La República

Ara que el temps és escàs i la vida més generosa que mai, cal recuperar, si és que l'he practicada anteriorment, la virtut de la concisió.

Qualsevol docent imagina, a l'hora d'atorgar-li a la seua tasca un sentit que excedisca la noble lluita del dia a dia, que hi ha alguna classe de correlació entre la quantitat i qualitat de formació, de cultura, que reben els seus alumnes i el grau de llibertat de què podran gaudir en la seua vida adulta. Fent servir un llenguatge sistemàtic que en mi no és habitual, podríem expressar-ho així: els qui estudien, els qui superen amb èxit els seus reptes escolars, tindran el seu destí a les mans; la resta, els qui van quedant pel camí, seran explotats i viuran arrossegats per la marea del sistema.

Tanmateix, fins i tot per als qui acceptem aquestes simplificacions rotundes com a filtres inicials de la realitat, aquest esquema bipolar se'ns revela ja obsolet. El drama que endivine en els meus pitjors alumnes no és que tinguen l'explotació per condemna, sinó que podrien tindre-la vedada fins i tot com a meta. Tal i com va el món, les seues escasses capacitats intel·lectuals, la seua misèria de caràcter i emocional i la seua percepció fantasiosa de l'entorn (que tan sovint comparteixen amb els adults de llurs famílies) els poden fer rebre de ben joves la més cruel de les etiquetes: inútils fins i tot per a ser explotats. Quan pense en les professions més rutinàries i més alienants a què podrien dedicar-se d'ací deu, vint anys, tinc dubtes de si aprofitaran per a exercir-les: els exigiran uns mínims de competència intel·lectual o tècnica, de disciplina (submissió, si ho preferiu), d'amabilitat en el tracte i en la relació - i de sentit comú per a administrar el sou miserable que rebran. Ho expressaré paradoxalment: m'esforce cada dia per a que els meus alumnes puguen ser explotats en un futur no massa llunyà, i ben sovint concloc que el meu intent arriba tard. Amb tretze o quinze anys, la via d'escapament dels marges els ha quedat barrada.

Tant de bo m'equivoque, però eixa és la caricatura de la República platònica que se'm presenta massa dies al sortir de les meues classes. Entre els habitants d'aquesta polis tripartita i grotesca hi ha els qui treballen, la majoria, feliçment explotats per un sistema que els encadena subtilment, amb petites gratificacions periòdiques i addictives: donen més del que reben, però reben suficient. Hi ha els pàries, que no podran participar del flux de treball i recompensa més que ocasionalment, com a peces de recanvi o com a objectes per a la llàstima: res no els impedirà dur fills al món que, ben probablement, tampoc podran ser salvats. I hi ha els homes lliures, que veuen el paisatge des d'un modest turó i que han de triar entre dominar o lamentar-se. Lamentem-nos, doncs.