Lectures i comentaris

Duc més novel•les llegides en 2009 que cap altre any des de la meua adolescència. En part, perquè he rebut alguns encàrrecs i suggeriments: aquest estiu vaig haver de recomanar uns pocs llibres en el magazine estival de Gandia Televisió, i quan haja llegit el meu pròxim llibre i n’haja fet un article crític hauré completat tres col•laboracions a la revista Caràcters. I en part, també, perquè crec estar pausadament redimint aquell meu pecat original que em duu a veure el món vaporitzat, elevat de forma sobtada a les més pures abstraccions (i per això sovint tan estèrils, tan magres). La narrativa no té prohibit l’accés a aquests àmbits de la idea, però ha d’arribar-hi lentament, destil•lant amb cura i sensibilitat els fets d’una vida fingida, inventada, sí, però més pròxima i tangible com major siga l’habilitat del narrador.

Continue essent home de poques pàgines, però vaig aprenent a assaborir-les cada vegada més subtilment, amb una profunditat que, probablement, només resulta accessible a qui ha fet de l’estudi l’avantsala de la lectura. Un corol•lari d’aquest procés de maduració lectora deu ser que poc a poc he aprés a explicar perquè no m’agraden les coses que no m’agraden: tan poc dogmàtic com sóc en aquestes qüestions de gust, aquests criteris negatius no haurien de ferir ningú les poques voltes que m’atrevisc a explicitar-los. Algun dia hauria de penjar ací un decàleg (incomplet, segurament, inferior al la rodonesa numèrica dels deu preceptes) que he posat en pràctica de forma tàcita quan he hagut de fer els meus articles crítics: una espècie de “Guia ràpida de com evitar el ridícul per a comentaristes de llibres principiants”. El ridícul és encara, per a mi, el concepte clau al voltant del qual bastir una pràctica personal de la crítica literària: intentaré explicar-me amb exemples molt genèrics.

Lloar un autor sense argumentar és fer el ridícul, perquè un lector perspicaç pot entendre que estàs fent la pilota de la manera fàcil, còmoda. Exposar defectes d’una obra sense explicitar des de quina perspectiva són jutjats com a defectes és també d’una presumptuositat rebutjable, considerant que els criteris, si és que els té, del comentarista “junior” estan lluny de ser amplament coneguts per qui llegeix els seus articles. I cometre errors, no de “doxa”, de gust, de perspectiva, sinó errors “objectius”: d’ortografia, d’ús de l’idioma, de coneixements de cultura general, és el ridícul més absolut. Vull pensar, per a la meua tranquil•litat, que tinc dret a una certa quota d’errades ortogràfiques en un lloc com aquest, que no és més que el recipient de les meues manies i defectes: però quan el text que escric ha d’aparéixer en una publicació especialitzada, no he de tacar un prestigi de què no sóc partícip. En les meues col•laboracions he d’usar la llengua (lèxic, sintaxi) acuradament, dignament, però sense la pretensió, que estaria fora de lloc, d’embafar ni impressionar ningú: una altra temptació de principiant, que cal evitar. I hi ha els errors per manca de precaució o cultura, que són comprensibles en el lector comú però que requereixen un puntet més d’atenció per part de qui escriu críticament. Hui m’he trobat un article crític que situa repetidament l’acció d’una novel•la a l’Imperi Mongol, quan de fet del que parla és de l’Índia del segle XVI i l’imperi, per tant, és el “Mogol” (sense “n” al mig, tot i que hi ha una relació clara, etimològica, entre un i l’altre): uns pocs segles i uns quants milers de quilòmetres de distància. No és res que impedisca fer una avaluació literària del llibre: però els qui com jo tenim una cultura més “genèrica” que no específicament literària faríem bé d’evitar estes confusions – ja ens hauran de perdonar algunes altres.

Avui, vespra de Tots Sants, he acabat de llegir un llibre sobre el qual no he de fer cap comentari crític: “La mort a Venècia”, de Thomas Mann. M’ha semblat un exquisit tractat d’estètica, una filigrana d’estil narratiu, una exploració delicada, digníssima, dels abismes de la naturalesa humana, un recordatori de la facilitat amb què tot l’embalum de restriccions i conceptes de què la civilització ens revesteix pot cedir a l’instint, a una pulsió entre l’amor i la mort, al salvatge que tothom duu dins. El més disciplinat, clàssic, i respectable dels artistes sucumbeix a una passió irracional, a un desig sublimat en el sentit més purament freudià: la cruesa del sexe soterrada sota el llenguatge de les perfeccions estètiques. No hi ha millor escenari per a aquesta degeneració que una ciutat de Venècia que, a més de mostrar tot el seu esplendor orientalitzant i el seu fascinant romanticisme, veu arribar una epidèmia, una plaga simbòlica i mítica com la que assotà Tebes regida per Èdip, l’heroi degenerat, l’innocent incestuós. El protagonista, l’escriptor Gustav von Aschenbach, acabarà cedint fatalment a la plaga, o a l’amor vers Tadzio, l’adolescent que l’obsessiona; la seua mort a la vora d’una platja veneciana representa l’ensorrament de tot un edifici intel•lectual, de sensibilitats domesticades, causat per un terratrèmol al nivell dels seus fonaments, de la seua (i nostra) animalitat indefugible.

És una sort no haver de fer comentaris crítics de llibres com “La mort a Venècia”, més enllà d’unes poques frases a l’atzar com les que he amuntegat abans, en el meu diari personal. Perquè un últim punt de tot el que he dit més amunt sobre el ridícul és una necessitat, una norma d’etiqueta literària que no resulta còmode traspassar: la que exigeix, per a les grans obres, grans comentaristes. Enfrontar-se a les cimeres de l’art és una cura d’humilitat que els petits crítics, els iniciats recents, no mereixem ni necessitem: podem practicar-la en el nostre temps lliure, innocents i juganers, però sense que la seriositat de la tasca ens pose en evidència. Són altres coses, les que la nostra llengua i el nostre país demanen de nosaltres: anem fent-les, mentrestant.