Fa just una setmana vaig elaborar i enviar telemàticament el meu llistat de destins preferents per a l'any que ve: una experiència nova, no sé si millor o pitjor, que substitueix els histèrics i massius "actes d'adjudicacions" que se celebraven cada estiu a València. En un revelador tercer lloc, després dels dos instituts més pròxims a ma casa (i no només en distància física: hi treballen mon pare i la meua cunyada) vaig situar el que ha estat el meu centre durant el curs, l'IES Enric Valor de Pego, davant d'altres centres geogràficament més pròxims. No ho vaig triar així només per allò de "más vale malo conocido...": he estat molt a gust amb els companys i alumnes de Pego, he intentat implicar-me en la vida del centre (en la mesura raonable en què pot fer-ho un professor "de pas", com jo) i crec haver completat el millor any de la meua curta carrera docent. Això darrer no era un repte tan difícil, certament: és el meu primer any complet de setembre a setembre (fa un any que vaig obtenir plaça de funcionari), he sigut tutor per primera vegada, he pogut tenir sota control els nivells que havia d'impartir... Per tot plegat, i sabedor (perquè hi estic ben informat, ja ho he dit) que les meues primeres dues opcions eren més difícils d'aconseguir que la tercera, confiava en repetir curs a Pego l'any que ve.
Però no serà possible: una davallada en nombre d'alumnes per ací, un retall pressupostari de l'administració educativa per allà, la plaça que he ocupat enguany ha desaparegut per al pròxim curs, de forma que ja sé que no podré tornar. Justament per eixe motiu he volgut fer hui, abans que se m'oblide o que altres quefers (imminents, ja sabeu) m'inunden les idees, aquesta anotació senzilla, mig de comiat, mig d'agraïment, que ben a gust hagués preferit publicar dintre d'un any o de dos. Una llàstima, però la vida continua.
Com que bona part dels meus escassos lectors sou mestres vosaltres mateixos, no seré jo qui vos descobrisca el nomadisme del professor, sobretot durant els primers anys de vida docent. De fet, si he de ser honest, m'he sentit privilegiat per haver tingut només tres destins durant els meus primers tres cursos, dos d'ells ben pròxims (Elx, Gandia, Pego). Però no és només de quilòmetres que parle: hi ha també el sentiment d'inconstància, de desarrelament, de sentir-se esborrat de la llista cada estiu o ser "el nou" cada mes de setembre. No acostume a exterioritzar aquests sentiments, i no està entre les meues habilitats la de mantenir vius els contactes, les relacions, després dels canvis: però tot això, que podria suggerir tebiesa o indolència per la meua part, potser no siga més que un mecanisme defensiu a què he acabat acomodant-me. La veritat, per dins, és una altra. La veritat és que desitjaria poder saludar l'any que ve pels passadissos els meus alumnes d'enguany, compartir l'hora de l'esplai amb els mateixos companys, que la gent pogués saber qui sóc d'ací tres mesos com han acabat coneixent-me durant tot el curs.
No sé encara on estaré, però en qualsevol cas la pròxima tardor retornaré, sense ganes, al meu cíclic anonimat docent. Paradoxalment, la xarxa, que és un suport arquetípicament intangible, continuarà oferint-me una oportunitat per a la permanència, per a una certa continuïtat més enllà dels estrets cercles de la família i els amics. I per si algú dubta del valor d'aquesta presència, o de la classe de consol que pot oferir la més modesta de les escriptures, acabaré aquesta notació citant-ne
una altra, de fa més de dos anys: al capdavall, com ja sabien els antics, que compartien el meu terror a la història i al canvi, repetir-se és ancorar-se, tornar és ser, allò constant és allò sagrat...
[Febrer 2008, últims dies a l'empresa]
La feina que he fet durant cinc anys (és més digne recordar-la en conjunt que per la desesperació amb què l’estic vivint aquestes darreres setmanes) ha sobrepassat la seua data de caducitat, i és qüestió de temps i atzar que acabe també en el femer de l’oblit. I a partir d’ara passaran uns quants anys abans que puga ancorar-me mínimament com a professor, i gaudir d’una certa reputació (encara que siga roïn: tota pedra fa paret), d’alguna espècie de reconeixement professional – que, d’altra banda, no crec que m’haja faltat des que vaig xafar una oficina pocs dies després d’acabar Matemàtiques. [...]
Justament aquestes anotacions que ací acumule són, o seran dintre d’uns mesos, una de les poques traces fermes i estables que hauré anat deixant pels camins i carreteres que em queden per recórrer: des de l’oficina a l’aula i a l’atur i torna a començar. Aquest blog, a priori un projecte tan secundari respecte a altres quefers, i no del tot relacionat amb les coses que he fet sempre, no tardarà en ser l’única mostra tangible, compartible i mínimament pública, de qui és i què fa la persona que l’escriu. Potser algun dia de Setembre d’algun any futur podré entrar a una aula i dir: “Seré el vostre professor durant tot aquest curs: alguns em coneixeu d’oïdes, altres ja m’heu tingut en anys anteriors”, impartir les meues classes i fer-me un cafè en el mateix bar amb més o menys la mateixa companyia. No crec que em faça falta mantenir un blog, arribat eixe moment. Però mentrestant, ja em va bé mirar-me sovint en aquest espill: serà l’únic que em mostrarà si tinc la mateixa cara. Mentres no m’ofegue en tanta lletra, no m’importa que em digueu narcisista...
