de Cézanne, com si passejar-me unes poques hores entre obres mestres foren la recompensa, i no l'excusa, per a treure-li la pols al meu vell mapa d'"-ismes" artístics. És "la vida programada", sí: però no en conec cap de millor, i a més és l'única forma de poder contar els viatges abans de fer-los, i no després com fa tothom, que ja no té gràcia...