Collage i narrativa

Amb la important excepció de la pedofília, tinc un grapat de coses en comú amb C. L. D., el protagonista del llibre "El col•leccionista de fades" de Josep Ballester (editat per Bromera). Tots dos ens dediquem a ensenyar matemàtiques, duguem una vida rutinària i sense més sobresalts (aparentment) que la de qualsevol altre i mantenim l’hàbit d’escriure un dietari, el d’ell més secret que el meu, però igualment esquitxats d’obsessions recurrents i d’observacions tan pedants com diverses sobre el nostre món circumdant. Això sí: el temps i l’energia que ell dedica a fotografiar xiquetes i evocar-ne les olors íntimes jo l’he repartit entre vicis més innocus.

Tanmateix, tot i les nostres afinitats he estat incapaç de connectar amb la història de C. L. D. tal i com el llibre ens la presenta: i no tant per l’escabrositat de la desviació sexual del protagonista, que quasi sempre es narra de forma sublimada, lírica, amb una correcció victoriana, sinó per una qüestió d’estil, de plantejament. El mínim intent que segueix d’explicar aquesta distància, aquest fracàs meu, no té tant la intenció de “desrecomanar-vos” el llibre (que a altres els ha agradat bastant més que a mi, incloent al jurat que li va concedir un premi tan important com el d’Alzira l’any passat: més avall teniu una llista de comentaris positius de l’obra) com d’acabar parlant de mi mateix, dels meus gustos, prejudicis i limitacions. “El col•leccionista de fades” està concebut com si es tractés del dietari personal d’un pacient trobat entre els papers de Sigmund Freud. I és justament la coherència amb què aquest plantejament és perseguit el que m’ha desconcertat del llibre. Entre les característiques d’aquest dietari hi ha la brevetat (i escassetat) de les anotacions en què es narra alguna acció, la reiteració en els temes i en la forma de tractar-los, la freqüència amb què el protagonista s’abandona a eixa classe d’hipersensibilitat lírica que tan sovint ens espanta quan llegim alguns blogs dels d’ara (jo mateix no estic verge d’aquestes escapades tan obscures com supèrflues), i la forma abrupta i escassament relacionada amb la “trama” amb què s’encaixen aforismes o consideracions sobre la vida cultural de l’època, la religió, l’art, les matemàtiques, o el propi hàbit de l’escriptura personal i secreta (un altre tema en què els bloggers hauríem d’evitar caure amb tanta facilitat).

Per resumir-ho amb les meues paraules: quan més s’acosta el llibre a la versemblança en continguts i estil d’un dietari personal, més s’allunya de la “narrativitat”, d’aquest fluir natural de les històries que ens sol atraure de les novel•les. Reduït a allò que puga tenir d’essencial (per a la construcció del personatge i la seqüència de fets del llibre), el dietari de C. L. D. quedaria tan retallat com aquest meu o el de tants altres, de 200 a 20 pàgines, evitant redundàncies, elucubracions de valor dubtós o divagacions matemàtiques que potser siguen millor enteses pels qui no heu dedicat tants anys com jo a estudiar-les. Caldria la màgia i l’art d’una veu de narrador per a que la vida de C. L. D. (o la meua, o la vostra) alçara el vol i atrapara el lectors: però aquesta és la primera de les renúncies deliberades del llibre, el seu axioma estilístic, i les seues conseqüències són seguides fèrriament al llarg de les seues pàgines.

La digressió anterior, com ocorre en tantes ocasions, no ha pretés fer del llibre en si un tema sinó un mitjà per a arribar al meu reiterat “classicisme” (els qui no el compartiu podeu dir-li “conservadorisme estètic”, o “virus comercial”, tant m’és): hi ha intents literaris que, tot i que crec comprendre’ls en la seua “lògica interna” no m’arriben a l’ànima. En especial, no és el primer cop que l’estratègia del “text dins del text” em deixa un tant gelat, com si el que esperés d’una novel•la és l’escalfor d’una llar encesa i la gràcia i l’abundor de recursos de qui conta rondalles, i no un collage de textos juxtaposats, siguen dietaris, testaments o converses de Messenger. En comptes de cartes (tan ben treballades per a que puguen passar per “originals” que resulten avorrides de llegir) de Sigmund Freud trobades entre les pàgines d’un diari personal per un doctorand que les prologa i en fa les anotacions al peu de pàgina, jo hagués preferit la mà del cronista movent les titelles i contant-nos, per exemple, el moment en què pacient i doctor es coneixen a París; però reconec com d’injust és mesurar una obra amb el patró d’allò que no pretenia ser.

Ja ho he dit: sóc un “conservador”, i amb això en ment tot el que he descrit abans respecte a “El col•leccionista de fades” pot fer pensar a més d’un dels meus lectors que el llibre paga la pena de llegir, per atrevit, acurat, ambiciós, coherent (qualitats indubtables de la prosa de Josep Ballester). Però no deixa de donar-me què pensar el fet que en l’era del “storytelling”, en què els polítics en campanya o els noticiaris de televisió han substituït l’exposició d’arguments i fets pels mecanismes encisadors del relat, la narrativa puga permetre’s abandonar allò que té de més genuí. M’ha passat amb més d’un llibre darrerament, així que el problema ben probablement siga meu...

He sentit, en acabar-lo, la mateixa necessitat d’exposar la meua reacció al llibre com la que tinc ara d’evitar la propagació dels meus propis prejudicis, així que vos enllace altres opinions sobre el llibre (totes positives, i més autoritzades que la meua). Ja em direu la vostra si el llegiu.

http://oficidelector.blogspot.com/2009/04/laltre-costat-de-lespill.html
http://www.ecamps.cat/post/68268
http://manelalonso.blogspot.com/2009/05/el-colleccionista-de-fades.html
http://josepmanel.wordpress.com/2009/05/17/el-col%C2%B7leccionista-de-fades-de-josep-ballester/
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/05/el-colleccionista-de-fades-una-de-les.html
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/06/lucid-delicat-cosmopolita.html
http://1en2.blogspot.com/2009/06/el-colleccionista-de-fades-josep.html
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/07/una-obra-de-gran-sensibilitat.html
Publicat el 27.9.09

6 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

¿No se t'ha ocurregut pensar, Emili, que darrere de les "innovacions tècniques" de la "transgressió dels codis narratius", de la "innovació literària" de la "fragmentació del discurs", etc... simplement n'hi ha algun que no sap narrar, un escriptor mediocre que en comptes de contar una bona història se n'ix amb dissertacions, aforismes, palles mentals i "picardies" oportunistes per a cridar l'atenció i que en una literatura "normal", "novel.les" com la que comentes no passarien de ser llibrets de concurs literari de... això, del poble de l'autor?

No sé si he posat bé les cometes.

En qualsevol cas,no patisques, Emili, per si fas mal amb la teua crítica a la recepció del llibre: sempre n'hi hauran professors de valencià que el posaran com a lectura obligatòria.

27 de setembre del 2009, a les 13:03
Guillem Calaforra ha dit...

Ja fa dècades que Kundera ha demostrat, per activa i per passiva, que les digressions i els canvis de la narració a la reflexió, del passat narratiu al present narratiu, etc., formen part de l'arsenal dels millors novel·listes clàssics (els exemples del Gargantua, el Quixot mateix, el Tristram Shandy i tants altres, entre els quals el mateix Kundera, li donen la raó). Respecte de la barreja entre novel·la i assaig, els noms de Musil i Mann són més que suficients. Si parlem de deestructuració narrativa, en fi, qui vol innovar res després de Joyce, Kafka o Proust? En literatura catalana hi ha hagut experiments ben meritoris com el Crim de germania de Lozano. Fins i tot els qui som estèticament "conservadors" sabem que la narració lineal vuitcentista no és l'única possible, tal com el narrador omniscient tampoc no és l'únic narrador possible. Qualificar d'innovacions tècniques o de jocs modernets recursos que són tan antics com la novel·la mateixa seria realment ridícul, i em sembla que ni tu ni Jesús aneu per aquest camí. El que sí que crec, i per això estic d'acord amb Jesús, és que moltíssima mediocritat s'amaga sovint darrere de l'abús d'aquestes presumptes innovacions (!). No sé si és el cas, perquè no he llegit el llibre de Ballester, però em consta que és una presa de pèl molt habitual. No sé si Ballester és el nostre Kundera, ell sabrà. O els crítics. O ningú...

27 de setembre del 2009, a les 18:09
Emili Morant ha dit...

Veig que comencem ben fort el debat, així que intentaré estar a l'alçada. En primer lloc, em pregunta Jesús (i més genèricament, Guillem apunta en la mateixa direcció) si allà on jo no he sabut trobar el fil no serà que no hi havia cap fil que trobar. Tota la meua anotació (i aquest comentari no serà distint) és un exercici de la classe de prudència cartesiana de què parlàvem l’altre dia, motivat pel que sovint m'he trobat quan la gent opina dels llibres que llegeix: valoracions molt rotundes, però no sempre del mateix signe ni fonamentades del tot en cap “criteri”, ni cap “mètode” que ajude a entendre com ha arribat cadascú a conclusions tan discrepants.

Hi ha una diferència entre dir “no m’agrada” i dir “no val res”, o entre dir “no ho he entés” i dir “açò és una estafa”. La gent que més confia en el seu criteri fa tendir a zero aquesta distància, i identifiquen el gust (quelcom subjectiu) amb la qualitat (quelcom “objectiu”, amb totes les precaucions que cal prendre per a usar estes paraules). Personalment, tinc motius per a situar-me en el pol oposat: no descarte mai que allò que a mi no m’ha agradat puga resultar interessant per a persones amb criteris o gustos distints, i justament per això crec convenient exposar els motius i criteris de les meues opinions, per a què algú altre puga intuir si arribarà a judicis distints als meus. La meua disciplina originària (de “ciència dura”) m’ofereix més certeses de les que necessite per a ancorar la meua autoestima intel•lectual, així que en tot allò relatiu a les humanitats, o a l’esfera estètica o política, puc tolerar gairebé qualsevol discrepància, tot i l’estranyesa que em causa de tant en tant trobar-me lloances o condemnes que sóc incapaç de compartir. Crec que el text de la meua entrada és prova suficient de l’actitud que acabe de descriure, i fins i tot tinc la sensació de ser massa pesat justificant-me (excusatio non petita...).

Del seu comentari no puc saber si Jesús ha llegit el llibre o no, si la seua queixa és genèrica o concreta. Però a la pregunta que em fa no puc sinó respondre alçant els muscles: si l’estil narratiu del llibre és la tria deliberada d’un autor que disposa de recursos variadíssims o el resultat de la incapacitat per a contar les coses d’una altra manera és una pregunta a què jo no sabria contestar. Com a molt puc jutjar les conseqüències d’eixa tria, en concret una: que el llibre no ha sobreviscut a cap dels meus esforços per a fer-ne una lectura empàtica. Jesús també fa ús del hipotètic “en una literatura normal...” En una literatura normal, un llibre té milers de lectors i dotzenes de comentaristes. En la nostra, desgraciadament, no és el cas, i per això crec que cal anar amb molta cura de fer judicis demolidors sobre llibres que a l’autor li han costat mesos de feina, però que només basta amb una lectura esbiaixada i deu minuts de prosa irònica per a desprestigiar. Entenc que l’aplicació universal d’eixa cautela pot convertir la crítica literària en poc més que un intercanvi ritual de fel•lacions i en una hipòcrita coreografia de lloances, però ja en som poquets com per a fotre’ns entre nosaltres. Només això em sembla raó suficient per a no ser massa rotund en les opinions desfavorables.

Ara li conteste a Guillem. Disculpeu el rotllo, però és que se’n va la llum, i com no puc penjar, continue escrivint i escrivint...

27 de setembre del 2009, a les 20:38
Emili Morant ha dit...

No li falta raó a Guillem quan assenyala que sota l’etiqueta de “conservador” que m’he penjat s’amaga una simplicitat fingida, falsa. No hi ha res més antic, ni més reeixit en ocasions, que l’estratègia del “text dins del text” (pense en l’Odissea, per exemple, i en Ulisses contant batalletes als seus amfitrions durant capítols i capítols). I no sóc, en general, tan refractari a l’experiment, a l’eco de l’avantguarda: la meua llarga anotació del mes de gener sobre “El professor d’història” de Joan Francesc Mira pot servir d’exemple d’aquesta meua postura, en aparença contradictòria amb el que he dit en la nota de hui. Els canvis de registre (ara narrador, ara filòsof) de Kundera foren una de les coses que més m’encisaren de “L’insostenible lleugeresa del ser”, i tot i no haver llegit el Joyce més agosarat, a algú capaç d’escriure eixa joia que és “Dublinesos” se li poden concedir totes les genialitats de l’”Ulisses”. “Conservador” hauria de significar, en el meu cas, la consciència, que cal no perdre mai, que qualsevol estratègia estètica “distinta”, “original”, no es justifica per sí mateixa, sinó que ha de fer front davant un tribunal (el del lector, el del crític) que es pronunciarà sobre si s’ha guanyat més del que s’ha perdut en cada tria d’estil, de trama, de personatges. No ho he esclarit més en la nota perquè ja m’ha quedat massa llarga, però en essència és això: la gosadia no és un valor per sí mateixa, i cal no ser paternalista en les ocasions en què senzillament, allò suposadament “original” no funciona.

El que sí que compartim Guillem, Jesús i jo és eixa sospita al voltant de l’ús de les estratègies intertextuals (o com es diga això), com si fóra més fàcil fer les coses a pedaços i esperar del lector que els sàpiga cosir que assumir tota la responsabilitat de l’aventura narrativa. M’ha passat amb llibres que he llegit i amb altres que ni tan sols m’he atrevit a comprar perquè ja adverteixen en la contraportada de la imminència de la catàstrofe: “... una història TREPIDANT del senyor X, que mentre prepara les NOTES AL PEU d’una edició crítica d’un MANUSCRIT del seu avi mort a la guerra civil troba DOCUMENTS de valor incalculable que el faran reflexionar al seu DIETARI sobre la situació política actual al temps que comença a rebre E-MAILS amenaçadors...”. Igual és que jo tinc la pell molt fina: ja em deixava mosca que els personatges d’”Ana Karenina” es passaren tantes notetes amunt i notetes avall, o siga que pot ser una al•lèrgia patològica a allò intertextual – però quan un és capaç de narrar com sap fer Tolstoi, no li sol fallar el criteri de quan donar pas a la reflexió, la cita, el document, la nota al peu...

27 de setembre del 2009, a les 20:42
Jesús Párraga ha dit...

He de fer-te una confidència, Emili: alguns dels escriptors que apareixen citats, lloats (fel.latilitzats!) per aquests confessionaris virtuals n’eren companys meus a la Facultat de Filologia de València fa (ai!) més de vint anys. Per aquella época (anys huitanta) escrivien relats i poemes en revistes universitàries com ara “LLir entre Cards”, “Abalorio”, etc. Inclús jo ho feia (“¡Ay de mí, ay infelice!”) De fet entre uns amics i jo vam publicar un parell de números d’uns pomposos “Cuadernos de literatura” sota el suggeridor nom de “Hetaira”, on va aparèixer un relat de Josep Ballester, “El Paquet”. Bé. Dóna això autoritat per a jutjar un escriptor? No. Cal ser més prudent a l’hora de criticar un llibre i evitar “boutades” contundents. Sí. Mea culpa… Tanmateix… Tanmateix ja als huitanta començarem a estar una mica farts de la dialectología narratològico-semiòtico-meta-poètico-novel.lesca. Si més no quan aquest argot se n’eixia dels llibres de teoría i es transformava en matèria del relat o del poema. Aquell resavi llunyà encara dura i… ESTA BÉ, HO CONFESSE: NO M’HE LLEGIT EL LLIBRE DE BALLESTER. La meua crítica a l’obsessió formalista n’és, doncs, general. Ara bé. Tornem als huitanta. A la Facultat de Filologia. Un dia va aparèixer pel saló d’actes el conseller Ciprià Ciscar, responsable de la política lingüística, per a donar una conferència. Entre els estudiants (que omplíem de gom a gom la sala) va circular la consigna d’abandonar en massa l’acte quan Ciscar prenguera la paraula. Se n’eixírem pràcticament tots i quan vaig mostrar la meua estranyesa per la gent que s’havia quedat a dintre (grans militants i redreçadors de la Llengua i el País) algú m’ho va explicar: “no veus que aquesta gent vol dedicar-se a la literatura i necessita les subvencions del Consell?”: La gran literatura catalana (valenciana, balear) del segle XX n’és una literatura normal. Amb més o menys lectors. Allò que tenim a hores d’ara (això és el que no considere “normal”), en canvi, és un recull de novel.les de prop de cent pàgines curtes i poemaris de trenta cinc poemes i mig, guanyadors d’un concurs de poble (ja sé, ja sé), subvencionats per la diputació corresponent i llegits com a lectura obligatòria pels alumnes de secundària… Ostres, ja he tornat a caure en la mala llet. Disculpa’m, Emili.

Em costarà diners, temps i adrenalina pero intentarè llegir la novel.leta.

27 de setembre del 2009, a les 22:42
Guillem Calaforra ha dit...

Les respostes que dónes, Emili, són molt més que satisfactòries. Una exhibició de seny pròpia d'un científic. En el fons, ací no fem debat ni discussió, perquè veig que tu, Jesús i jo compartim una mateixa suspicàcia. I jo, a més, aprove la mala llet del nostre contertulià, perquè em resulta molt congenial. Jesús, hauràs d'armar-te de valor perquè igual la lectura del llibre aquest és un temps perdut... O no, i va i resulta que és genial i fas un descobriment... Jo, personalment, ja m'ho perdonarà l'autor, però tinc altres coses per llegir. Això no ho dic amb mala llet, que conste.

27 de setembre del 2009, a les 23:09

Publica un comentari a l'entrada